La costa és de tots, no només dels qui l'exploten
La confiança dels ciutadans en la política no es recuperarà mentre els governs aprovin normes que prioritzen l'explotació econòmica dels recursos naturals
No s'esperaven grans sorpreses, perquè la reforma de la Llei de costes que varen fer Rajoy i Arias Cañete no va ser precisament per donar més garanties al litoral, sinó per atorgar-les a tots aquells que l'exploten com a negoci. Sens dubte, en un estat turístic com Espanya, i a Balears en particular, és normal que es registri una activitat econòmica sobre el territori costaner, però més important que això és assegurar que aquest no hipotequi els recursos naturals del present ni del futur.
La norma original, feta per Cristina Narbona l'any 1988, va ser revolucionària. Consagrà aspectes com la protecció de la franja costanera i la llibertat de circulació dels ciutadans i d'accés a la mar. Això sí, es va basar en l'elaboració de les partions pam a pam de la costa i, per tant, en una tasca ingent que a dia d'avui encara coeja. Però el seu fons i la seva forma eren proteccionistes i establien que les concessions, o sigui, aquelles activitats econòmiques que es fan dins aquesta franja, tenen caràcter limitat en l'espai i en el temps.
Amb aquesta norma, el GOB ha aconseguit, després de 15 anys de batalla judicial, demostrar que els xalets de ses Covetes eren il·legals i tombar-los. Tot i això, l'aplicació de la Llei de costes ha estat arbitrària, com va quedar clar amb l'enderrocament d'una casa tradicional de marès, can Ganxo, a Cala Tuent, mentre que tantes il·legalitats continuen intactes.
Però la reforma de Cañete de 2013 ja no necessita l'aplicació arbitrària, sinó que eixampla la màniga i la permissivitat amb el ciment a la costa: allarga de manera desmesurada, fins a 75 anys, les concessions, i així pot garantir que les construccions aberrants que desfiguren la costa hi puguin quedar molts anys més.
Després, el reglament aprovat divendres pel Consell de Ministres i publicat aquest dissabte en el BOE fa interessants aportacions, ja que redueix els metres quadrats que pot tenir un xibiu, i insisteix en el caràcter inedificable del domini públic. Però, clar, són veritables brindis si es té en compte que la mateixa norma estableix que els xibius existents, alguns macroconstruccions sense cap ni peus enmig de platges naturals, podran mantenir-se anys i anys, fins a 75, sense que els afecti el que s'ha aprovat.
La confiança dels ciutadans en la política no es recuperarà mentre els governs aprovin normes que prioritzen l'explotació econòmica dels recursos naturals, que beneficia uns pocs, per sobre del dret dels ciutadans a gaudir d'un litoral ben conservat avui i, sobretot, demà.
