El palmarès del premi Mies van der Rohe torna a aprofundir en la vocació de servei dels arquitectes i en la capacitat per respondre als desafiaments ambientals i socials del món actual. El guanyador de l'edició d'enguany, fet públic aquest dijous a Oulu (Finlàndia), és la renovació del centre de convencions Palau d'Exposicions de Charleroi a Hainaut (Bèlgica), dels estudis AgwA (Brussel·les) i Architecten Jan de Vylder Inge Vinck (Gant). Es tracta de la rehabilitació amb un pressupost limitat d'un edifici dels anys 50, d'acord amb la tendència segons la qual les intervencions en els edificis existents tenen un menor impacte ambiental que els enderrocs i la construcció de bell nou. La rehabilitació del Palau d'Exposicions de Charleroi s'ha imposat a la rehabilitació de l'antic Vapor Cortès per a Prodis, obra de l'estudi vallesà Harquitectes.

La jutgessa d’Osca ha fixat un termini de 56 setmanes, poc més d'un any, perquè el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) retorni els murals de la sala capitular del monestir de Sixena. La resolució, datada de divendres passat, ja s’ha notificat a les institucions aragoneses i catalanes, i s'ha fet pública aquest dilluns. El termini expira el 10 de maig del 2027. El museu recorrerà contra la decisió de la jutgessa, segons ha explicat la consellera de Cultura, Sònia Hernández. Hernández ha anunciat que el museu “exercirà la seva oposició via recurs en el termini establert, que és de cinc dies”.

Per a Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011), l’art era com "un petit miracle", tal com va dir ella mateixa. “No saps què passa, però allò s’ha fet. Inclús quan fa un temps que ho mires, dius: «Com ho he fet, això?» Ni t’ho pots explicar”, explicava Muñoz, que aquest dilluns hauria fet cent anys. Després de dècades en un cert oblit –Catalunya és un país amb una memòria molt curta amb els seus artistes–, va tornar a la primera plana quan el MoMA de Nova York va comprar tres obres seves el 2018. Aquest fet la va consolidar com una de les figures clau de l’art tèxtil de la segona meitat del segle XX i com una pionera que va eixamplar-ne els límits amb unes escultures que transformem l’espai on es troben i que plantegen una experiència sensorial.

La transformació arquitectònica del nucli antic d'Olot és imparable. "Hi havia hagut tants plans que els veïns estaven cansats i volien acció", afirma l'arquitecte Eduard Callís, el fundador juntament amb Guillem Moliner de l'estudi Un Parell d'Arquitectes. Aquest estudi és el responsable d'una gran actuació recent, el Pla de places i placetes d'Olot. Aquest dissabte, Callís ha fet de guia per aquestes obres al públic d'una visita organitzada per l'Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. El més recent d'aquests treballs són els Jardins de la Muralla, fruit d'injectar vida a "una mena d'espai buit" sorgit de l'enderroc d'un bloc d'habitatges fa uns vint anys. "Només hi havia dues files de plàtans i una esplanada, i als veïns els interessava molt transformar el lloc en un jardí, i que aquest jardí connectés la ciutat amb el riu", diu l'arquitecte. La inauguració està prevista per al 8 de maig.

A vegades, la vida s'imposa a l'art. En un autoretrat del 1957 la pintora i pedagoga empordanesa Esther Boix (1927-2014), una de les més importants de la seva generació, és una dona trista. Al seu costat hi ha el marit, el poeta Ricard Creus, igualment compungit. Tots dos tenen els colls estranyament allargassat, com si el franquisme s'infiltrés dins els cossos i els deformés, tal com es pot veure des d'aquest divendres a l'exposició que la Fundació Vila Casas dedica a Esther Boix als Espais Volart, titulada Esther Boix. Un món en lluita. Es tracta de la retrospectiva més ambiciosa que li han dedicat mai, i una exposició imperdible.

Per a l'arquitecte japonès Kazuo Shinohara (1925-2006) la casa és "art", com va escriure ell mateix en un dels seus textos més coneguts, recollit en l'exposició que li dedica el Dipòsit del Rei Martí fins al 18 de maig, titulada precisament Kazuo Shinohara. La casa com a obra d'art. Shinohara és un dels arquitectes japonesos més importants del segle XX i que més van influir en arquitectes consagrats com Toyo Ito i Kazuyo Sejima, tots dos guanyadors del premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, i altres posteriors. Però encara és poc conegut pel gran públic. Així que la mostra, que està inclosa dins la Capital Mundial de l'Arquitectura de Barcelona, és una bona oportunitat per endinsar-se en el seu llegat.

Esfereït pel bombardeig alemany del 26 d'abril del 1937 damunt la ciutat basca, Pablo Picasso va pintar el Guernica al taller que tenia al carrer dels Grands‑Augustins de París, entre l’1 de maig i el 4 de juny del 1937. El quadre era un encàrrec del govern espanyol per al pavelló de la República a l'Exposició Universal de París, i Picasso es va decidir per aquest tema quan va veure les fotografies del bombardeig reproduïdes a la premsa francesa, concretament a L'Humanité. Però, com va recordar Manuel Borja-Villel quan era el director del Museu Reina Sofia, "en el seu moment, el Guernica no va agradar a gairebé ningú" quan va veure la llum al pavelló, perquè ningú s'esperava la càrrega dramàtica de l'obra. Al llarg dels anys, però, el Guernica s'ha convertit en una commemoració de les víctimes innocents de totes les guerres.

Després d'anys de seguir el cas, l'exconservador del Museu de Lleida Albert Velasco publica el llibre Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic). Entre totes les arestes i angles morts dels litigis per l'art sacre de la Franja, Velasco posa en relleu el caràcter polític de la disputa. "El cas Sixena no és una simple restitució patrimonial, sinó que és un cas claríssim de batalla adjacent en el conflicte Catalunya-Espanya. L'Aragó, i això ho han dit polítics de tots colors, ha de ser una muralla contra l'independentisme –diu Velasco–. Quan plantegen el debat en aquests termes, se'ns està parlant d'una politització que no és nova, perquè la segregació del bisbat de Lleida, que està a l'origen d'aquests conflictes, ja va ser una segregació política".

Jordi Faulí (Barcelona, 1959) es va incorporar a l'oficina tècnica de la Sagrada Família el 1990, quan el temple encara no estava cobert. Tres anys després va ser nomenat arquitecte director adjunt. I el 2012 es va convertir, com a successor de Jordi Bonet, en el setè arquitecte director des d'Antoni Gaudí. Entre les fites de la seva direcció hi ha la finalització de les naus i la culminació de la torre de la Mare de Déu i la torre de Jesús.

L'artista Teresa Gancedo (Tejedo del Sil, 1937) té un peu en aquest món i un altre en el de les idees. Amb materials sovint humils, Gancedo es projecta en un món espiritual ple d'insectes, flors i àngels, tal com es pot veure en l'exposició que li dedica l'Espai Vayreda d'Olot fins al 12 d'abril. Aquesta mostra és la primera de la Vayreda Fundació. "En entrar a l’estudi de la Teresa vaig percebre una atmosfera filtrada i un temps alentit, semblant, potser, al que subjau a l’interior d’un temple en què la nostra presència esdevé evanescent, ingràvida fins i tot", recorda la comissària de la mostra i directora artística de la sala, Natàlia Chocarro.

A Barcelona algunes galeries d'art tenen arrels familiars. Els galeristes Silvia Sennacheribbo i Segimon Rovira i Cambra, que va regentar la Sala Rovira, són cosins. Tots dos van continuar negocis familiars, i ara Sennacheribbo acull a la seva sala (carrer Enric Granados, 106, local 1) l'exposició 70 Anys de la Sala Rovira (1942-2012), a partir de l'arxiu d'aquesta galeria coneguda per la dedicació al dibuix i la il·lustració. L'exposició, que està oberta fins al 18 d'abril, inclou unes 80 obres de les tres etapes que va tenir la Sala Rovira d'artistes entre els quals hi ha Grau Sala, Lola Anglada, Ricard Opisso, Lloveras, Xavier Gosé, Rosa Serra, Torné Esquius, Carles Cardellà, Junceda, Cesc, Tatiana i Picarol. Entre les obres hi ha sorpreses com una aquarel·la de Joan Llaverias dedicada a Joan Llimona i un dibuix de Francesc Gimeno amb un text d'homenatge del poeta Josep Maria López-Picó: "Sol amb el vostre afany: la pobra història ni marge ens va deixar a l'afalac. Sol amb la mort: vós heu deixat la glòria perquè no escau, al vostre honor, parrac".

En una de les seves estades a Cotlliure, Henri Matisse va pintar un paisatge de petites dimensions, La Moulade. Amb la característica fúria colorista del fauvisme, la pintura està formada per un conjunt de taques de colors vius: vermell, verd, blau, groc. Les línies són totalment secundàries. La Moulade només fa 28,6 x 35,7 centímetres, però per a un altre dels fauvistes, André Derain, aquest quadre és com "dinamita". Ho recorda Aurélie Verdier, conservadora en cap de les Col·leccions Modernes del Museu Nacional d’Art Modern - Centre Pompidou i també comissària de l'exposició del CaixaForum de Barcelona Chez Matisse. El llegat d'una nova pintura, que obre les portes aquest divendres.

L'advocat i empresari cubà Celso González-Falla i la seva esposa, la conservadora d'art i mecenes Sondra Gilman (1926-2021), són considerats uns dels deu millors col·leccionistes de fotografia del món. Actualment, la seva col·lecció inclou més de 1.700 obres de més de 400 artistes, un centenar de les quals es poden veure a la Fundació Toni Catany de Llucmajor (Mallorca) fins al 17 abril en una exposició titulada From our hearts. Col·lecció Sondra Gilman i Celso González-Falla. La quantitat de grans fotògrafs representats a la mostra, que estarà oberta fins al 17 d'abril, és extraordinària, i entre ells destaquen Julia Margaret Cameron, Eugène Atget, Man Ray, Edward Steichen, Ansel Adams, Manuel Álvarez Bravo, Henri Cartier-Bresson, Walker Evans, Bill Brandt, Robert Capa, Helen Levitt, Sebastião Salgado, William Klein i Francesca Woodman.

El pintor Santiago Rusiñol va ser un pioner en la revalorització de Doménikos Theotokópoulos, el Greco (1541-1614). De fet, va fer història quan, el novembre del 1894, va portar en processó fins al Cau Ferrat les dues obres del Greco que havia comprat a París a l'industrial Pau Bosch per 1.000 francs: Les llàgrimes de sant Pere i una Magdalena penitent. Ara, el Greco torna a ser el protagonista d'una gran notícia patrimonial, però amb un altre tarannà molt diferent. Amb la discreció que els caracteritza, el matrimoni de col·leccionistes format per Fernando Casacuberta i Coty Marsans presentaran aquest dimarts l'adquisició de la primera versió de Crist a la creu del Greco (178 x 104 cm i datat entre 1585 i 1590) a la seu de la seva col·lecció, l'antic Hospital de Sant Sever de Barcelona.

L'estudi Harquitectes viu un moment esplèndid, amb sis grans projectes públics en curs, dos dels quals són les ampliacions del Macba i el MNAC. Pocs dies després de presentar el projecte del MNAC reben l'ARA a la nova seu de Prodis, la fundació de Terrassa dedicada a l'assistència i la promoció integral de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental, paràlisi cerebral o trastorn de l'espectre autista. Per aquesta obra, fruit de la rehabilitació d'unes antigues naus industrials que formaven part de Vapor Cortès, Harquitectes són finalistes del premi Mies van der Rohe d'arquitectura europea. "Sens dubte el premi ens fa molta il·lusió, sobretot quan veig la il·lusió que els hi fa a la gent de Prodis, que amb l'edifici han experimentat una gran transformació", afirma Roger Tudó, un dels fundadors de l'estudi, juntament amb Xavier Ros, David Lorente i també Josep Ricart, que no participa en aquesta entrevista.

Un paisatge inhòspit a la vella Nàpols: el Centro Direzionale, el centre de negocis projectat per l'arquitecte japonès Kenzō Tange als anys vuitanta, és una plataforma duríssima flanquejada per gratacels. Formigó per tot arreu. El Palau de Justícia de Nàpols el formen un edifici baix d’aires brutalistes i tres torres més. Una de les cares d’un dels gratacels està pintada de dalt a baix amb diversos retrats, un gra de sorra per intentar humanitzar el lloc. A l’altra banda de la carretera hi ha la presó de Poggioreale, coneguda com la presó de la Camorra, un dels centres penitenciaris més complexos del país. Entre totes aquestes construccions, des de fa uns mesos hi ha un edifici de l’arquitecta Benedetta Tagliabue: l’estació central de metro Centro Direzionale, que és com un acte de rebel·lió contra el seu entorn.

En la portada del nou disc, Manual de belleza (El Cohete-Sony), Rodrigo Cuevas (Oviedo, 1985) apareix enguixat de cap a peus, envoltat de quatre homes igualment enguixats. No queda molt clar si la imatge és una evocació d'un taller de belles arts, uns guixos pompeians o si Cuevas i els seus acompanyants, amb tot el que està passant aquí i arreu, han rebut. "Per molt d’ogre que tinguem al voltant, la bellesa continuarà existint i sobreviurà. La bellesa sobreviurà a qualsevol cosa, fins i tot a l’ésser humà", afirma Rodrigo Cuevas. La gira del disc arribarà a Barcelona al Sant Jordi Club el 9 de maig dins el Guitar BCN. El muntatge inclourà públic damunt l'escenari en la línia de Llagares, el curtmetratge inspirat en el programa Cantares amb què va presentar tres dels temes del disc.

L'artista Àngel Jové, nascut a Lleida el 1940 i mort l'octubre del 2023, és considerat un dels grans artistes catalans de la segona meitat del segle XX i del segle XXI. Jové tenia moltes cares. Va formar part dels grups Cogul i El Maduixer. Va ser un dels conceptuals catalans. Va participar en la primera obra de videoart de l'Estat, Primera muerte, i, a la seva manera, va ser un dels exponents del pop art català. A més, va col·laborar amb algunes de les pel·lícules primerenques de Bigas Luna, va dissenyar llums per a la sala Zeleste i va fer desenes de portades per a l'editorial Anagrama. Però, així i tot, era un artista de culte.

L'enginyer, urbanista i polític Ildefons Cerdà (Centelles, 1815 - Las Caldas de Besaya, Cantàbria, 1876), l'artífex de l'Eixample, està considerat el pare de l'urbanisme modern. El seu llegat encara continua vigent a l'hora de plantejar solucions per als grans desafiaments del món actual, tal com es podrà veure en les activitats de l'Any Ildefons Cerdà, la presentació del qual ha tingut lloc aquest dilluns a la seu del Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports. "La primera idea que destaca de Cerdà és la visió de futur. Va ser capaç de pensar la ciutat de Barcelona no com era sinó com havia de ser, i que calia imaginar un model urbà completament nou", afirma Pere Calvet, el degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. "La segona idea és la ciutat al servei de les persones –afegeix–. Cerdà no va projectar només carrers i illes, va estudiar les condicions de vida de la població, la manca de ventilació, la densitat, la salut pública. El seu projecte buscava una ciutat més saludable i justa".

Els arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, van guanyar el seu primer concurs a les Canàries poc després de graduar-se a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès. El projecte era el d'un far a Punta de l'Aldea, a la costa occidental de Gran Canària, i els d'Olot van fer una proposta excepcional: en comptes de plantejar una torre, van proposar una estructura horitzontal que recorda una mà estesa, a l'extrem de la qual hi havia el llum del far. Gràcies a la integració de l'estructura en el lloc, els RCR, que el 2017 van guanyar el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, aconseguien que el llum estigués a la mateixa alçada que si haguessin dissenyat una torre més avall. El far no es va arribar a construir, però roman com un emblema de com, a l'inici dels projectes, els RCR no donen res per fet, tal com es pot veure en l'exposició que els dedica el Museu de la Garrotxa des d'aquest dissabte i fins al 9 d'agost, amb el títol RCR Arquitectes: arrels i ales. Un viatge dels inicis a l'actualitat. Es tracta d'una de les mostres més ambicioses de la seva trajectòria, que l'any que ve arribarà als quaranta anys, i té el valor afegit que alguns dels seus treballs dialoguen amb les pintures i escultures de la col·lecció permanent del museu.