"El Protocol de Montreal va acordar a finals dels anys vuitanta reduir i eliminar els gasos que destruïen la capa d’ozó. Tots els estats membres de l’ONU ho van aprovar, i van acordar acabar amb l'ús d'aquestes substàncies, cosa que va implicar el canvi o eliminació de productes com ara alguns aerosols o aires condicionats. El resultat ha estat molt satisfactori: el forat de la capa d’ozó s’està tancant, i entre els anys 2040 i 2066 es tancarà del tot. Això pot reduir fins a 0,5 °C l’escalfament global", va remarcar Xavi Segura, cap de Meteorologia de l’ARA, a la xerrada que va oferir a la majestuosa sala d’actes de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, una activitat del Club Prèmium oberta a tots els subscriptors.

Fa fred al dipòsit de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, situat al mateix recinte modernista, a sota del vestíbul, l’antic hub del centre hospitalari, on temps enrere es feien els registres d’entrada i per on passaven els carros amb pacients que es dirigien als pavellons que els corresponien: dones amb malalties infeccioses, dones amb malalties no infeccioses... (i el mateix per als homes). La temperatura aquí dins sempre és baixa perquè es conservin bé els valuosíssims documents que custodia (en una sèrie de compactes).

"Us heu d’imaginar tot el que ens envolta sense cap edifici", diu el guia. Som a la Casa Vicens, en una visita exclusiva per al Club Prèmium de l’ARA. És una joia del modernisme que atrau cada dia visitants de molts llocs del planeta. Per a força turistes és habitual fer la Sagrada Família i després aquest tresor encaixonat entre edificis. Gaudí va gaudir de valent, i va tenir un bon exèrcit d’artesans col·laboradors (i obrers que probablement treballaven en condicions pèssimes). Quan es va construir aquesta casa –en tan sols dos anys, entre el 1883 i el 1885–, Gràcia encara era una vila independent, no annexionada a Barcelona. Va fer-se com a casa d’estiueig de Manel Vicens, corredor de canvi i borsa, i la seva dona. Quan Vicens va morir, aleshores va esdevenir habitatge. Actualment, la Casa Vicens és propietat de la banca andorrana MoraBanc i és completament visitable.

Una quinzena de subscriptors del Club Prèmium del diari ARA han gaudit d'una visita guiada a la Casa Navàs de Reus. Situada al rovell de l’ou de la capital del Baix Camp, la Plaça Mercadal, aquesta casa dissenyada per Domènech i Montaner és una de les joies modernistes de Catalunya. Molts elements transporten al Palau de la Música Catalana, del mateix arquitecte.

«Com esteu? Soc la Natàlia Vila, periodista, encarregada de l'àrea d'infraestructures i mobilitat de l’ARA. La meva feina consisteix, sobretot, a explicar i fiscalitzar la gestió i el funcionament de Rodalies a Catalunya».Així s’adreçava al grup de Telegram dels subscriptors Prèmium de l’ARA. «Els trens ocupen aproximadament un 75% del meu temps, en condicions normals... però les últimes tres setmanes la situació ha ocupat totes les meves hores i també la de molts companys, que s'han sumat a aquesta àrea com a reforç per poder explicar-ho tot el millor possible», afegia. Era el dia que hi havia vaga del personal de Renfe i Adif, fet que encara agreujava més la crisi. Natàlia Vila en destacava els principals factors: «Moltes dècades de decisions polítiques que han prioritzat l'alta velocitat en lloc de Rodalies, falta de manteniment -experts i maquinistes asseguren que és qüestionable com es fa- i per suposat una falta d'execució de les inversions pressupostades». I afegia que és una dificultat afegida «prendre decisions a 600 quilòmetres de distància».

Les làpides, els panteons, les escultures... del cementiri del Poblenou "expliquen" moltes històries de la Barcelona dels últims dos segles. Adrià Terol, historiador de cementiris de Barcelona, ha guiat un nombrós grup del Club Prèmium (les places estaven exhaurides) i els ha revelat una pila d’històries relacionades amb aquesta necròpolis que, quan va obrir, no era gens ben vista per bona part dels barcelonins, perquè suposava enterrar els seus familiars fora de les muralles i molt lluny.

«Bona tarda, com esteu? Soc l'Aleix Moldes, cap de política del diari i un dels periodistes que intentem esclarir els detalls de la proposta del nou model de finançament. Seré al xat la pròxima hora i mitja per si us puc ajudar a respondre les preguntes que considereu». Així va adreçar-se al grup de subscriptors de l’ARA que formen part del Club Prèmium i que participen al canal de comunicació exclusiu per a ells de Telegram. De seguida es va generar un debat ben intens.

«Soc la Carme Colomina, periodista, columnista a l’ARA i investigadora al CIDOB, i durant aquesta hora que comença soc aquí per respondre les vostres preguntes». Amb aquestes paraules iniciava la seva participació a l'actiu grup de Telegram del Club Prèmium de l’ARA. Nombrosos subscriptors van tenallar-la amb preguntes. Va ser una activitat non-stop, que Colomina va entomar amb professionalitat i humor –"he tingut temps de fer un glop d’aigua i tot", va dir entre resposta i resposta–, que va posar de manifest, un cop més, la preocupació que tenim per les decisions que està prenent l’insurrecte que està desballestant el sistema democràtic dels Estats Units. "El negacionisme és una part important de l’agenda ideològica de Trump", va posar de manifest Colomina, i va recordar que "encara no ha acceptat que va perdre les eleccions del 2020".

Anna Ortiz és una apassionada de les novel·les de Mercè Rodoreda. N’ha llegit unes quantes. No totes, però. "Després de veure l’exposició de Mercè Rodoreda al CCCB tinc moltes ganes de llegir les que em falten", comenta. L’Anna ha assistit, amb una vintena de subscriptors Prèmium de l’ARA, a la visita guiada a aquesta exposició, que s’endinsa en l’univers creatiu de l’autora de La plaça del Diamant, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Rodoreda, un bosc, comissariada per Neus Penalba, posa en diàleg l’obra de la gran novel·lista amb obra plàstica i audiovisual d’artistes de diferents èpoques, i incorpora també documents originals del fons de la Fundació Mercè Rodoreda i nombroses fotografies.

Una de les principals propostes de l’agenda cultural de la Fundació Catalunya La Pedrera són les exposicions d’art. Visitar-les, a més de poder entrar en aquest edifici del passeig de Gràcia barceloní projectat per Gaudí en la seva plenitud professional, permet conèixer bé grans artistes actuals. El Club Prèmium de l’ARA ha visitat nombroses exposicions de la  Fundació Catalunya La Pedrera, com ara les dedicades a Miquel Barceló, Antonio López, Jaume Plensa, Art en pedra (d’artistes diversos)... La darrera visita ha estat a la mostra de l’escultora basca Cristina Iglesias en la qual s'han exhaurit les entrades. Han gaudit de la visita alguns dels membres més actius de les activitats d’aquest club i d’altres que s’hi han incorporat fa poc. Per a tots ells ha sigut una bona descoberta.

«Tot i haver vingut altres anys, el fet de poder gaudir-ne a soles i amb les agradables i interessants explicacions de Sílvia Omedes, directora de la Fundació Photographic Social Vision, ha fet que aquesta visita hagi estat una molt bona experiència, fins i tot emocionant en algun moment», comentava un dels membres del Club Prèmium de l’ARA després de la massiva visita guiada a l’exposició World Press Photo, que ha acollit el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al passat diumenge 14 de desembre. Es tracta d’una esplèndida mostra del bo i millor del fotoperiodisme, que recull històries i imatges "no oficials" d’arreu del món, com la que va publicar el Washington Post, després de l’atemptat (o presumpte atemptat) a Donald Trump, en la qual apareix no pas amb el puny alçat –és la foto que van mostrar la majoria de mitjans– sinó amb cara de preocupació.

Vint-i-cinc membres del Club Prèmium de l’ARA van participar a la visita guiada al Canal d’Urgell el passat dissabte, un dia especialment fred i nítid. La visita incloïa un recorregut pel museu que explica de manera molt didàctica la història d’aquesta infraestructura hidràulica essencial al país, situat a Mollerussa, i dos punts essencials del canal: l’extraordinari pont de ferro d’Agramunt i el lloc on neix el canal d’Urgell, a Ponts, on hi ha l'assut amb una peixera que facilita la captació de l'aigua del riu Segre cap al canal. «Aquest assut, que té més de cent anys, és una obra molt ben pensada», destacava Eloi Tarrés, un dels membres més «antics» del Club Prèmium -ho és des dels inicis-, que va gaudir molt de l’activitat. Els participants van poder veure tota la maquinària que ha quedat obsoleta: uns grans volants de ferro que es feien girar manualment per obrir i tancar les comportes i regulaven el pas de l’aigua. Ara tot funciona automàticament.

Fa poc més d’un segle els catalans –bona part dels catalans– no sabíem llegir. "Als segles XVIII i XIX el 70% de la població de Catalunya era analfabeta, de manera que per a la majoria de ciutadans la informació es transmetia oralment o a través d’imatges", explicava l’historiador Borja de Riquer al barceloní Palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, institució que ell presideix. I tot seguit afegia: "No siguem nostàlgics. La gent vivia pitjor, les condicions de vida eren molt pitjors". De Riquer és una veu autoritzada per dir-ho. És un savi que ha estudiat profundament la història de Catalunya dels darrers segles. Ha coordinat el voluminós llibre (un quilo i mig de pes!) La memòria dels catalans, motiu de l’apassionada conversa que va teixir amb el director adjunt de l’ARA, Ignasi Aragay, en un acte del Club Prèmium del diari.

El Club Prèmium de l’ARA creix de membres i d’activitats (algunes de proposades pels propis membres). Josep Terrés és un dels primers que va fer-se’n membre, amb la seva dona, Anna Maria Duran. "Som subscriptors de l’ARA des del seu naixement, i a finals del 2021 vam incorporar-nos al Club Premium", explica. Feia poc que el Josep s’acabava de jubilar. Es dedicava a la investigació i al disseny d’equips electrònics aplicats a la medicina estètica, i els seus darrers temps de feina van ser especialment difícils –com per a la majoria de treballadors–, ja que van ser els de la pandèmia de la covid-19. Ell i la seva dona volien dedicar una part del seu temps lliure a enriquir-se amb nous coneixements i a seguir l’actualitat de manera més intensa amb l’ARA.

«Junts és un moviment creat sota el lideratge de Carles Puigdemont, en el qual, a grans trets, hi ha dos grans col·lectius: els que provenen de l’antiga CiU i la gent de l’1-O, per entendre’ns. Per recuperar l’espai central polític de Catalunya haurà de prendre unes quantes decisions, com ara si pacta o no amb Aliança Catalana en cas que sigui necessària per governar a les institucions i, quan retorni Puigdemont, si té amplis suports per continuar sent un líder amb gran influència a la societat», reflexionava David Miró, subdirector de l’ARA, en una trobada online amb subscriptors de l’ARA, per valorar la decisió de Junts de trencar amb el govern espanyol.

Escriure sobre Caldes de Malavella fa una mica de respecte perquè ja "han escrit" textos sobre aquest municipi grans escriptors com Joaquim Carbó, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, i fa pocs anys Rafel Nadal (El fill de l’italià), entre molts altres. A Caldes mateix, al carrer, s’hi poden llegir alguns fragments de textos d'aquests autors. En recullo aquest, de Palau i Fabre: "Abans de casar-se amb el meu pare, la meva mare ja anava a Caldes a prendre les aigües, perquè estava malament del fetge. Més endavant hi vam anar tota la família. Vam instal·lar-nos al Balneari Prats. «A can Prats, pels disbarats», deia la gent [...]. Conservo de Caldes un record molt precís de quan jo devia tenir nou anys i es va organitzar una festa a l’edifici del Vichy. Era una mena de ball de disfresses en què es produïen unes situacions molt atrevides, tenint en compte l’època. Recordo les senyores presents a la festa enfilades a una cadira amb una canya i una pera penjant, esperant que l’home les arreplegués amb la boca".

"Ens van prendre per ximplets quan vam obrir l’estudi al barri del Rec", em diu en Lluís Jubert, dissenyador gràfic igualadí que a finals dels noranta, amb el pintor Ramon Enrich, va adquirir i rehabilitar la vella adoberia de Cal Segall, una de les més antigues d’Igualada, per instal·lar-hi el despatx. Ara és un espai de cotreball (això que en diuen coworking), Espais del Rec. "Moltes de les adoberies i edificis industrials feia anys que estaven buits. Hi havia, com ara, algunes adoberies en funcionament", em diu en Lluís. Som a la planta soterrània de Cal Segall, on s’adobaven les pells. L’espai conserva l’estructura original de voltes. Ens trobem en una cota inferior al rec: així hi podia arribar l’aigua d’aquest canal d’aigua a cel obert que passa just pel costat.

Art romànic, natura i aigües termals fan un combinat imbatible a Caldes de Boí. Ara bé, d’aquests tres elements, el primer que va atraure visitants a la vall van ser les aigües. Famílies de la burgesia barcelonina van començar a freqüentar Caldes de Boí quan les esglésies romàniques de la vall encara no eren Patrimoni Mundial –ni interessaven gaire– i no hi havia jeeps que s’enfilessin muntanya amunt amb turistes d’arreu del planeta. Això passava quan no hi havia automòbils, o eren ben escassos. Barcelonins benestants anaven fins a Pont de Suert en cotxe de línia i després, per un camí de terra, amb un burro, i una pila de paquets, pujaven fins a Caldes, on s’instal·laven un munt de dies –en algunes ocasions amb minyona i tot–, a "prendre les aigües" i a fer cures i repòs. S’hi estaven una quinzena, una novena (nou dies) o més i tot.

Hi ha dies que em llevo molt d’hora per treballar, i em pregunto qui està treballant quan encara és ben fosc. Avui he conegut uns que "s’hi posen" a quarts de sis. A aquesta hora surten de la seva botiga i van a la font d’aigua termal que hi ha davant de l’església de Caldes de Montbui, amb un carretó de mà i tres garrafes especials per a aigua calenta (més gruixudes). Quan arriben de nou a la botiga, amb les garrafes plenes, canvien l’aigua als cigrons que estaven en remull tota la nit –hi aboquen l’aigua termal que han portat– i posen l’olla al foc. Fan el mateix amb mongetes.

Arreu del país hi ha una pila de vestigis de recs antics. El vigatà Xavier Cervera s’ha dedicat a trobar les traces de l’anomenat rec del Marquès, amb motiu dels 75 anys d’Aigües Vic. Ara pot dibuixar-ne amb extrema precisió el recorregut al mapa, i el reconeix a distància, sobretot perquè les fileres d’arbres i de canyes en són el millor indicatiu.