<![CDATA[Ara.cat - Pere Pugès]]> 10 <![CDATA[Recuperant la iniciativa]]> El resultat del darrer cicle electoral (28-A i 26-M) torna a demostrar que les dues Espanyes de sempre es mantenen intactes, separades en dos blocs, pràcticament amb el mateix suport electoral i un únic tema en el qual estan d’acord: la sacrosanta unitat de la pàtria. A Catalunya s’ha optat per la confrontació electoral interna i és en aquestes condicions que hem de ser capaços de construir l’estratègia guanyadora.

]]> <![CDATA[La Crida, més que una esperança]]> En deu anys el mapa polític del nostre país ha canviat radicalment, i tot indica que és un procés sense aturador. Sembla així a primer cop d’ull, però no pas si ens ho mirem amb un mínim de rigor. Fins fa set anys, tant aquí com a Espanya s’havien mantingut dos grans blocs -dreta i esquerra- i només podem parlar de moviments interns dins de cada bloc, amb un paper determinant de l’abstenció com a variable.

]]> <![CDATA[El Procés: segona etapa]]> El got és mig ple o mig buit, segons qui s’ho miri. Per als qui tenen pressa, és mig buit. Per als qui volem arribar-hi, és mig ple. És el mateix got i té la mateixa aigua. I l’hem anat posant entre tots. Tots volem arribar-hi i tots tenim pressa. I doncs, per què estem encallats? Per què no ens posem d’acord en com acabar-lo d’omplir? Ens pot semblar fàcil haver-lo omplert fins a la meitat, però no ho ha estat. Hi havia un pla, un full de ruta i un adversari que anava a remolc i, sovint, ens ajudava a omplir-lo. Ara ha canviat de cara, de tàctica i no és tan maldestre. Abans de l’1-O portàvem la iniciativa perquè teníem un únic full de ruta i podíem provocar i aprofitar els errors de l’adversari. Ja no estem en aquesta situació.

]]> <![CDATA[La batalla de Barcelona]]> Falten vuit mesos per a les eleccions municipals i sembla que tothom considera que guanyar-les és clau per al futur immediat del país. Si les anteriors municipals a Barcelona van semblar d'impàs, ara tot sembla indicar que serà una batalla acarnissada.

]]> <![CDATA[Primàries: problemes i solucions]]> Les eleccions municipals del 2019 són la gran oportunitat per construir la República Catalana des dels ajuntaments. Han de ser una revolució democràtica que permeti renovar profundament el panorama polític català incorporant milers de noves persones disposades a liderar la vida local per resoldre els problemes locals, amb la perspectiva de construir, des de baix, la República que el Parlament va aprovar el 27 d’octubre de l’any passat.

]]> <![CDATA[La Crida, un pas imprescindible]]> Avui s'ha presentat, a l’Ateneu Barcelonès, la crida a constituir un moviment polític transversal, ampli, obert, democràticament radical, que esdevingui l’eina d’acció política que ens permeti arribar fins a la plena instauració de la República Catalana.

]]> <![CDATA[Per un moviment republicà unitari i inclusiu]]> Estem en un moment històric amb moltes semblances al que vam començar a viure ara fa deu anys. El descrèdit i el consegüent allunyament de la política de partits per part de la majoria de gent va fer que sorgissin múltiples propostes des de la societat civil. Algunes es van transformar en nous partits –la majoria dels quals no han arribat als nostres dies– i d’altres van acabar confluint en el que va acabar sent l’ANC, la gran protagonista del procés d’independència que estem vivint.

]]> <![CDATA[País o partit?]]> Vivim en un estat de nerviosisme col·lectiu més alt de l’habitual en tota aquesta etapa de ruptura del sistema sorgit el 1978. Aquestes darreres setmanes assistim a una confrontació política que va molt més enllà del que és visible i que cada cop s’assembla més a la viscuda a partir de finals del 1976, en què la legalització dels partits polítics i la seva participació en les eleccions del 1977 van transformar la lluita per la ruptura democràtica en l’acceptació d’una transició dissenyada des del mateix franquisme.

]]> <![CDATA[Carta oberta a l’amic Iceta]]> Abans, ja fa uns anys, ens havíem creuat per les escales de Nicaragua, tu en el teu paper de gran cuiner i jo fent el que podia com a responsable de la comissió de política lingüística, en un partit -tot sigui dit- que en aquest tema mai es va atrevir a fer un debat intern entre les famoses dues ànimes. Aquests darrers anys ens hem vist directament, en reunions o trobades discretes -per no dir secretes-, o ens hem passat propostes i respostes a través d’amistats comunes. Tu i jo, com tota la classe política d’aquest país -almenys la que té una certa tradició democràtica-, mai hem trencat els ponts ni el diàleg. És un tret diferencial que no hem de perdre.

]]> <![CDATA[La Catalunya del futur]]> Hi ha un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010, i cada cop queda més clar que aquell és el punt d’inflexió de les relacions entre una gran majoria dels ciutadans catalans i els poders reals de l’estat espanyol, cada cop més desacomplexadament franquistes.

]]> <![CDATA[Transitorietat i llei electoral]]>

Una de les millors maneres de creure’ns que va de debò això de la nova República Catalana, i que també s’ho comencin a creure els incrèduls, és posar-nos a treballar i debatre allò que necessitem per canviar realment les coses. Hem de passar a una nova fase, en què el debat, al carrer i al Parlament, comenci a girar entorn de temes de futur i, principalment, d’aquells temes que dibuixaran un futur molt millor, i diferent, per als ciutadans d’aquest país.

]]> <![CDATA[Confiança i futur]]>

Dimecres, dia 28, el president Puigdemont se sotmet a una qüestió de confiança que tot sembla indicar que superarà aritmèticament. Comptarà amb els 72 vots favorables de les formacions independentistes i l’única incògnita és saber què faran la resta de formacions. Suposo que tot dependrà del contingut del discurs del president i de les propostes que faci.

]]> <![CDATA[Desobeir o vèncer?]]>

Han pensat mai que per la via de la desconnexió i la desobediència potser estem fent el joc als aparells de l’estat espanyol que treballen per impedir que avanci el procés d’independència? A base de fulls de ruta i d’anar adaptant la nostra estratègia a la realitat canviant, hem acabat substituint el que cal fer pel que es pot fer. Hem bastit una estratègia a partir del que considerem possible i hem anat abandonant el que és necessari, o ho hem relegat a un pla secundari.

]]>