<![CDATA[Ara.cat - Marta Tafalla]]> 10 <![CDATA[Gossos que estimen i humans desagraïts]]>

Quan al març es va decretar l’estat d’alarma, tots ho vam viure amb inquietud i estrès. Malgrat que cadascú ho va patir a la seva manera, la por i la tristesa les vam compartir tots. Durant les setmanes del confinament més dur vam agrair la immensa generositat i valentia de persones admirables, però malauradament també vam veure tota mena d’actituds egoistes. Un exemple de mesquinesa és el debat que es va generar al voltant de passejar els gossos. Per a les persones que conviuen amb aquests animals, treure’ls al carrer és una obligació perquè estan educats per fer les seves necessitats fora de casa i els seus hàbits no es poden pas canviar d’un dia per l’altre. Que alguna gent arribés a afirmar que es tractava els gossos millor que els infants és símptoma que l’enveja està massa present en la nostra societat.

]]> <![CDATA[Les solucions al caos climàtic són fora de la cimera]]> La COP25 no se’n surt. Inicialment s’hauria d’haver celebrat al Brasil, però el nou govern del negacionista Bolsonaro va renunciar-hi. Com a substitut es va proposar Xile, però el seu govern també va renunciar-hi arran de les protestes massives d’una població farta de la desigualtat econòmica. Finalment s’ha celebrat a Espanya, fet que ha permès a empreses altament contaminants finançar la cimera, com ja va succeir amb la COP24 a Polònia.

]]> <![CDATA[Pensar la pluja]]> Altre cop hem patit pluges torrencials, i una vegada més cal lamentar pèrdues personals i destrosses materials. Poques coses són tan importants per a la humanitat com la pluja, perquè d’ella en depèn la producció d’aliments. Per això són tantes les cultures que han somiat amb controlar-la. Probablement, totes les societats agrícoles. Diferents cultures antigues creien que els fenòmens naturals posseïen algun tipus d’intencionalitat o depenien de la voluntat d’éssers sobrenaturals, i celebraven rituals per demanar que plogués. Nosaltres tenim tendència a fer befa d’aquestes cerimònies, però les hauríem de mirar amb respecte: eren els costums de pobles dolorosament conscients que n’hi havia prou amb un any de males collites perquè una part de la seva gent es morís de fam.

]]> <![CDATA[L’antropocentrisme serà el nostre meteorit]]> Els últims mesos les accions que grups d'activistes animalistes han realitzat en granges d'arreu del territori han generat un intens debat, tant als mitjans com a les xarxes socials. Crec que per parlar sobre aquest tema primer de tot cal entendre el context.

]]> <![CDATA[Divertir-se amb el dolor dels altres]]> En ple segle XXI, barbaritats com els Sanfermines, els bous embolats, els bous a la mar, els correbous, arrencar el cap a les oques, perseguir ànecs, la 'rapa das bestas' o el tir i arrossegament se segueixen celebrant estiu rere estiu per tot l’Estat. Resulta urgent fer-se dues preguntes: per què hi ha tanta gent que troba divertit torturar animals, i com es pot aconseguir que aquestes expressions de crueltat col·lectiva quedin definitivament enterrades en el passat. Són preguntes que ens hem de fer amb urgència i, tanmateix, sense oblidar que ja fa segles que ens les plantegem, com ha demostrat l’historiador Juan Ignacio Codina al seu llibre 'Pan y toros', publicat per Plaza y Valdés.

]]> <![CDATA[La broma de Goldsworthy i l’emergència climàtica]]> El dia del solstici d’estiu de l’any 2000 Londres es va despertar amb un regal desconcertant. En diferents carrers de la ciutat algú havia deixat enormes boles de neu que es començaven a fondre amb la calor del matí. La sorpresa de trobar neu al carrer en ple estiu va fer que molta gent s’apropés a jugar-hi, tant adults com infants, i fins i tot gossos. A mesura que el matí avançava i les boles de neu s’anaven fonent, deixaven caure tot d’elements que algú havia amagat a dins: branques, baies, pinyes, civada, llavors… La gent no entenia d’on sortien aquelles boles de neu, però la majoria les van rebre com un regal divertit i alhora poètic, una celebració del solstici d’estiu tot evocant el solstici d’hivern.

]]> <![CDATA[El problema no són els senglars]]> Resulta molt decebedora la mesura presa per la Generalitat de pagar als caçadors per matar porcs senglars: 50 euros per cada animal abatut, des del 15 de març fins a finals d’abril, en quatre comarques de Girona. I resulta decebedor per dos motius. El primer: si s’ha de reduir la població de senglars, no cal recórrer a la caça. La Facultat de Veterinària de la UAB, amb el suport de diferents ajuntaments del Vallès Occidental, la Diputació de Barcelona i entitats animalistes i ecologistes, està utilitzant una vacuna anticonceptiva que aconsegueix reduir la població d’aquesta espècie. La vacuna no tan sols és menys cruel que la caça, sinó també més eficaç, i evita un problema seriós generat pels caçadors: quan els animals en fugen espantats, poden travessar corrent les carreteres o entrar a les ciutats.

]]> <![CDATA[La trampa del temps]]> Vivim en una època màgica. Et despertes a les tres de la matinada, et poses a navegar per internet, descobreixes un llibre suggerent, el compres des del llit, te’l descarregues i el llegeixes d’una tirada. Escrius uns comentaris a Twitter, alguna gent et respon, i fins i tot l’autora del llibre, que viu en un altre continent, t’agraeix personalment els elogis. El llibre parla de Finlàndia, i en una altra nit d’insomni t’entren ganes d’anar-hi. És una bogeria, però, per què no? Demanes un préstec mentre estàs asseguda al vàter, compres un bitllet d’avió mentre et prepares l’esmorzar, i arribes a Finlàndia en qüestió d’hores. No em negareu que això és màgia! Dominem el temps com si fos plastilina, hi fem malabarismes. Podem anar conduint i alhora mirar pel mòbil el programa de televisió que ens vam perdre la nit anterior! Si ens enxampa un policia ens posarà una merescuda multa, però malgrat tot ho podem fer, perquè el temps s’ha rendit a la nostra tecnologia. Aprendre a esperar? Ser pacient? Això eren servituds del passat.

]]> <![CDATA[El Brasil i Andalusia: el futur que ve]]> El Brasil és un tresor. La selva amazònica és fonamental per absorbir CO2 de l’atmosfera i regular el règim de pluges, acull tanta biodiversitat que encara no hem acabat de comptar les espècies que hi viuen, i és la llar de comunitats indígenes amb sabers mil·lenaris. Però la seva destrucció pot enriquir extraordinàriament alguna gent, i aquesta gent ha pres el poder del Brasil. Només començar el seu mandat, el nou president Bolsonaro va transferir la demarcació dels territoris indígenes al ministeri d’Agricultura, controlat per l’agroindústria. El general Maynard Marques de Santa Rosa, responsable del Programa d’Associació per a Inversions del nou govern, va afirmar dies enrere al programa de ràdio 'A voz do Brasil' que l’Amazònia és improductiva i cal desenvolupar-la. Com afirmen les filòsofes Luisa Buarque i Marcia Sá Cavalcante, sembla que han confós l’Amazònia amb Amazon. El pla de desforestar enormes regions de selva enriquirà la indústria que cultiva gra per engreixar bestiar, la indústria de la fusta, la mineria i les empreses que construiran les carreteres per transportar el fruit de la devastació. El recent trencament de la presa minera de Vale a Brumadinho ha costat 120 morts, 200 desapareguts, 125 hectàrees de boscos i centenars d’animals: és un presagi del que ve.

]]> <![CDATA[Will Kymlicka: “La nostra economia es basa en l’explotació dels altres animals”]]>

Aquesta tardor el cicle de conferències Animals Humans,organitzat pel CCCB, ens va permetre escoltar Will Kymlicka, un dels màxims referents mundials en filosofia política. Catedràtic a la Universitat de Queen’s, al Canadà, Kymlicka és un dels millors experts en multiculturalisme i en la defensa dels drets de les minories. Justament el seu treball sobre la convivència multicultural el va inspirar per elaborar un model de convivència multiespècie, que va cristal·litzar en un llibre escrit amb Sue Donaldson i publicat el 2011: Zoopolis. A political theory of animal rights. Enguany n’ha aparegut l’edició castellana, amb traducció de Silvia Moreno i publicada per Errata Naturae: Zoópolis. Una revolución animalista.

]]> <![CDATA[La bombolla antropocèntrica]]> Dies enrere el CCCB va organitzar un fantàstic cicle de quatre conferències titulat 'Animals humans'. Aquest cicle pretenia recordar-nos que som animals, i recordar-nos també els altres animals, als quals estem oblidant a la mateixa velocitat vertiginosa a què funcionen els escorxadors. Malgrat que compartim la Terra amb milions d’espècies animals, malgrat que depenem de la natura per a tot, molts humans han desconnectat de les altres formes de vida. La majoria de la gent ja no sap el nom dels ocells que veu cada dia al seu barri, no reconeix les espècies del seu país ni entén les funcions que realitzen als ecosistemes, de la mateixa manera que escombra les fulles que cauen dels arbres a la tardor com si fossin brutícia o s’alegra perquè aquest desembre no fa gaire fred. És aquest oblit dels altres animals i dels cicles de la natura el que permet a la nostra espècie emprendre el seu projecte de destrucció de la biosfera.

]]> <![CDATA[Escoltar els morts]]> Per als que ens dediquem a la filosofia, invocar els morts en els debats és un fet quotidià. Forma part de la nostra rutina llegir persones que van morir fa segles o fins i tot milers d’anys; els estudiem i citem, els admirem i ens hi barallem. Estar viu no és pas un requisit per pertànyer a la comunitat filosòfica: els morts donen tant de joc com els vius. Nosaltres els regalem la memòria perquè segueixin presents, i ells a canvi continuen compartint la seva saviesa.

]]> <![CDATA[Lobis contra la biodiversitat]]> Dies enrere va aparèixer el cap d’un llop flotant a la piscina pública d’Infiesto, a Astúries. Des de fa anys, diversos cadàvers de llop han anat apareixent per tot el principat, alhora que proliferen denúncies falses d’atacs de llops a ramats.

]]> <![CDATA[Contra la violència dels Sanfermines, ecofeminisme!]]> Com cada mes de juliol, una multitud de joves tornen a córrer embogits pels carrers de Pamplona, fent-se perseguir per uns pobres bous espantats per la cridòria i la gentada. Alguns d’aquests bous rellisquen, cauen, es donen cops amb les tanques de protecció o són colpejats pels joves. També alguns humans es fan mal, però la resta continua corrent com si els ferits formessin part del sentit de la festa. Tots busquen emocions fortes, sensació de risc, pujades d’adrenalina. Per això obliguen els bous a perseguir-los, per tenir la il·lusió que fugen de bèsties perilloses, i sentir-se valents i excitats.

]]> <![CDATA[Sabrem respondre al repte de la immigració?]]> Oferir un lloc segur i una segona oportunitat a les persones que fugen de la guerra i la fam és un dels grans reptes del segle XXI. Ningú no dubta que la immigració és un dels problemes més greus que tenim, però la gravetat dependrà, sobretot, de si som capaços de trobar-hi bones solucions o, per contra, adoptem mesures que l’empitjoren. Idees embogides com ara separar els infants dels seus pares –tal com han estat fent les autoritats dels Estats Units a la frontera amb Mèxic– són un clar avís dels inferns que som capaços de crear. La imaginació humana és massa bona inventant formes de tortura, i sempre hi ha polítics disposats a redactar les lleis que les justifiquen.

]]> <![CDATA[Protegir el paradís amb l’infern]]> Cada persona ofegada al Mediterrani intentant arribar a Europa és un fracàs col·lectiu de tots els que habitem aquest continent. Contra aquest fracàs lluiten les ONG que rescaten migrants al mar, però en comptes de rebre el suport i l’agraïment que mereixen, estan sent víctimes d’una campanya sistemàtica orquestrada contra elles. Les autoritats europees els imposen normatives cada cop més rígides que dificulten les seves activitats de salvament; els guardacostes libis obstaculitzen els seus rescats al Mediterrani central; i els moviments xenòfobs no deixen d’acusar-les de connivència amb les màfies que trafiquen amb persones.

]]> <![CDATA[Les abelles: animals petits, però un debat important]]> La Fundació Joan Miró acull aquesta primavera una exposició extraordinària, titulada 'Beehave', que vol donar a conèixer les abelles de la mel. El punt de partida és que l’activitat de conèixer no és purament racional, sinó que sempre coneixem des d’un cos i uns sentits particulars. Per això ens proposa un viatge multisensorial que ens permet comparar el nostre cos amb el d’una abella, i el públic, encantat, es presta al joc. L’obra 'Relacions mutualistes', de Jerónimo Hagerman, ens convida a imaginar com se sent una abella quan pol·linitza les flors; 'Apicula Enigma', de Marine Hugonnier, ens transporta a un rusc en prats de muntanya, i amb 'Eixams', d’Àlex Muñoz i Xavi Manzanares, tafanegem dins l’arna allotjada al terrat de la mateixa Fundació. Aquesta aventura plurisensorial l'hi hem d’agrair a la comissària de l’exposició, Martina Millà, sempre original en els seus projectes, i hàbil a l'hora de mostrar com la capacitat fonamental de l’art és convidar-nos a percebre de maneres diferents, tornar a sentir i experimentar el món des d’una perspectiva nova. Emprar aquesta capacitat reveladora de l’art per conèixer millor una altra espècie em sembla un gran encert.

]]> <![CDATA[Volar o no volar, aquesta és la qüestió]]> La intervenció de l’escriptor i activista George Monbiot el 5 de febrer al CCCB havia començat a generar debat abans de celebrar-se. Monbiot va respondre a la invitació a viatjar a Barcelona dient que, per coherència amb la seva posició ecologista, havia decidit reduir dràsticament el nombre de vols i que, per tant, no es desplaçaria a la capital catalana. L’aposta per una conversa telemàtica, que va conduir el sociòleg Carlos Delclós, és, de fet, la millor síntesi possible de la participació de Monbiot en el cicle de debats del CCCB El món que necessitem.

]]> <![CDATA[No tenim cap problema més greu]]> Aquest dilluns l’escriptora i activista Vandana Shiva va pronunciar la conferència Sembrar la llibertat en un CCCB ple a vessar, i el que més cridava l’atenció era l’edat del públic, majoritàriament molt jove. Fa dècades, quan començàvem a denunciar l’escalfament global i la catàstrofe ecològica, pensàvem que aquests problemes serien l’herència que deixaríem a les generacions futures, i afirmàvem que els nostres rebesnets, a qui no coneixeríem, pagarien els nostres errors. Advertíem d’un problema molt greu que enfosquia el futur, però el vèiem encara lluny. Avui sabem que les conseqüències de la catàstrofe climàtica ja són aquí, i els joves que omplien el CCCB saben que són ells els qui pagaran els errors de les generacions anteriors. Vandana Shiva va recordar que la guerra de Síria o el sorgiment de Boko Haram tenen l’origen en catàstrofes ecològiques locals, causades pel malbaratament de l’aigua i per la sequera, que van deixar en la pobresa milions de persones. També va recordar les terribles inundacions dels últims anys al Sud-est Asiàtic. L’escalfament global és el nostre present.

]]> <![CDATA[El futur serà un desordre olfactiu]]> Com que vaig néixer sense olfacte, penso sovint que m’estic perdent alguna cosa interessant que els altres sí que perceben. Els anòsmics vivim sense alguns plaers (l’olor de les persones estimades o d’un bosc després de la pluja) i també estem exposats a alguns riscos (una fuita de gas o menjar en mal estat). Malgrat aquestes mancances, sovint em trobo persones que em diuen que l’olfacte és poc important i que l’anòsmia no m’impedeix seguir fent el que elles anomenen “vida normal”. La gent que m’ho diu gaudeix de les aromes del menjar i el vi, les fragàncies dels paisatges i els perfums; empra l’olor com a guia en la seva higiene i a l’hora de cuinar; i fins i tot disposa d’una màquina del temps personal que li permet reviure emocions del passat. Però, tanmateix, considera que l’olfacte no és tan necessari. Aquesta és una contradicció que sempre m’ha desconcertat. Fins fa uns anys gairebé no es feia recerca sobre l’olfacte i els seus trastorns, i els qui els patíem rebíem poca atenció mèdica. A les escoles encara no s’ensenya prou a valorar aquest i altres sentits considerats menors. En el món de l’art, l’ús de l’olfacte és encara poc freqüent.

]]>