Quan vaig llegir que un míssil Tomahawk havia matat 168 persones en una escola de nenes a l'Iran, inconscientment ho vaig atribuir a algun error de la intel·ligència artificial que cada cop es fa servir més per designar objectius militars. Potser ho vaig pensar perquè, amb els assassinats i captures que hem vist l'últim any, des de Maduro fins a Khomeini, molts analistes especulen que l'èxit i la precisió quirúrgica d'aquestes operacions per força ha de tenir a veure amb nous desenvolupaments en IA: històricament, els líders d'aquests règims tan atrinxerats aconseguien escapolir-se. Però, tant si això s'acaba demostrant com si no, el que m'ha trasbalsat és notar com un automatisme psicològic treu ferro a la guerra. Encara més: per molt que tot va començar amb Ucraïna, crec que és en aquest conflicte amb l'Iran que la paraula dron s'ha instal·lat definitivament al mig del nostre vocabulari com un tel normalitzador estrany. La tecnologia està afegint una capa més entre nosaltres i la violència bèl·lica que enterboleix el contingut polític de la guerra en favor de les elits.

Michel Foucault proposa una dicotomia molt bona per definir la nostra relació ambivalent amb això que havíem anomenat "l'estat del benestar". Mentre que l'estat premodern "mata i deixa viure", l'estat contemporani "fa viure i deixa morir". També en recordo una altra que sempre em fa pensar: "La salut ha substituït la salvació". Són resums memorables que ens fan veure que el Leviatan ja no és una força impersonal i distant que es limita a castigar qui infringeix la llei, sinó que s'ha convertit en un agent sol·lícit amb la funció principal de vetllar per la població, i que incorpora una funció que antigament era monopoli de l'Església: tenir cura de les ànimes. Tot això pot semblar força abstracte, però es concreta si pensem en els sentiments contraris que qui més qui menys deu haver experimentat arran del confinament del país amb motiu de la ventada i arran de la proliferació d'alarmes als mòbils. Què n'hem de fer de la irritació que ens produeixen els excessos de cura de l'estat?

Dia ventós d'una claredat descol·locada després de tanta pluja; temperatura excel·lent per manifestar-se. Baixo cap a Urquinaona a la mani del matí i, després de tants anys, sé que la manca de formigueig vol dir que no em trobaré la munió típica de les Diades. L'ambient és més fàcil de definir pel que no és que pel que és. Ha desaparegut la pressió per escenificar somriures dels anys del Procés, però tampoc hi ha la rancúnia caïnita que es respirava en els moments més foscos després de l'ensulsiada. Alhora, no es percep res semblant a la ràbia efervescent del català emprenyat del 2007, que deu necessitar un efecte de novetat i sorpresa incompatible amb l'etern retorn de l'atracament de Rodalies.

En menys de 24 hores, Santiago Abascal ha aprofitat l'accident ferroviari de Còrdova per dir que "res no funciona sota la corrupció i la mentida" i Sílvia Orriols s'ha agafat a la infecció de Salvador Illa per piular que "la vida d'un president no val més que la d'un policia, un mecànic o una florista…". Jo diria que si les dues declaracions ens criden l'atenció no és tant perquè el contingut ens hagi escandalitzat més del que és habitual en aquestes dues figures com perquè reflecteixen la confiança de les noves dretes que els vents culturals els són favorables, la mena d'excés retòric que delata els que s'han cregut les enquestes i es passen de frenada. És impossible saber del cert si aquestes comunicacions acabaran sumant o restant, però s'ha vist molt clarament que l'aura d'autenticitat dels líders de la dreta és un posat igual que el dels rivals que tant critiquen i, en realitat, tots fan servir un manual.

La victòria de la ultradreta a les xarxes és tan aclaparadora que s'està imposant un relat massa derrotista sobre internet. Als Estats Units fa molts anys que es pregunten per què no surt un Joe Rogan d'esquerres, i l'equivalent nostrat seria preguntar-se el mateix amb Jordi Wild. Es tracta de dos presentadors de pòdcasts extremadament populars entre els adolescents en què es mantenen converses llargues amb convidats molt diversos i s'hi barreja entreteniment, curiositat i política, sempre amb un gran biaix a favor de les tesis de les noves dretes. Els números de Rogan en particular i la masclosfera en general són tan grans en comparació amb les alternatives progressistes que bona part de l'esquerra americana ha culpat aquest món digital de la reelecció de Donald Trump, igual que aquí cada cop que Vox escala en intenció de vot sentim editorials blasmant els algoritmes d'Elon Musk. Aquesta setmana passada els argumentaris han tornat a circular arran de la gala dels Army Awards que presentava Santiago Segura, uns antipremis que reconeixen de manera irònica les figures d’internet i els moments més virals de l'any i que han aixecat polèmica perquè uns quants nominats van abandonar la vetllada denunciant l'ambient insuportablement fatxa que s'hi respirava.

Ja fa temps que alguna cosa es troba fora de lloc al cor del quadrat d'or de l'Eixample, on és impossible desempallegar-se de la sensació de cartró pedra. Fa tants anys que assenyalem els problemes del model turístic, els expats i la descatalanització, que semblava que amb el simple fet d'anar-ho repetint passaria alguna cosa. Però, naturalment, el que està passant és que no passa res i el que està malament sempre pot arribar a quotes més elevades de misèria. La ironia, però, és que ja no ens lamentem per la destrucció que produeix el capitalisme salvatge, sinó perquè aquesta destrucció ni tan sols és la cèlebre destrucció creativa. Passejant pel centre de Barcelona en plena espiral nadalenca, experimentarem un desplaçament de la nostàlgia: d'enyorar les virtuts anticapitalistes del Nadal tradicional hem passat a un món en el qual enyorem, simplement, un Nadal en què el capitalisme funcioni.

Tarda de pluja més londinenca que barcelonina i ja està bé: sempre he trobat alguna cosa anglesa en el diari ARA que fa que m'imagini les crisis de redacció com a les pel·lícules, amb els caps de secció fent anar paraules com ara "fets" i "fonts", intents de combatre la tensió amb flegma i ironia fins que, quan les forces decauen, Esther Vera s'aixeca i fa un discurs romàntic sobre el valor del periodisme i tothom es posa a treballar. I també hi ha alguna cosa clarament anglesa en l'humor de Toni Soler, que és qui conversarà amb la directora en aquesta tarda de país protestant que ens ha quedat per un dels molts actes amb què l'ARA celebra quinze anys d'existència. Pugen tots dos a dalt de l'escenari i és com tenir el diari de diumenge obert pels extrems, a una mà l'editorial i a l'altra la contraportada.

Matar el pare és important per a la vida en general, però per fer política és absolutament necessari. La política és una discussió col·lectiva sobre la naturalesa del que és bo i què hem de fer per aconseguir-ho, i els canvis comencen quan es propaga la sensació que la vella visió que ens ho sabia explicar s'està esgotant i ara en cal una de nova. Qualsevol renovació política sempre és una "transvaloració dels valors", que deia Nietzsche; algú que assenyala que l'emperador va nu, que allò que tothom diu ja no s'aguanta i que allà on ningú no està mirant és on hauríem de centrar-nos. El líder carismàtic actua igual que l'artista modern, que denuncia la fossilització del vell cànon i proposa una forma nova que el qüestiona de dalt a baix, un escàndol. En el moment febril de la revelació cultural, el trencament amb el passat ungeix el trencador amb una aura de novetat irresistible, i llavors el que era marginal es posa al centre i comença a pujar com l'escuma.

Flota en l'ambient un cert retorn de la crueltat. No parlo d'un canvi psicològic col·lectiu generalitzat, tot i que això podria ser la conseqüència a llarg termini, sinó del fet que la crueltat està sent beneïda políticament. Es poden trobar molts fils conductors entre els líders de les noves dretes, però potser un dels més palpables és que tots parlen i actuen d'una manera que clarament ens vol donar permís per ser cruels. Cruels amb els perdedors del capitalisme, que s'ho mereixen per ganduls, i cruels contra les altres races i cultures, perquè tenen una manera de ser dolenta i irreconciliable amb la nostra. Ara que la majoria de pensadors polítics diuen que estem entrant en una era postliberal, em sembla pertinent recordar que la preocupació per la crueltat potser és el tret més distintiu del liberalisme.

A l'article d'aquesta setmana Ferran Sáez aprofitava el nou disc de Rosalía per advertir-nos contra la temptació de llegir la popularitat d'un cert tipus d'espiritualitat com si fos "la deriva d'una recerca de sentit en un món ultrafragmentat". El misticisme amb què treballa la cantant de Sant Esteve Sesrovires al seu nou projecte és el que Sáez anomenaria una "espiritualitat postmoderna", que, per la seva imbricació en la lògica del mercat, seria directament incompatible amb la transformació de la consciència que el mateix disc invoca. Coincideixo amb el diagnòstic, però m'agradaria aprofitar-lo per parlar del món cap al qual aquesta operació artística s'adreça, perquè podem estar segurs que les grans dives del pop són lectores molt atentes de l'època en què viuen, i que Rosalía vulgui fer art i negoci d'un cert retorn a l'espiritualitat vol dir que aquest cert retorn no se l'ha inventat pas ella, sinó que flota en l'aire, a veure qui sap donar-li forma i aprofitar-lo.

L'intent de difamar Brigitte Macron acusant-la de pertànyer al sexe contrari al que proclama conté una lliçó política important. El cas és tan cridaner i estrambòtic que s'ha fet servir com un exemple de malevolència gratuïta i manca d'escrúpols a l'hora de mentir. És una lectura pertinent, però penso que si volem aprendre alguna cosa d'aquest episodi cal anar a un programa polític de fons que va més enllà de l'anècdota.

No només hi ha una febrada amb l'Ozempic, sinó que la patent del medicament expirarà aviat i versions genèriques molt més assequibles arribaran a les nostres vides. Això va més enllà d'una bona notícia per als diabètics o per als que el prenen per aprimar-se: segons molts estudis, els agonistes del receptor GLP-1, que és el nom tècnic de la cosa, redueixen el consum d'alcohol, cocaïna i tabac entre els addictes, prevenen atacs de cor, estan associats amb un risc menor de diversos càncers, ajuden amb les migranyes, alleugereixen el dolor de l'artritis i fins i tot podrien alentir la pèrdua de memòria associada a l'Alzheimer. Malgrat que l'entusiasme i els interessos econòmics ens haurien de fer desconfiar, hi ha indicis per parlar d'un medicament miraculós.

El filòsof Martin Heidegger va produir una distinció molt fèrtil entre por i angoixa que és plenament vigent. La por té sempre un objecte concret que amenaça la realització dels nostres projectes (i aquí "projectes" pot voler dir, simplement continuar viu); en canvi, l'angoixa no té cap objecte concret, perquè és justament la impossibilitat d'implicar-se emocionalment en cap projecte, el neguit que es manifesta quan ens adonem que no hi ha una fonamentació última darrere de res i estem sols davant del precipici de l'elecció lliure. Què és més propi d'internet: la por o l'angoixa?

Pantone és l'empresa americana creadora del sistema de colors que fan servir la pràctica totalitat dels dissenyadors gràfics d'arreu del món: qualsevol color que veieu en una pantalla es pot traçar a una combinació de número i nom amb més o menys gràcia del seu arxiu de coloraines. A més, des de fa vint-i-sis anys, un grup d'experts de la companyia tria el color de l'any, "una instantània en color del que veiem que passa a la nostra cultura que serveix com a expressió d'un estat d'ànim i una actitud". El del 2025 ha estat el Mocha Mousse (mousse de moca), un "marró suau i evocador" que "continua la tendència cap a l'expansió dels tons neutres, sense gènere i pràctics". Potser no hi ha res que associem més a la subjectivitat individual que la tria dels colors, però la gent de Pantone intenta convèncer-nos d'una altra intuïció igualment forta que tots duem a dins, que és que la psicologia col·lectiva existeix i, perdoneu-me la metàfora, dona color a la nostra experiència del món. Si tenen raó, ens trobem en un temps opac i neutre com un cafè, pastós, conservador i autoindulgent com unes postres de xocolata.

Abans de començar a escriure aquesta crònica, guixo totes les analogies que he anat apuntant al llarg del dia entre la pluja i l'estat d'ànim de l'independentisme, i que consti que ha caigut tanta aigua i m'he passat tanta estona aixoplugat sota paradetes de formatges artesans autocentrats i iniciatives solidàries amb consciència nacional que n'havia apuntat moltes. He hagut d'afrontar aquesta Diada sense paraigua perquè, com tants altres amb qui creuaré mirades emprenyades d'empatia, pertanyo a una fornada d'idiotes que prefereixen refiar-se de la pantalla del mòbil que dels seus ulls.

Al nostre gran historiador Josep Fontana li agradava citar una frase del satirista alemany Karl Kraus: “Que Déu ens conservi per sempre el comunisme perquè la xusma capitalista no es torni més desvergonyida i perquè, almenys, tinguin malsons quan van a dormir”. Fontana la feia servir per sacsejar consciències i assenyalar un patró històric contraintuïtiu: tal com va demostrar l'economista Thomas Piketty a la seva anàlisi sobre el capital al segle XX, si observem l’evolució econòmica del globus després de la caiguda del Mur de Berlín, constatem que les desigualtats van assolir un mínim històric a la dècada dels 70, però que avui dia han tornat al mateix nivell que a finals del XIX. Doncs bé, aquesta setmana, que hem vist la fotografia de Xi Jinping, Vladímir Putin i Narendra Modi, no puc evitar pensar què diria Fontana d'aquesta nova Guerra Freda en què el capitalisme no ha de perdre ni un sol minut de son per culpa de cap enemic ideològic.

Esclata la calor i, amb ella, un dels fenòmens més patètics de l'estiu contemporani: criticar els que critiquen el turisme durant l'any quan els arriben les vacances i, efectivament, fan turisme. És un espectacle tan tronat que costa mirar-lo sense enrojolar-se, perfils difonent per les xarxes fotos d'altres individus descansant tranquil·lament a la platja, gent suposadament adulta convertits en espietes. Naturalment, aquest xou només delata la preocupació de certes forces sistèmiques davant de la possibilitat que s'estigui produint una presa de consciència genuïna. Després de dècades gaudint d'un prestigi cultural inqüestionat, s'ha començat a difondre una anàlisi correcta dels estralls que un model turístic basat en la importació de mà d'obra barata ha portat a les nostres vides, des de la baixa productivitat que es converteix en una subvenció encoberta per a empresaris fins a l'espoli de recursos col·lectius com ara el clima i el paisatge, passant per la capacitat del turisme per curtcircuitar el potencial polític de la ciutat trencant llaços entre veïns. La crítica al turisme és tan justa i precisa que s'està estenent com una taca d'oli.

Des que tenim dades objectives sobre la mala salut del català i el declivi sostingut en el temps que podem estalviar-nos el negacionisme i apujar el nivell d'exigència i, pel mateix preu, posar-nos justificadament combatius. El costat bo d'aquesta desgràcia és que permet desmuntar el que fins ara havia estat l'argument estrella dels espanyolistes a Catalunya: l'autoregulació. Com sempre han sabut els sociolingüistes, les llengües no s'equilibren espontàniament, sinó que competeixen com si fossin espècies d'animals afamats pels recursos escassos d'un mateix biòtop. Això a vegades costa de veure, perquè la pluralitat lingüística se'ns presenta com una riquesa natural lluminosa, però, com sempre passa amb això de romantitzar la natura, un cop ho estudiem veiem que la realitat del món prepolític és la competició brutal i descarnada. Sense mecanismes de regulació i poder coercitiu, s'imposa la llei de la selva i la llengua més grossa escombra inexorablement la més petita. Ara que tenim dades que ho demostren, cada cop que algú parli d'autoregulació lingüística l'hem de desacreditar de pressa i sense miraments.

En els darrers mesos, alguna cosa està canviat en la forma que llegim sense que ens n'estiguem adonant. I dic "llegim" i no "busquem informació a internet" perquè no conec ni un sol escriptor o artista, fins i tot els septuagenaris envoltats d'una aura venerablement analògica, que no es connecti a internet cada dia a veure com està el món. I resulta que el món cada cop està més buit de persones i més ple de lloros estocàstics. "Lloro estocàstic" és el malnom amb què intentem rebaixar l'autoritat i la propaganda que ensenyoreix els grans models de llenguatge de la intel·ligència artificial com ara ChatGPT: "lloro" perquè regurgiten la feina d'altres i només són capaços de repetir el que algú ja ha dit, "estocàstic" perquè el mecanisme que fa que aquests models sonin inquietantment humans i alhora és el culpable que de vegades s'inventin coses, no és un procés de raonament lògic, sinó d'un d'atzar introduït artificialment en la tria de paraules. Però, encara que aquesta lloritut robot ens és perfectament coneguda i la menyspreem instintivament, la fem servir. Fa uns mesos que els números de visites dels diaris cauen en picat perquè li demanem al ChatGPT les coses que abans demanàvem a publicacions d'escriptors humans. Hi ha una bombolla de lectures inhumanes que hauríem de fer esclatar.

Comparar el cas de l'art de Sixena amb el de Taüll ens ajuda a entendre el que és una nació. En totes dues situacions, pintures murals que adornaven les parets d'esglésies pirinenques a principis del segle XX van ser arrencades amb la tècnica de l'strappo i dutes a un museu per salvaguardar-les. A diferència dels tresors del British Museum o del Louvre que provenen d'antigues colònies espoliades, aquí tot s'hauria perdut si no fos per les institucions catalanes. Però ara l'Aragó exigeix que les pintures retornin malgrat el risc de danys irreparables, mentre que els habitants de la vall de Taüll estan perfectament contents amb el joc que s'estableix entre les rèpliques que tenen a les seves esglésies i l'exposició de les sales del Romànic del MNAC (on, per cert, tenen l'entrada gratuïta). Com és que ningú de Taüll demana el retorn dels originals?