Rafa Nadal arribava amb un 97,35% d'efectivitat en els seus partits a Roland Garros. Tot i aquesta dada tan contundent, segurament la més aclaparadora que hi ha a la història de l'esport, si parlem de domini d'un esportista en un esport individual i una gran competició, en la majoria de reflexions dels experts i dels que no ho són tant, abans de començar aquest Roland Garros no era considerat el favorit, sinó tan sols un candidat.

El més normal és buscar similituds, coincidències. Perquè n'hi ha, en tenen. De segur que sense Rafael Nadal, Carlos Alcaraz no seria el tenista que és, perquè el manacorí és un referent per a qualsevol nen que s'inicia en l'esport de la raqueta des de fa quinze anys. Tots volen ser Rafa, absolutament tots intenten fer el gest impossible i antinatural de caragolar el drive 360 graus. El "vamos" és la verbalització dins i fora de la pista de nens i pares davant de qualsevol punt guanyat per automotivar-se. Imitar en cops i actituds de l'ídol és el normal. Tothom vol ser Rafa Nadal.

Demà al matí, quan aquest article pugui ser llegit en la versió impresa del diari, ja haurà començat la final que pot convertir Rafa Nadal en el millor tenista de la història, si s'analitzen les dades referides a Grand Slams guanyats. Veure si aconseguirà trencar momentàniament l'empat amb Federer i Djokovic és una cosa de la qual tothom estarà pendent i és el principal fet noticiable que s'espera de l'Open d'Austràlia. Però no és el meu focus, ni, com ell ha manifestat, encara que sigui per demostrar-nos un cop més la seva modèstia, el seu.

El perfil de Novak Djokovic a les xarxes socials és @djokernole: és el primer indici que ens podria permetre conèixer el subjecte que hi ha darrere del tenista. Si analitzem el personatge de ficció del Joker creat per DC Comics, que podríem traduir com el burleta (és gairebé amb tota seguretat en el que volia inspirar-se en la cerca del seu alter ego al món digital), és un tipus que condueix les seves actituds cap a una falta d'empatia, consciència i preocupació per tot el que l'envolta i que reacciona de manera impredictible en les seves accions. Un arquetip personal que s'ha interpretat com un ensarronador, desenvolupat en una teatralitat extrema. Si revisem la trajectòria de l’esportista, dins i fora de la pista, aquestes conductes les podem trobar prou sovint. Cadascú és ell mateix, les seves circumstàncies... i el seu entorn (considerant-hi els seus assessors, si és que el poden controlar). Podríem dir que tot el que hem vist aquests dies en l'afer de Novak Djokovic a Austràlia, en el seu intent per competir al primer Grand Slam del 2022 sense cap escrúpol, és segurament un resum condensat de la seva dilatada carrera a l'elit.

Per a la gran majoria dels culers no hi ha dubte que el principal problema del Barça està al camp. Però, per a la nova estructura executiva del club, ben liderada per Ferran Reverter, el repte més complex és consolidar les fonts d'ingressos de l'entitat sense deixar d'intentar contenir la despesa. Mentrestant, les notícies d'aquesta temporada no són gaire positives per motius aliens a la gestió, com l'eliminació de la Champions, que generarà una contracció de les previsions (és a dir, un forat d'entre 20 i 25 milions d'euros al compte de resultats de l'any en curs). La gran espasa de Dàmocles està en la temporada vinent pel que fa als patrocinadors de l'entitat, el tercer gran pilar de la generació de recursos, a més a més dels drets audiovisuals (que restaran estables), les quotes de socis i la venda d’entrades.

Per què no podíem ni imaginar que podia passar quelcom pitjor aquest estiu que la broma pesada del burofax de l'any passat?

Tan sorprenent com desitjat, però fins i tot podríem dir que previsible. Aquesta reflexió, que pot semblar rara i inconnexa, intentaré justificar-la des del coneixement de l'esportista, sense fer una auditoria detallada del que ha passat, però sí amb detalls trufats. Absolutament tot en la vida de Pau Gasol, d'ençà que es va convertir en un dels esportistes més grans d'aquest país, respon a un objectiu. Ha planificat mil·limètricament la seva carrera esportiva, així com ha realitzat l'exercici estratègic de les diferents opcions professionals que tindrà a l'abast quan finalitzi la seva trajectòria esportiva com a jugador de bàsquet.

El compromís amb el Barça de Víctor Font és el seu màxim valor. De barcelonisme no n'hi falta. De voluntat i intenció de ser-ne president, tampoc. Hi ha posat hores i diners, equip i contactes per aconseguir-ho. Explica que té el millor diagnòstic, sap el que es trobarà, què s'ha de fer i com. Es reconeix a ell mateix com el futur, tot i que no sabem si és un futur simple o perfet. Ha estat omnipresent en els últims anys intentant aportar petits projectes per actualitzar un model obsolet de gestió, millorar la relació del club envers el soci, buscar la transparència i promoure la digitalització. Després de triomfar en el món dels negocis, lluny de casa, ha tornat pel Barça.

L'únic realment convençut que Toni Freixa pot ser president del Barça és ell mateix. L’any que va perdre els seus pares, el seu gran barcelonisme el va portar a engegar la cursa electoral. Per als periodistes solament és un outsider entre el Jan i el Víctor. Als debats, aquest efecte sandvitx ha sigut notori. La sorpresa seria que pogués superar-los, però ell està disposat a reivindicar-se, a posar un dos a la travessa. Aquí neix el seu gran repte: aconseguir ser un candidat amb opcions i no el Jaume Llauradó del segle XXI.

Al lloro, que Joan Laporta ha fet la campanya menys laportista que podia fer i, tot i això, està més ben situat del que ningú podia preveure fa un any. La seva estratègia ha sigut més simple del que es podia pensar. Un únic impacte mediàtic i un programa amb poques propostes. La seva campanya serà la de la lona al Bernabéu, efectista i efectiva, per marcar un punt d'inflexió. Hi ha un abans i un després d'aquella pancarta. 400 metres quadrats de PVC per marcar perfil i autoestima. El Jan va començar a agradar-se quan, a tocar del Paseo de la Castellana, atenia la premsa mentre mirava la pancarta publicitària.

Cal que busquem en el passat per definir el que som i d’on venim. Ens reafirma de manera diferencial al món el “Més que un club”. Cap altra entitat esportiva ens pot robar aquest territori o posicionament. Mantinguem-lo viu i fem-lo un fet diferencial de veritat. Això sí, no n’alterem el veritable significat, però sobretot definim el seu valor ara i aquí, no el busquem en el moment de la creació del club, ni durant el franquisme. Aquests fets tenen el seu valor, són història i el llegat dels que ens van precedir. Utilitzem el Museu i la Wikipedia, i tots els canals que calgui, per relatar qui i com es va fundar l’entitat. Mantinguem la flama viva de les icones futbolístiques que han fet gran aquest club: Kubala, Cruyff i Messi per sobre de molts altres al terreny de joc, o Helenio Herrera, el mateix Cruyff o Guardiola a les banquetes.

Ha sigut un any atípic, molt atípic. Per a Nadal també ho ha sigut. Per a ell, fins i tot més. El virus semblava que podia interposar-se entre ell i un dels seus grans objectius esportius: igualar Roger Federer en el nombre de Grand Slams guanyats. Ell té marcat el seu camí, però de reüll li calia arribar a aconseguir aquesta fita per tirar endavant competitivament. Ser o no ser, tot un dilema shakespearià. Acostumat a viure viatjant pel món cada setmana, de cop i volta es va veure enclaustrat sense tenir ni tan sols la possibilitat de sortir de casa seva per entrenar a l'acadèmia, que té a tan sols deu quilòmetres, tot i que estava ben confinada. Una altra de les absurditats que vivim actualment. En una illa i una petita localitat com Manacor, sense tornejos, només podia entrenar amb júniors: no va tenir-ho fàcil en el postconfinament.

El Leo marxa. Una crisi a Barcelona que comença a l’Argentina. L’ocellet blau fent-la petar i els advocats fent d’advocats, ja sabeu el que dic. Els protagonistes, en silenci durant dies, amb una estratègia comunicativa comuna: filtra que filtraràs. I tothom parla d’un contracte que ningú ha vist.

El surrealisme del món de l'esport mai ens deixarà de sorprendre. És un mercat que es mou per unes dinàmiques i normes diferents de les de qualsevol altre mercat empresarial. Però aquest no és el fet quan parlem del futur de Leo Messi i el Barça. Desitjo descodificar i analitzar el fet comunicatiu en si mateix. Cal deixar clar que no és un combat d'igual a igual, comunicativament parlant, i que l'astre argentí té les de guanyar i ha sortit a l'atac.

Aquest article no descriu un jugador de futbol indescriptible, ni reflexiona sobre l’impacte esportiu que pot suposar que el futbolista que marca les grans diferències dins del camp deixi el FC Barcelona. No, millor no pensar-ho. Aquest article analitza dues marques, la seva relació i les implicacions econòmiques que això pot suposar en el curt, mitjà i llarg termini.

La frase del publicista Sir John Hegarty és tota una sentència: "No construeixis un negoci, crea una marca". Òbviament és un mal auguri per a un altre publicista, Daniel Snyder, el propietari de la franquícia de Washington de la lliga nord-americana de futbol americà, els fins ara anomenats Redskins (pellroges) de la NFL. Actualment, l'únic equip sense nom al món.

Quan tots els esports, en l'àmbit professional, comencen a tenir respostes sobre com tornaran a l'activitat, contradictòriament el tenis podria semblar que no en té. És cautela? És indefinició dels dirigents? No, decididament no. Tothom està a l'expectativa de quan i com veurem a la pista Federer, Nadal i Djokovic, però sembla que res es mou. Solament si es fa una dissecció ordenada de l'estructura esportiva i econòmica d'aquest esport podem tenir uns certs indicis de certesa del perquè de tot plegat.

Una pandèmia ha demostrat a l'esport professional que també era vulnerable. En l'última gran crisi economicofinancera va ser dels pocs sectors que no va patir cap afectació. Era invulnerable? Doncs gens. És fàcil dir-ho ara, però era inversemblant poder-ho predir i veure-ho venir tan sols fa un mes. El taló d'Aquil·les de la indústria esportiva tenia la dimensió de la columna vertebral i ningú ho sabia. La seva dependència del directe, del que passa al camp, d'allò que, per cert, no els pertany perquè està venut a tercers. Vendre el teu principal actiu a un tercer et fa ric, però et debilita. Les crisis porten a revolucionar les evolucions en tots els àmbits empresarials. Les audiències esportives no poden estar supeditades als partits, al que passa al terreny de joc. Els contractes amb els principals actors, els jugadors, tampoc poden limitar-se al fet que l'esportista entreni, jugui i, per favor, publiqui alguna cosa puntual en les seves xarxes socials o participi en el rodatge d'un espot d'algun patrocinador. Els nous contractes hauran de signar-se amb compromisos més amplis i flexibles en termes de relacions extraesportives. Les audiències no es poden veure com xifres agregades mai més, sinó com grups de consumidors dels quals has de tenir coneixement de qui i com són. El famós data serà activable solament si es fa mitjançant una comunicació bidireccional amb els seguidors. Per aconseguir aquest objectiu, hi ha una resposta única en termes relacionals entre les marques i els fans en el món de l'esport: el contingut.

Ha estat un gol abans de tornar als terrenys de joc. Encara no tenim clar quan sortirem al carrer i el Barça guanya un a zero el partit de compromís social en aquest estrany món del coronavirus en què vivim. Aquesta iniciativa és una gran acció mediàtica per a l'entitat. Estic segur que és la millor campanya que pot crear-se per la marca Barça aquests dies. L'altre dia ho explicava, com sempre, de manera tan concisa com brillant, un dels millors constructors de marques que conec, en Toni Segarra (gran perico, per cert), dient: "Som en temps en què les marques han de fer i no dir". Traducció meva: Comunicar és actuar. Doncs aquesta és la millor manera. D'això els americans en diuen pensar fora de la caixa (think outside the box) i en l'àmbit del màrqueting té un gran valor. Sortir al mercat per fer una donació temporal del teu millor actiu vendible és una acció tan notòria com venerable, però fer-ho en un moment de crisi econòmica com la que viu l'esport professional és un acte d'una grandesa estratègica sublim. Això et diferencia de la resta de competidors, d'absolutament tots.

Nascut a Manhattan el 22 de setembre del 1942, quatre anys abans del naixement dels Knicks, el seu equip, David Stern va morir aquest 1 de gener a la seva Nova York, on aquest dimarts se celebra al Radio Music Hall l’acte fúnebre del seu comiat, un escenari que dimensiona la seva influència. James Naismith va inventar el bàsquet. David Stern no va ser el pare de la NBA, però la millor lliga del món li deu la seva transcendència al que va ser el quart comissionat –que podríem anomenar conseller delegat en nomenclatura executiva catalana– durant trenta anys, del 1984 al 2014.