La mort del ninotaire Picanyol, que acabava de complir 73 anys, em deixa consternat. Al llarg dels anys he esperat amb candeletes les seves constants mostres d'enginy i sobrietat gràfica a Cavall Fort. Quin plaer trobar aquelles tires d'Ot el Bruixot que va dibuixar sense aturador fins que no va poder més i va decidir jubilar-lo. Sempre m'havia meravellat la seva capacitat d'imaginar els gags tan frescos, originals i sorprenents que envoltaven l'Ot: la dona que, sense poders màgics, el supera en murrieria; l'escombra que li permet fer-se fonedís quan convé; el mussol, testimoni de les seves trapelleries, i un grapat de secundaris als quals recorria quan els necessitava. L'Ot s'ha mantingut sempre en primera fila al costat de clàssics del gènere com Sergi Grapes, Gil Pupil·la, Stefi o els barrufets...

Ens vam conèixer a finals dels 50 amb motiu de la publicació d’Els set pecats capitals vistos per 21 contistes, en homenatge a Víctor Català, que vivia els últims anys a l’Escala. Els quatre gats que repreníem l’edició en la nostra llengua coincidíem a les presentacions de la Terrassa Martini o a la Nit dels premis de Santa Llúcia. La del 1964 el va tenir com a protagonista perquè La visita va guanyar el Sant Jordi. Pocs anys abans ja s’havia emportat el Joanot Martorell amb La maroma. Sempre va sentir un amor i un respecte extraordinari pel seu pare, a qui va dedicar un llibre ple de tendresa ( Bon dia, pare, 1968), a més d’escriure una pila de guions que van convertir un dels personatges del pare, en Massagran, en un heroi del còmic, dibuixat per Josep M. Madorell.

A la primera escola que vaig anar, els anys 1940 i 1941, per cursar allò que en deien cultura general, l’únic contacte que vaig tenir amb la literatura van ser els inacabables dictats que ens feien d’ El Quijote, un llibre que la majoria qualificava d’abominable perquè ens feien copiar vint-i-cinc vegades cada falta d’ortografia.