Mor el dibuixant Picanyol, pare d'Ot, el Bruixot

BarcelonaEl dibuixant Josep Lluís Martínez Picañol, conegut artísticament com a Picanyol, ha mort aquest dijous als 73 anys. Picanyol va ser el pare artístic d'un dels personatges de còmic més entranyables de Catalunya: Ot, el Bruixot. Les seves tires còmiques, que es publicaven a la revista Cavall Fort, van captivar centenars de lectors durant més de 42 anys. Ot, el Bruixot està considerada una de les grans obres del còmic català i va marcar diverses generacions de lectors infantils amb el seu humor sense paraules, d'una senzillesa plena de bonhomia i un punt de surrealisme.

Nascut a Vic el 1948 –tot i que es declarava natural de Moià–, Picanyol va començar la seva trajectòria quan tenia 15 anys. Va entrar a treballar com a noi dels encàrrecs a la mítica agència Selecciones Ilustradas, dirigida per Josep Toutain, on van treballar també autors com Carlos Giménez i Josep Maria Beà. L'artista volia dibuixar westerns, però Toutain va detectar la gràcia que brillava en les seves vinyetes i li va proposar que fes deu acudits de prova. Va ser així com, ben aviat, Picanyol va bolcar-se en les il·lustracions d'humor mut. A la mateixa agència va començar a publicar les seves tires d'estil humorístic, que es van arribar a publicar a més de vint països. Durant els anys 70 també va col·laborar amb publicacions d'humor gràfic com la revista Matarratos, on va coincidir amb ninotaires com Perich, Gin i Conti. Però, tot i practicar la sàtira política, el seu estil tendia més cap a l'humor blanc i infantil, cap on va encaminar la seva producció.

El 1971 va crear el personatge d'Ot, el Bruixot, que primer es va publicar a Bèlgica i Holanda i, més tard, va arribar a Catalunya. "Té poders màgics des que va néixer i, per tant, és un immadur. No ha hagut de lluitar a la vida. No toca de peus a terra, sempre serà una criatura", el definia Picanyol en una entrevista a l'ARA. "Ot, el Bruixot és una obra colossal, amb una profunditat i rellevància que es pot comparar amb Mafalda, Peanuts o Fred Basset", afirma el ninotaire i divulgador de l'humor gràfic Jaume Capdevila. "A nivell de semiòtica, la forma en què Picanyol juga amb els recursos visuals i aconsegueix explicar-ho tot sense paraules em sembla magistral. Amb l'Ot la repetició no se't feia avorrida, al contrari, t'acostava al personatge".

Juntament amb Josep Maria Madorell, un altre referent de Cavall Fort, Picanyol va ser un dels grans representants de la línia clara al còmic català. "Va començar com un ninotaire més però, a poc a poc, es va anar encaminant cap a la tradició francobelga, va treure molt suc del seu traç net i polit, sense gruixos ni imperfeccions", apunta Capdevila. "Dibuixar tot un univers amb aquesta línia tan neta no és fàcil, has de ser molt bon dibuixant". Picanyol no se n'amagava i reconeixia les influències: "Recordo el dia que vaig veure un Tintín per primer cop: era El secret de l’unicorn i em va agradar tant! Hergé m’ha influït molt. Tintín és el meu còmic preferit".

L’escriptor i lingüista Albert Jané, que va dirigir Cavall Fort entre el 1979 i el 1997, recorda la primera vegada que Picanyol va arribar a la revista. “Es va presentar amb una carpeta sota el braç i va treure vinyetes d’un personatge que encara no tenia nom. De seguida vam veure que estava ben fet i encaixava amb l’esperit de la revista”, explica Jané. Ell mateix va batejar aquell mag de nas gros i mirada simpàtica com a Ot, el Bruixot, i així va començar una col·laboració quinzenal que s’allargaria durant quatre dècades. “Tenia una gran habilitat per explicar una història sense paraules i d'una manera brevíssima”, assenyala Jané, que també destaca l’absència de violència a les seves tires. “Quan surt un atracador amb una pistola, l’Ot la transforma en una flor. Això respon a l’esperit franciscà de l’autor”, apunta Jané, que defineix Picanyol com “un dels autors més importants de còmic català de tots els temps”.

Més enllà del bruixot

Tot i que eclipsada per l'èxit i la popularitat de la seva creació magna, l'obra de Picanyol no es va limitar a les peripècies màgiques del bruixot. Al mateix Cavall Fort va publicar també les historietes dels Sopars de duro, que reunien éssers d’arreu de la galàxia al voltant d’una taula, i les històries dels nàufrags de L’illa perduda. I a la revista Lecturas van veure la llum les seves sèries Núria y su familia i Miss Lucy and the islanders. Picanyol també va adaptar al còmic rondalles populars que va publicar a Cavall Fort. Però una part destacada de la seva producció es va enfocar als quaderns de jocs d'enginy visuals i entreteniment per a nens, els Otijocs i els Picajocs. "En Picanyol hi havia una gran preocupació per la pedagogia, i amb aquests quaderns s'esforçava per fer rumiar el públic infantil a través del dibuix i la imatge, una tasca que a la llarga sempre dona fruit", assenyala Capdevila.

Picanyol va anunciar el 2014 que deixava de publicar vinyetes de l'Ot. Les idees, explicava, ja no li arribaven com abans i li costava imaginar situacions noves. Ja havia viscut una crisi d'imaginació entre el 2005 i el 2006, quan "era incapaç d'imaginar un color", però se n'havia sortit. Uns anys després, tanmateix, havia arribat l'hora de plegar. "No és una crisi de creativitat, és que l’Ot ja no vola –es justificava ell–. Hi havia el perill que comencés a caure i a fallar. Val més plegar a temps i deixar una col·lecció decent". No només decent, sinó una de les més estimades pel públic a Catalunya, tot i que menys coneguda a la resta de l'Estat, com apunta Capdevila. "L'Ot era un personatge fàcilment exportable i Picanyol feia servir referents molt universals, però, tot i així, està molt poc reconegut fora de Catalunya. Però això va ser una tria seva, una marca de la seva timidesa i falta d'ambició pel que fa al reconeixement de la seva obra. Ell estava més interessat en altres coses, li agradava molt la tranquil·litat. En el fons, l'Ot era l'alter ego de Picanyol, que era un defensor de la natura amb un punt romàntic".