MoiàJosep Lluís Martínez i Picañol (Moià, 1948), Picanyol per al món de l’art i Pica per als amics, va anunciar la setmana passada que el seu personatge de còmic més famós, Ot, el Bruixot, penjava l’escombra. Picanyol va començar a treballar com a noi dels encàrrecs de l’agència de còmic Seleccions Il·lustrades amb 15 anys i, després d’una vida dedicada al dibuix, continua tenint ganes de pintar nous mons, però no de fer volar el bruixot més afable de la il·lustració catalana.
Vostè volia ser dibuixant d’historietes del Far West. Què va passar?
Van descobrir que era humorista. Jo m’esforçava a fer un dibuix realista, i en realitat tenia gràcia per a l’humor. Van veure que feia dibuixos dels companys de feina i els col·locava al circ romà, perseguits pels lleons. L’editor Josep Toutain feia de Cèsar. Em van dir que fes deu acudits de prova i, tot i que estaven molt mal dibuixats, les idees eren bones. Em van donar consells fins i tot per trobar la meva línia.
Quin era el seu estil?
Tinc molta traça amb l’humor mut. Tinc idees per fer gags. Però sempre amb coses senzilles. La simplicitat va ser la meva solució professional.
Ot, el Bruixot, segueix aquesta línia. Si els millors invents són fruit de la casualitat, amb l’Ot va ser així, oi?
Mira que n’he fet, de personatges, i és l’únic que se m’ha acudit d’una manera inesperada, sense buscar-lo, sense esforç. Un dia que anava pel passeig de Gràcia de Barcelona em va venir al cap un personatge vestit de negre, que tenia poders màgics, que feia “Plop!”, que transformava coses, i hi havia un mussol i una senyora que l’empaitava amb una escombra. Vaig treure llapis i paper i vaig apuntar-ho tot. Entendre el personatge ho he hagut de fer després, arran de les preguntes dels periodistes.
Quins adjectius li posa a l’Ot?
Té poders màgics des que va néixer i, per tant, és un immadur. No ha hagut de lluitar a la vida. No toca de peus a terra, sempre serà una criatura. La Berta és una bona dona que ha de portar el pes de les qüestions pràctiques de la vida: l’Ot és al seu món. Li costa d’aguantar-lo, perd la paciència, i té tota la raó del món.
L’Ot es va publicar primer a Bèlgica i Holanda i tot seguit a Cavall Fort, fa 42 anys, on el director Albert Jané li va posar el famós nom. Quan dibuixa pensa en el públic?
D’astúcies no en sé fer. No hi ha res premeditat; faig el que em surt de dins. Poques vegades a Cavall Fort m’havien dit que un tema no era adequat, si en els Sopars de duro es parlava d’impostos o hi havia una bufetada forta. Però hi ha coses que ja me les corregeixo jo, com la tendència a l’humor negre més tenebrós: no és per a nens.
¿No li han vingut ganes o no ha tingut la temptació de fer crítica política?
No. Vaig provar-ho a la revista Oriflama i al Diari de Barcelona, i ja vaig veure que l’actualitat i la política no era el que volia fer. El que m’agrada fer de veritat és Noemí i el pilot : les històries d’un pilot que viatja en un avió biplaça amb una passatgera petita i cada aventura comença quan l’avió s’estavella en un desert, en una selva o entre muntanyes. M’agraden les històries de supervivència. El meu llibre preferit és Terra dels homes, sobre l’experiència de Saint-Exupéry com a pilot de l’aviació postal.
Tant les històries com el traç fan pensar en Tintín.
És el meu còmic preferit. Recordo el dia que vaig veure un Tintín per primer cop: era El secret de l’unicorn i em va agradar tant...! Hergé m’ha influït molt. Com ell, tinc molt clar que el més important és la història. Els detalls dels dibuixos no han de ser excessius ni massa artístics, han d’estar ben documentats i al servei del guió. Sóc més narrador que dibuixant, més guionista que il·lustrador.
Veig que ha anat descobrint les seves habilitats.
Tinc un mèrit i és que sóc flexible. Si em diuen que puc fer humor o que me’n surto bé inventant jocs ho faig. No ha sigut fàcil. Jo no estic dotat per al dibuix i ha estat una lluita. Però tenia molta il·lusió per ser dibuixant. No ho creureu, però diria que he après a dibuixar als 60 anys.
Doncs per què ha decidit jubilar l’Ot ara?
Em costava molt, no trobava situacions noves. Els últims temps fins i tot buscava llibretes antigues en què havia apuntat idees per poder treballar. Hi havia el perill que comencés a caure i a fallar. Val més plegar a temps i deixar una col·lecció decent. No em queda cap tira al tinter.
Vostè va passar una crisi el 2005 i 2006. Ara no es tracta d’això.
Vaig tenir una etapa en què vaig perdre la imaginació del tot. Era incapaç ni tan sols d’imaginar un color. No diguem inventar un guió. Dibuixar em costava molt. Però me’n vaig sortir. Ara és molt diferent. Treballo en Noemí i el pilot o en una col·lecció de jocs bíblics que estic fent i tinc moltes idees. No és una crisi de creativitat, és que l’Ot ja no vola.
Es va sentir alliberat?
Molt. Va ser treure’m un pes de sobre. Després he rebut molts missatges de lectors. Et sents emocionat. En veure com estimen l’Ot, em commou. No m’ho esperava.
Màrius Serra
“El dibuix és treballat però sobretot eficaç”
“L’Ot, el Bruixot ha marcat tota una generació de seguidors”, afirma l’escriptor Màrius Serra, que tenia vuit anys quan el bruixot va aparèixer a les pàgines de la mítica revista per a infants i joves Cavall Fort, el 1961. Entre les seves qualitats, destaca que “Picanyol fa un tipus d’humor interclassista, d’ampli espectre”. I afegeix: “S’ha anat convertint en clàssic, intemporal. No necessites un context, és fàcil de seguir”. Ot és una paraula que Serra fa servir sovint als mots encreuats i la sol definir com “El bruixot d’en Picanyol”. Assegura que no deixarà d’utilitzar la frase, perquè formarà part de la memòria popular. “Els dibuixos són treballats però sobretot eficaços. El fet que hagi jubilat el personatge i que se’n parli ja ens fa pensar. És una icona. Després de moltes dècades està bé que en Picanyol hagi decidit jubilar-lo i no allargar-ho massa”. - LAURA GEA
Joaquim Carbó
“La figura del bruixot no desapareixerà”
“Tanca la barraca el meu amic Ot, aquell que fa més de quaranta anys es va instal·lar a les pàgines de Cavall Fort en igualtat de condicions amb les estrelles forasteres del còmic d’aquell moment, Jan i Trencapins, Sergi Grapes, Gil Pupil·la, Estefi, i en convivència també amb les locals, com Jep i Fidel, fins als actuals, tan joves, com Pesquis i Baliga”, recorda l’escriptor Joaquim Carbó, un altre dels pioners i encara membre del consell de redacció de la revista. “La figura del bruixot, però, no desapareixerà -assegura- perquè en Picanyol se’n servirà per fer jocs, joguines, trencaclosques i tota mena d’il·lustracions”. I acaba amb una última petició: “Ja que el dibuixant també és amic meu, li voldria demanar que, ara que no tindrà tanta feina, escrigui la segona part de la novel·la Plats plens i preus barats, tan interessant, per fer-nos saber com va ser la seva adolescència”. - L.G.
Pilarín Bayés
“És la quinta essència de l’humor etern”
“En Picanyol ha fet un humor franciscà. Net, clar, entenedor. Traspua una bondat enorme i és molt divertit. És immediat i contundent”, diu Pilarín Bayés, una de les seves amigues il·lustradores. A la Pilarín li agraden especialment La Bíblia i el còmic sobre la vida de Santa Clara, que ha il·lustrat pel “relat històric i el rigor”. “Jo penso que en el seu cas ja va començar amb una saviesa eficaç. No ha variat gaire, sempre ha estat molt a l’altura”. Admet, però, que el seu personatge preferit és l’Ot, el Bruixot. “Ell i la seva dona, són tan entranyables! Així i tot, l’Ot és egoista i fins i tot masclista. Però la sang no arriba mai al riu. És fàcil fer humor a costa dels altres, caricaturitzant el ric, el dolent, els estereotips. Ell no ho fa. Fa la quinta essència de l’humor etern. El trobarem a faltar”. - L.G.
