Se sol citar l’estirabot de Pío Cabanillas, que en els anys de la Transició, a la sortida d’un tempestuós congrés d’UCD, va dir “Hemos ganado, pero no sabemos quienes”. A la política catalana actual passa una cosa similar quan es parla d’unitat. Volem unitat, però no sabem de qui. Sabem que ens hem d’unir, però no sabem a què o a qui ens referim quan parlem de nosaltres.
Unitat és una d’aquelles grans paraules que, com progrés o llibertat, esdevenen conceptes buits quan són potinejats per la classe política. En general, quan un líder preconitza la unió la concep com una concentració de forces entorn d'ell mateix. I això, esclar, no té gaire a veure amb la unitat autèntica, que implica l’apropament mutu, la cessió.
Soc dels que pensen que la unitat és un fals dogma que se sol contraposar a la divisió, quan el seu contrari, de fet, és la pluralitat. I en democràcia la pluralitat és necessària. És el punt de partida inevitable per assolir els consensos, les majories àmplies: una altra mena d’unitat, que no implica uniformisme i que no genera vetos.
A Catalunya cal aquesta mena d’unitat basada en el pluralisme. Perquè el país té problemes molt greus i demana reformes de gran abast, que són impossibles amb un Parlament massa atomitzat, i amb una presència creixent de la ultradreta. I això implica formar majories transversals, que desbordin els límits entre esquerra i dreta, i entre sobiranisme i espanyolisme. Seré més precís: hi ha una sèrie de qüestions (llengua, salut, educació, infraestructures) que haurien de basar-se en un acord estratègic entre el PSC, Junts, ERC i Comuns. Són les formacions que poden garantir una majoria parlamentària operativa.
Per arribar a acords, s’han de relaxar les línies vermelles. Si ERC i Junts pretenen que aquesta majoria adopti com a condició prèvia el referèndum d’autodeterminació, no se’n sortiran. No tenen prou força. Si el PSC, per contra, imposa com a línia vermella el respecte a l’Estatut i la Constitució, millor que es busqui la vida amb el PP i Vox. Els partits sobiranistes poden renunciar temporalment a l’autodeterminació, però si l’únic que se’ls ofereix és el manteniment d’una autonomia precària i infrafinançada, s’hi negaran, i amb tot el dret. Voldria pensar que una tercera via és possible, però no soc gaire optimista. Per tant, crec que ens haurem d’acostumar a un govern català fràgil i sense possibilitat de fer polítiques ambicioses.
Unitat –en aquest cas, independentista– també és el que reclama Junts als seus antics socis d’ERC. És un anhel legítim que s’inspira en els potents partits nacionalistes del Quebec i Escòcia. Però sembla que ni Junts ni ERC estan en una posició prou sòlida per pensar en aventures. Han de posar ordre, cadascú a casa seu, abans de plantejar-se la creació d’un nou partit, que demanaria uns nous lideratges, i esborrar una dècada de greuges i retrets mutus.
Posar ordre és una necessitat peremptòria per a Junts, que no sap gaire bé com combinar el llegat de Puigdemont amb la tradició pactista de l’antiga Convergència. I que no vol acostar-se a l’esquerra ideològica per la competència d’Aliança Catalana. Pel que fa a ERC, més d’hora que tard haurà d’afrontar el problema que suposa l’estratègia unilateral de Gabriel Rufián, entestat a liderar un front amb els partits “a l’esquerra del PSOE”, que exclou de forma explícita (i rabiüda) tota relació amb Junts i, per tant, tota possibilitat d’una majoria independentista.
Totes aquestes propostes “unitàries” tenen un mateix origen, que és la por a una majoria del PP i Vox al Parlament espanyol. Com s’ha de respondre a aquesta amenaça? Com l’hem de combatre nosaltres? I qui som, nosaltres? Potser que comencem per aquí.
