A vegades, una bona resposta social no és una bona resposta política. Abaixar l’IVA dels carburants és una de les respostes més habituals –i més ben rebudes per la ciutadania– quan el cost de la vida puja, com estem vivint per l’esclat de la guerra a l’Iran. El seu efecte és immediat i visible i, per això mateix, es converteix sovint en una de les opcions a prendre per part dels governs. Però, com ha advertit Brussel·les, que ha qüestionat la rebaixa de Sánchez, no només s’ha de posar en dubte la seva legalitat, sinó també els seus efectes. ¿Fins a quin punt aquest tipus de mesures s’han convertit en una resposta gairebé automàtica davant dels episodis d’inflació sense tenir en compte els seus costos i beneficis, en comparació amb altres alternatives polítiques menys vistoses, però potser més efectives?
No és difícil entendre per què les rebaixes de l’IVA són atractives. En un context com l’actual, marcat per l’encariment dels carburants, reduir l’IVA es tradueix directament en un preu més baix a la benzinera. És una mesura fàcil d’explicar, que arriba a tothom i que es percep de seguida, cosa que la fa especialment temptadora per als governs. Però aquesta mateixa simplicitat també és el seu límit: no totes les llars se’n beneficien igual, i sovint acaben afavorint més qui més consumeix. A més, a l'abaratir artificialment el preu, les mesures redueixen els incentius per ajustar el consum en un context en què els preus energètics es mantenen elevats i sense perspectives clares de reducció.
Aquesta lògica no es limita als carburants. A Espanya, una part important del suport públic a les llars s’articula a través del sistema fiscal, en forma de deduccions i reduccions que beneficien sobretot les persones que tenen prou ingressos per poder-se’n aprofitar. És el cas, per exemple, del mínim per descendent, que es tradueix en un estalvi fiscal només per a qui té prou renda per tributar. Mentrestant, instruments més directes i potencialment més redistributius, com l’ingrés mínim vital o el bo social, continuen sense arribar a una part important de les llars que els podrien necessitar. El resultat és un sistema que combina ajuts amplis però poc precisos amb altres de més ben orientats però amb problemes d’accés.
No són, per tant, casos aïllats. El nostre sistema fiscal ha anat acumulant tot un conjunt de beneficis –tipus reduïts i superreduïts d’IVA, deduccions i exempcions– que, lluny de formar un sistema coherent, redueixen la seva recaptació i la capacitat redistributiva del sistema. Són mecanismes que arriben a molts però que sovint redistribueixen poc, i que acaben funcionant més com a descomptes generalitzats que no pas com a instruments de política social. En aquest context, cada cop hi ha més consens sobre la necessitat de revisar aquests beneficis fiscals i reforçar instruments més directes i més ben orientats.
El problema no és la manca d’instruments, sinó com els fem servir. Prioritzem mesures visibles que ajuden de manera difusa, mentre que les més eficaces sovint no arriben. El repte no és afegir més ajuts, sinó aconseguir que els que funcionen siguin els que s’apliquen. Tant si són populars com si no.
