Com més s'enfonsa Donald Trump en el fangar iranià més hem de recuperar els europeus l’orgull de formar part d’un club tan imperfecte i tan acomplexat.
Els ciutadans nord-americans comencen a reaccionar lentament a l’operació de buidatge del seu sistema democràtic mentre Donald Trump fa gala de la seva ignorància enciclopèdica i d’un sentit mesquí de la política que l’ha portat a purgar qualsevol guspira de pensament propi del seu voltant. La gran diferència entre el primer i el segon mandat de Trump és que l’administració, els tècnics de la diplomàcia i l’exèrcit nord-americans, que en el seu moment li van plantar cara o van aturar els seus despropòsits posant-li traves, avui han dimitit o han estat destituïts i substituïts per claca.
Les cròniques que expliquen com es prenen les decisions a la Situation Room fan passar vergonya per la frivolitat amb què es juga amb la vida, la mort, l’economia i els precaris equilibris d’una regió tan complexa com l'Orient Mitjà. És encara sorprenent com l’infantilisme d’un ego hipertrofiat i la cultura del videojoc es converteixen en criteris que determinen la vida o la mort.
El menyspreu a la diplomàcia, als equilibris, a la recerca del benestar humà i fins i tot a la bona educació ha arribat al paroxisme en un país que algun dia havia estat l’aliat d’Europa. Avui Europa ha d’independitzar-se i assumir que deixar de ser un protectorat té un preu, però que el cost de continuar sent menor d’edat encara és superior. Avui la Unió Europea té una gran oportunitat, i els europeistes hem d’exigir que s’aprofiti sense dilació. Sense ingenuïtat, però sense excuses, els vint-i-set han de coordinar la visió de futur en un món que ha canviat i no tornarà.
Europa va tard i és lenta, però continua sent el millor dels mons possibles, i l’opinió pública comença a veure quines serien les conseqüències de renunciar als seus valors a través de l’esfondrament que significa el mandat de Trump. No es tracta només de tenir capacitat nuclear, sinó de veure com la credibilitat de la superpotència es dilueix, els preus pugen, els mercats embogeixen i la imprevisibilitat i l’espectacle comencen a no poder tapar els escàndols i la mala gestió. Per no parlar de la degradació del debat públic, polaritzat i simplificat.
Quan les xarxes socials i els entusiastes MAGA es regiren contra Trump, el president només està a una pujada de preus del qüestionament del seu mandat. Això no significa que els demòcrates tinguin guanyades les eleccions de mig mandat, però sí que Trump hauria de laminar definitivament la democràcia si vol evitar unes eleccions realment incertes per a ell. La utilització del patrioterisme per amagar la incompetència és cada cop més difícil a la Casa Blanca.
Quan Trump amenaça amb sortir de l’OTAN menysprea que la decisió depèn d’una àmplia majoria del Congrés, però els europeus haurien d’entendre el missatge de manera crua i apostar per l’arquitectura institucional compartida internacionalment que ens ha portat dècades de pau. Es necessita un nou impuls de les organitzacions internacionals, amb el reconeixement dels nous protagonistes d’aquest món que ja fa molt de temps que es va desplaçar cap al Pacífic, però la recuperació de la diplomàcia i els marcs de discussió és imprescindible.
La Unió Europea no pot procrastinar més. La llibertat té un preu i l’autonomia energètica no pot passar per la compra de gas als EUA després d’haver fugit del petroli rus, ni la garantia de la seva defensa pot dependre d’un soci que no s’encomana a ningú per iniciar una guerra de conseqüències imprevisibles. Una guerra no explicada als socis, però tampoc a la seva mateixa opinió pública i sense una estratègia clara.
Els europeus haurem de fer-nos grans i defensar els valors d’una Europa imperfecta, lenta, on la política europea està massa condicionada per vint-i-set agendes. La UE és molt imperfecta, però està basada en el comerç, les relacions pacífiques, el consens dels actors, el dret internacional i comunitari, l’entesa entre pobles de diferents llengües i cultures i una base democràtica i de respecte als drets humans.
Un pas endavant que garanteixi l’autonomia energètica i de defensa passa per acabar amb les unanimitats i agilitzar les decisions del nucli dur que estigui disposat a fer més Europa en termes de cohesió i cessió de sobirania nacional. També passa per deixar d’empetitir-se davant dels depredadors. Ni Trump ni Putin representen els valors europeus. El que cal preguntar-se és si els líders de la UE els representen, i aquesta pregunta només la poden respondre els electors.
Europa va de "valors i confiança" i potser, en paraules de Josep Borrell, la força integradora que en el seu moment va ser l’euro haurà de ser la integració de la defensa en aquest món hostil. Caldrà abandonar la "psicologia de la debilitat", com es va dir ahir al seminari War&Peace del Cidob. D’entrada, els països del sud d'Europa haurem de prendre consciència que si la UE fracassa a Ucraïna cap projecte de defensa tindrà credibilitat davant de Rússia. És moment de passar a l’acció, de sortir del fang d’un pessimisme que només beneficia el caos. Com sempre, la qüestió no és el què sinó el com, i això és el què el Cidob lidera.
