La prestació universal per fill/a ha tornat al centre del debat públic. La discussió s’ha centrat sobretot en el cost i la viabilitat pressupostària. Però mentre mirem els números hi ha una dada que no es mou: a Catalunya, més d’un de cada tres nens, nenes i adolescents viu en risc de pobresa o d'exclusió social. Davant d’això, potser la qüestió no és només si cal o no una nova prestació, sinó veure quin model de suport públic a la criança tenim, i per a qui serveix.
A diferència d’altres països europeus, on una part rellevant del suport a les famílies s’articula a través de prestacions directes, a Espanya el gran gruix dels ajuts s’ha canalitzat a través del sistema fiscal. És a dir, en forma de reduccions i deduccions que disminueixen l’impost a pagar. De fet, el principal instrument estatal de suport a la criança és una figura fiscal: el mínim per descendent de l’IRPF. Es tracta d’una part de la renda que no tributa i que es tradueix en un estalvi fiscal per a les famílies amb fills i filles. Però aquest estalvi només existeix si s’està obligat a presentar la declaració de la renda —és a dir, si es tenen ingressos superiors a 22.000 l’any, per exemple— i es té prou quota a pagar.
Com que no és reemborsable, les famílies amb ingressos més baixos —les que no arriben a tributar o ho fan per quanties molt reduïdes— no poden beneficiar-se'n plenament, o directament en queden fora. Això vol dir que el principal mecanisme estatal de suport a la infància arriba sobretot a les rendes mitjanes i altes. Sabem que les transferències directes són les eines més eficaces per reduir la pobresa infantil, i per això, quan el suport es canalitza principalment a través de deduccions fiscals no reemborsables, la capacitat redistributiva es dilueix i l’Estat protegeix menys precisament a qui més ho necessita.
Quan critiquem la prestació universal a la criança perquè també arribaria a famílies de rendes altes que “no la necessiten”, val la pena recordar que aquestes famílies ja reben avui un suport públic, només que en forma de reducció d’impostos. El debat no és, per tant, si volem ajudar també les rendes altes —que ja ho fem—, sinó si estem disposats a incloure en el sistema les famílies que avui en queden excloses.
Fer-ho no exigeix inventar una política nova, sinó corregir una asimetria del sistema actual. Convertir el mínim per descendent en una deducció reemborsable —i valorar estendre l’obligació a declarar a les rendes baixes— permetria que el suport arribés també a qui no té prou quota per desgravar-se’l, com ja passa amb altres deduccions de l’IRPF, com les de maternitat, discapacitat i família nombrosa. En el fons, la decisió és clara: o ampliem el suport que ja existeix o acceptem que continuï excloent els infants que més el necessiten.
