I si Trump va fins al final?

Viure a Berlín sota els nazis durant la Segona Guerra Mundial havia de ser una experiència insòlita. Ser deportat als camps d’extermini, si eres un dels milers de jueus que encara eren vius i vivien a Berlín, era terrible. En el cas dels no jueus, viure en un estat policial ja era prou aterridor. Ser bombardejat dia i nit durant els dos últims anys de la guerra va ser, sens dubte, esgarrifós.

El terrorisme de l’estat nazi es desplegava moltes vegades a simple vista. Els que vivien a Grunewald, una de les zones més riques de Berlín, veien com portaven els jueus caminant cap a l’estació, des d’on uns trens de mercaderies plens a vessar d’humans sortien cap als guetos i camps d’extermini de l’Europa de l’Est. D’altres veien com feien fora els veïns de casa seva per la força. En alguns casos, sentien els crits dels presoners dels camps de treballs forçats escampats per tota la ciutat.

I, tot i així, la majoria de la gent mirava cap a una altra banda, fent veure que no veien res, i continuaven fent la seva vida. Per què? Com sol passar en els règims autocràtics, des del Berlín de Hitler fins a la Roma de Mussolini i el Moscou de Vladímir Putin, les coses empitjoren per etapes. L’atrocitat d’avui és la normalitat de demà. La gent s’hi adapta i s’hi acostuma.

El que em va despertar l’interès pel que va passar a Berlín durant la guerra van ser les cartes del meu pare escrites des de la capital nazi entre el 1943 i el final del conflicte bèl·lic. Quan era estudiant als Països Baixos, aleshores ocupats pels nazis, el van deportar a Alemanya per fer treballs forçats. La seva vida no tenia res de normal. Però tot i ser un treballador forçat estranger, va poder observar la vida quotidiana dels alemanys, que sovint no semblaven conscients dels horrors que tenien lloc al seu voltant.

En una carta a la seva germana escrita l’hivern del 1944, quan les bombes queien dia i nit sobre Berlín, descriu un concert de la Filharmònica de Berlín dirigit per Wilhelm Furtwängler, en què el públic i els músics, protegits amb abrics ben gruixuts, s’amuntegaven sota un sostre ple de forats causats pels projectils britànics i nord-americans.

Gairebé fins a les últimes fases de la guerra, quan l’exèrcit soviètic va prendre Berlín després d’una batalla devastadora que va reduir la ciutat a runa, els cinemes eren plens, els cabarets estaven en ple funcionament, la lliga de futbol continuava, i la gent visitava el zoo i prenia el sol al Wannsee, el llac que hi ha davant de la infame vil·la on van planificar la logística de l’Holocaust mentre prenien un conyac.

Un dels motius de la docilitat de la població en circumstàncies terribles és la por. Els últims anys de la guerra, un berlinès podia acabar arrestat i sovint executat per dubtar de la victòria final alemanya, per derrotisme. Però hi ha una altra cosa més insidiosa, una cosa que avui dia no ens resulta desconeguda a molts de nosaltres: l’esperança que les coses acabin bé aviat, que les atrocitats polítiques siguin temporals o, si més no, que no empitjorin. Una manera d’afrontar les èpoques dolentes és fer veure que són normals.

Aquest problema sorgeix quan la destrucció de les normes morals i l’estat de dret és gradual. Els alemanys s’haurien d’haver adonat que la política agafaria un rumb criminal tan bon punt Hitler i els seus brutals paladins van prendre tot el control del poder estatal, l’agost del 1934. Les lleis racials del 1935 els van robar als jueus els drets civils. Però representaven menys de l’1% de la població alemanya. Per tant, la majoria de la població podia conviure amb les lleis racials. El 1938 Hitler es va annexionar Àustria i es va apoderar d’una part de Txecoslovàquia. D’acord, però potser així es calmarien les ànsies imperials del Führer. Segurament no aniria més enllà.

El setembre del 1939, quan Alemanya va envair Polònia, ja era sens dubte massa tard per tornar a una vida normal. Però fins i tot llavors molts alemanys creien que la Gran Bretanya i França no hi oferirien resistència. De segur que la guerra s’acabaria ben aviat. Erich Alenfeld, un banquer jueu casat amb una gentil, va escriure una carta a Göring demanant-li que el deixés incorporar-se a l’exèrcit invasor. Al cap i a la fi, ell també era un patriota alemany. No va rebre mai resposta.

I així la vida anava tirant. La gent encara tenia l’esperança que la següent acció bèl·lica i el següent atac a la integritat serien els últims i que s’acabaria per fi el malson. Fins i tot el 1945, quan ja gairebé es podia sentir el soroll de l’aterridora artilleria soviètica i gran part de Berlín estava en ruïnes, encara tenien l’esperança que unes armes prodigioses –uns míssils temibles que destruirien i desmoralitzarien Londres o unes màquines que, com uns imants gegants, arrencarien del cel els bombarders aliats– capgirarien la situació.

La capacitat dels humans per a l’esperança és una qualitat fonamental. Sense esperança no hi pot haver millora. Però l’esperança també es pot convertir en una falsa il·lusió. Els Estats Units d’avui no són el Tercer Reich de Hitler. No estem ni de bon tros en les funestes circumstàncies dels berlinesos el 1945, el 1939 i el 1935, ni tan sols en les del 1934. Però com a humans també som víctimes de les mateixes falses il·lusions.

Quan Donald Trump es va negar a dir si acceptaria el resultat de les eleccions del 2016, hauríem d’haver intuït el perill. I, tot i així, uns quants intel·lectuals respectats em van dir aleshores que tot aniria bé: Trump només volia jugar a golf o guanyar diners. D’altra banda, Hillary Clinton i George W. Bush eren pitjors perquè van justificar o desencadenar guerres innecessàries. Un conegut historiador nord-americà em va dir que no hi havia cap motiu de preocupació, perquè al cap i a la fi Roosevelt també va tenir en algun moment tendències autoritàries. Un professor de dret em va assegurar que la democràcia no es destruiria mai perquè “els nord-americans estimen massa la llibertat”.

Des d’aleshores s’ha anat traspassant una línia vermella rere l’altra: als immigrants sense papers els diuen animals; ataquen embarcacions civils; ciutadans nord-americans són abatuts a trets als carrers i després els acusen de terroristes; les universitats, les agències de notícies i els bufets d’advocats són objecte d’assetjament i xantatge, i els refugiats es veuen deportats a altres països sense ni tan sols saber-ne la llengua. Per no parlar de la flagrant corrupció de la família Trump i la seva colla.

Aquest procés ha sigut també gradual, però va molt més ràpid que el 1934. I, tot i així, la vida continua com sempre. El que era impensable ahir ara ens ho prenem amb calma; esperem el moment en què les coses hagin arribat realment massa lluny, el moment en què la febre hagi baixat i tot plegat torni a la normalitat.

Però és probable que aquest moment no arribi. Les coses ja han anat massa lluny massa sovint. Esperar que la situació millori continua sent una bona actitud, però només a condició que ens preparem per al pitjor.

Copyright The New York Times