Buscadores de tresors genètics: quan trobar un gen era un viatge a cegues

Diuen que Arquímedes, el gran enginyer i físic grec de Siracusa, va dir: “Doneu-me un punt de suport i mouré el món”. Tot i que ell es referia a la llei de la palanca, la imatge que genera al nostre cervell és tan potent que ens hi referim metafòricament en moltes altres situacions humanes en què cal resoldre un problema que podria ser abordable amb les dades i eines adients. Així és com ens sentíem els científics que ens dedicàvem a la genètica humana durant els anys 90, en plena efervescència del Projecte Genoma Humà. Enguany celebrem els 25 anys de la publicació del primer esborrany complet del genoma humà, el manual d’instruccions que explica com som els humans i que va suposar un abans i un després per a la biomedicina.

Avui, però, us voldria parlar de la prehistòria del genoma humà, en què destaquen nombroses dones genetistes que van solcar les aigües remogudes i ignotes del nostre genoma, amb un pic i una pala, i uns mapes imprecisos, com a veritables buscadores de tresors. Com s’ho van fer per trobar gens quan encara no hi havia el genoma humà de referència per poder comparar i extreure’n informació?

Recuperant Arquimedes, els calia “trobar un bon punt de suport i una palanca prou llarga” per identificar els gens. La palanca eren famílies extenses amb un alt nombre de persones afectades d’una malaltia rara, la qual cosa indicava que hi havia un únic gen mutat que la causava. El punt de suport eren els mapes genètics i físics, una versió “manual” i molt vaga del genoma humà basada en marcadors genètics (seqüències variables a la població) dels quals es podia resseguir l’herència dels fragments cromosòmics en els individus afectats per la malaltia respecte dels individus sans dins d’una mateixa família.

Abans del GPS, per situar-nos i trobar una localització, calia un mapa amb punts de referència i anar-te guiant amb molta intuïció. Doncs aquesta vindria a ser la gran diferència entre l’època pregenoma i la postgenoma: de tenir un mapa en un pergamí, dibuixat a mà, a disposar d’un mòbil d’última tecnologia amb navegador incorporat i instruccions precises de com arribar als llocs. És a dir, hem passat de trigar dècades i molts esforços a identificar un gen causant de malaltia a resoldre el diagnòstic genètic en pocs dies amb l’ajut d’algorismes bioinformàtics.

Sense GPS, navegant en el genoma humà

Per posar-ne només alguns exemples, Marie Claire King, gràcies a la seva doble formació en estadística i genètica, va hipotetitzar que el càncer de mama havia de tenir una base genètica de predisposició, en contra de la idea preponderant de l’època que associava la causa de la malaltia a una infecció vírica. King es va adonar que hi havia famílies on moltes dones en patien un, mentre que en d’altres, no hi havia cap cas. Gràcies al seu coneixement en genètica, intuïció i perseverança, el 1994 va publicar el descobriment del gen BRCA1, el primer de molts altres gens que, quan estan mutats, predisposen a desenvolupar algun tipus de tumor. És només una de les fites científiques amb què King ha contribuït al coneixement.

Un altre exemple és el de Nancy Wexler, psicòloga clínica que va esdevenir una genetista incansable per descobrir el gen causant de la malaltia de Huntington, una afecció hereditària neurodegenerativa devastadora que va patir la seva mare i diversos familiars materns. De nou, el punt de suport havia de ser famílies extenses amb molts individus afectats, i aquesta cerca la va portar a la riba del llac Maracaibo, a Veneçuela, a un petit poble on la majoria dels habitants són descendents d’un mariner que portava la mutació que provoca aquesta patologia. Gràcies a aquells pedigrís familiars llarguíssims, i amb l’ajut dels mapes genètics imprecisos de l’època, ella i la seva germana Alice van fundar una fundació per poder obtenir finançament per a recerca i, finalment, van aconseguir identificar el gen el 1993, després de més d’una dècada d’estudis i, a continuació, van dedicar recursos a tenir cura dels pacients. Cap de les dues germanes van voler saber si eren portadores de la mutació causant de la malaltia, però, voluntàriament, van renunciar a tenir fills per evitar  transmetre el gen mutat. En l’actualitat, Nancy Wexler, de 80 anys, sap que la tremolor constant que pateix i els primers signes de demència demostren que pateix la malaltia de Huntington, tot i que li ha aparegut tard a la vida.

Us puc ben dir, com a “caçadora de gens” que he sigut, que a la vida d’un científic hi ha poques ocasions en què després d’anys d’esforços, de repte intel·lectual continu, d’avançar lentament i d’haver de refer molts camins que acabaven no portant enlloc, finalment descobreixes el gen que causa la malaltia en una família o descrius un nou gen del nostre genoma que ningú no n’era conscient que existia. Aleshores, el còctel d’adrenalina i dopamina que t’envaeix fa que et tremoli tot el cos, i aquell moment sublim de felicitat és absolut. I, sobretot, l’impacte social que té proveir de diagnòstic genètic les famílies, ni que siguin molt poques en el món, és incommensurable.