Marta Romagosa: “En alguns moments m'he sentit una mica moble a Catalunya Ràdio”

BarcelonaMarta Romagosa és la veu, des d’aquesta temporada, d’un dels programes emblema de Catalunya Ràdio: La nit dels ignorants. En aquesta entrevista mira enrere a la seva llarga trajectòria a la casa i parla sense embuts sobre les llums, però també les ombres, de la ràdio pública.

Després de fer informació tants anys, ¿com et va arribar la proposta de presentar un programa històric com La nit dels ignorants?

— Per sorpresa. És allò que et demanen que vagis a una reunió i penses: “Ai, i ara què he fet?” I aleshores m’expliquen que el Solà ho volia deixar després de quinze anys i que consideraven que jo era una bona aposta per continuar el programa. Em pensava que era broma. "De debò? Jo? Ara?" Tants anys volent fer un programa i ningú m'havia fet mai cas... Suposo que un espai tan històric com La nit dels ignorants no quedava bé que el fes algú molt més jove o de fora de Catalunya Ràdio. Per una vegada, ser dona i tenir ara ja 58 anys ha jugat a favor meu.

Va ser un sí immediat?

— Ho vaig meditar. Res, vint-i-quatre hores, o potser una miqueta més. Perquè primer vaig pensar: “Ostres, que bé, per fi et donen un programa”. Però aleshores vaig raonar: “Sí, però jo què vull?” I vaig preguntar si podia fer canvis i aportacions. I em van dir: "Hauries de fer canvis". Així que, sortint d’aquella reunió, ja vaig començar a veure entrevistes, seccions... Jo estava perfectament bé a informatius, però vaig notar com si hagués estat una mica adormida i el meu cap tot d’una comencés a disparar-se.

Ara que ja portes uns quants mesos, n’estàs satisfeta?

— Estic radiant. Tenia una mica de prevenció, perquè era un producte consolidat, amb el segell del Solà... Vaig pensar que al principi baixaríem d’audiència i esperava que la casa tingués paciència. I també vaig demanar paciència als oients, perquè els canvis al principi poden sobtar, i ara no entren per telèfon tant com abans. Però van entendre-ho i la bona resposta es va veure de seguida. És molt reconfortant.

Les audiències han acompanyat: 59.000 oients, que són més que els 46.000 de fa un any. Abans em deies: “Tota la vida volent fer un programa...” Què s’hi havia interposat?

— Doncs no ho sé. Jo vaig fer un programa un any, que es deia El mirall, i m’hi vaig aferrar moltíssim, però era conscient que si el feia era perquè aquell any no hi havia pressupost per fitxar un gran nom de fora. Que després no vol dir que el gran nom doni un gran resultat d’audiència...

Però t’hi havies postulat mai?

— Alguna vegada, però sempre et topaves amb comentaris del tipus “Gràcies, tinc el calaix ple de propostes”. Jo no soc d'entrar als despatxos i dir: “Hola, vull fer El matí de Catalunya Ràdio o La tarda de Catalunya Ràdio”. Si fas una proposta un dia i et diuen que no, a la segona negativa penses “Doncs si tens el calaix ple de propostes, adiós muy buenas”. I ja no hi he tornat més.

Els padrins són importants?

— Jo no n'he tingut mai, però suposo que n’hi ha, segons per a qui. En aquesta casa hi ha hagut gent molt bona en moltes coses i per qui mai s'ha apostat. I llavors han anat caient pel camí, perquè quan no et donen oportunitats et desmoralitzes. Home, doncs potser que anem a buscar a La Masia! Aquí hi ha gent que des de molt joveneta ha crescut amb la casa, se la creu, se l'estima i donaria el que fos perquè els números fossin tres vegades més bons. I això ha passat sempre, no és d'ara.

RAC1 és líder amb una graella en què els homes dominen la pràctica totalitat de la graella. Ser dona penalitza a la ràdio?

— Ser dona penalitza a la vida, moltes vegades. I això és així, per molt que celebrem i reivindiquem i ara tinguem un programa a Catalunya Ràdio que es diu Les dones i els dies. Suposo que té a veure amb això que parlàvem d’entrar als despatxos i creure’t qualsevol cosa. A mi m'han ensenyat a casa meva a treballar per aconseguir les coses. I que si no aconsegueixes realment el que vols, potser no hi has posat prou insistència o perseverança. Esclar, tu mires les redaccions de les ràdios i estan plenes de dones, però si et fixes en els comandaments o en qui lidera els grans programes... ostres, no concorda. Alguna cosa està fallant. La maternitat penalitza, però, després, quan ets més gran i ja no has de córrer a preparar les farinetes de ningú... aleshores resulta que ets massa gran.

Aquest edatisme te l’has trobat?

— No és que m'hi hagi trobat, però veus que sempre hi ha gent jove que et passa al davant. I la necessitem molt, la gent jove, perquè hem de compartir el saber fer ràdio d'abans amb el talent que puja, tots junts. Som una ràdio pública. Per tant, el país ha invertit en tu. Tot això, on queda? Hauria de ser normal començar picant pedra des de sota i anar pujant. Però hi ha bastants exemples de persones que no havien fet mai ràdio, o molt poqueta, i han arribat a dalt de tot de cop i volta. I penses: "Potser si tots aquests que manen haguessin mirat què hi havia a La Masia de Catalunya Ràdio no seríem on som".

Fem l’entrevista just el dia en què ha sortit l’EGM. Com valores les audiències de Catalunya Ràdio?

— A mi m'agradaria que els números fossin uns altres. Al final, ja no és una cosa d'un o dos programes: és una cosa de tothom, de tota l'emissora. De cop i volta, t'adones que nosaltres hem sigut importants durant moltíssims anys, i continuem sent-ho, perquè tenim moltíssima gent que ens escolta, però que hi ha una altra emissora que acapara tota aquella audiència. I que el paper que tu pensaves que havia de tenir Catalunya Ràdio des de fa uns quants anys el té RAC1. Es van prenent decisions i els que manen diuen: “Ara sí, ara això serà definitiu, serà un frec a frec”. Però tornen a sortir les audiències i, de frec a frec, res.

És una qüestió de pressupost?

— No. És una qüestió de carisma. D’empatia. De saber crear el clima dels programes. Molta gent et diu: "Aquest programa no m’agrada, però l’escolto perquè l’altre m’agrada menys". Això no pot ser: has de fer escoltar un programa perquè realment agradi, no perquè no saben quin descartar. La ràdio és informació, entreteniment i, sobretot, companyia. I la manera com vivim actualment, en què tot és tan ràpid, hi va una mica a la contra, perquè potser hi ha una cosa que m'interessa però al cap de tres minuts ja desapareix i estan parlant d’un altre tema.

Picadet, picadet! És el mantra de la ràdio.

— Tot ràpid. Per això el que faig cada nit és una república independent. Jo faig converses. Que tampoc és que durin gaire, però hi ha temps d’entrar-hi. És que ens hem oblidat una mica de les persones, perquè ens centrem en ser els primers a dir les coses, i de la manera més ràpida possible. En 37 segons tu no pots explicar el concert de Rosalía. Si tens una persona que hi ha anat i ha al·lucinat amb el que acaba de veure, li has de donar una mica més de temps, perquè pugui construir-ho i transmetre-ho. I una altra cosa molt important és saber escoltar. Els periodistes hem de saber preguntar, però, per favor, ¿podem escoltar, també?

Portes 35 anys de carrera a Catalunya Ràdio. Quin ha estat el moment més dolç? I el més amarg?

— De dolços n’hi ha molts. La primera oportunitat, per exemple, encara que fos amb tota la por del món, perquè et sents supervulnerable –ets una dona jove– i segons qui a la redacció et mira com et mira. O quan vaig poder fer el programa d’El mirall, o el Catalunya al dia, perquè era informació de proximitat i amb temps per explicar les coses que passen als pobles. O aquest d’ara, La nit dels ignorants, que és la cirereta del pastís. I mira que no m'agrada gaire el dolç, perquè prefereixo els cacauets, el fuet, la coca-cola i les patates fregides, però a mesura que passen les setmanes en disfruto més.

I els negatius?

— La pandèmia va ser dura. Vam desmuntar tota la programació i vam fer una única emissora entre Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Quatre persones, treballant amb mascareta i amb totes les finestres obertes, passant fred. Va ser dur, però sabies que estaves fent una feina que la gent necessitava escoltar. Ara, des d’un punt de vista personal, el moment més dur va ser quan vaig baixar a programes, a fer de segona d’El matí de Catalunya Ràdio, en què el primer era Manel Fuentes.

Per què?

— Jo crec que s'ha de saber manar. I la gent que no sap manar, que només sap cridar, i que no sap tractar les persones, no hauria de ser a segons quins llocs. Però al final les decisions, com sempre, les prenen els que estan per sobre. Per molt que tu diguis que així no es pot treballar, al final no t'acaba fent cas ningú. És tan important l'empatia com el talent. Va estar molts mesos perseguint-me perquè li digués que sí... i vaig cometre l'error d’acceptar. Un cop vista l'experiència, si ho pogués esborrar de la memòria i del currículum, seria perfecte. L'error va ser aguantar més d'una temporada. La vaig cagar. Fins que va venir un helicòpter i em va treure d'allà, perquè si no jo hauria acabat bastant malament.

Abans em parlaves de com t’havien educat. D’on surt la Marta Romagosa que decideix ser periodista?

— Surto de Cornellà. Abans de casar-me amb el Toni havia viscut a Cornellà. Soc la quarta filla d'una família treballadora que no havia de venir, perquè els meus tres germans són molt més grans. “No em trobo bé, doctor, tinc la menopausa”, va dir ma mare al metge. “D’aquí nou mesos m’ho explica”, es veu que li va respondre. Amb el més petit em porto dotze anys, i tinc una germana que té 80 anys. He tingut més pares i mares! En tot cas, surto d’una família amb moltes inquietuds culturals, que vivia els esbarts, el teatre, la poesia. I jo volia ser periodista, actriu o hostessa de vol.

I què et va fer decantar?

— Soc bastant pràctica. Hostessa de vol ho vaig descartar de seguida: al final acabes servint coca-coles a l'avió, i vaig pensar que ja viatjaria i volaria igualment. Actriu... Ja feia teatre amateur, anàvem a concursos, guanyàvem premis... Però sabia que molts actors no saben mai si cobren a final de mes. I un dia vaig anar a Ràdio Cornellà amb uns companys de teatre perquè ens entrevistessin, perquè fèiem La ventafocs. I vaig tornar d'aquella entrevista que, només entrar per la porta de casa, la família ja ho va veure. Tenia la mirada il·luminada. I vaig voler fer ràdio.

¿Has rebut cants de sirena durant aquests anys per anar a alguna altra emissora?

— Mai, mai, mai. M'han fet moltes bromes, allò de dir-te “Tu hauries de fer això” o “Per què no vens?” Però que algú hagi dit "Et vinc a fitxar"... Mai. Si jo sempre he estat de La Masia... En alguns moments m'he sentit una mica moble, a Catalunya Ràdio, i he pensat: "Hauries de marxar perquè aleshores et vinguin a fitxar i tornis a Catalunya Ràdio". Però tampoc he fet res per marxar. No tinc padrins, però tampoc ha vingut ningú a buscar-me.

I a la televisió?

— A la televisió he fet coses molt petites, col·laboracions. Primer estava nerviosa, després m'ho he passat sempre molt bé... Ara vaig algun dia amb l’Helena Garcia Melero i m'ho passo superbé, però ja està. Ningú em demanarà un programa de televisió amb 58 anys i no tenint una talla 38, això està claríssim. A més, a fer un programa de què? Si hem d'anar o a pujar muntanyes o a pintar-nos les ungles... Tot això a mi no m'interessa. No hi ha programes dels que a mi m'agradaria fer, tampoc. Sí que hi va haver un moment, fa molts anys, que vaig fer les proves d’entrada a la televisió. Però el dia que havia d'anar a fer l'examen justament havia mort el meu pare i no hi vaig anar. No ho vaig dir a casa fins passats uns dies i, quan ho vaig explicar, la meva mare em va esbroncar: “El teu pare no hauria volgut això!” Però el meu pare es va morir d’un dia per l'altre i jo no estava en condicions.

Una mare amb caràcter!

— Ma mare es va morir el 2014 i jo estava amb la Terribas fent El matí. Es va començar a trobar malament el 26 de desembre i va morir el dia 1. Però el dia 28 encara estava bé. La Terribas aquella setmana tenia festa i jo havia de fer el programa. Ma mare va ser clara: “Tu te'n vas a fer el programa perquè jo estic aquí, els teus germans ja venen, i tu, quan acabis, ja vindràs. No deixaràs de fer el programa perquè jo estigui aquí malalta”. I ho vaig fer. Es va morir el dia 1 i jo el dia 2 vaig anar a fer el programa, perquè ella m’ho va demanar. Quedaven dos dies per acabar la setmana i, quan va acabar, em vaig agafar els dies que em corresponien. Ho vam fer tot més endavant, perquè la mare havia donat el cos a la ciència i no hi havia un tanatori o un funeral.

El fet de donar el cos a la ciència, en una dona de la seva generació, ja indica una certa personalitat.

— Molts anys abans de morir-se, un dia sense dir-nos res abans, es planta a casa i ens dona uns carnets a cada fill. “Teniu, el dia que em mori, heu de trucar aquí perquè em vinguin a buscar”. Li vaig preguntar per què ho feia, i la seva resposta, que m’ha quedat gravada per sempre, va ser: “Si m'he passat la vida ajudant la gent, per què no puc continuar ajudant un cop morta?” Les meves prevencions se’n van anar en orris.

En els últims temps veiem que molta gent s'està desconnectant de les notícies. M'agradaria saber com veus aquest fenomen, tu que ets periodista de raça.

— Els mitjans de comunicació hem saturat la població amb la immediatesa, i és impossible estar desconnectat una estona. La informació cada dia és més vertiginosa i hi ha molt poques coses que siguin positives, així que al final la gent s'espanta i diu: "Jo ja no vull saber-ne res". A mi m'ha arribat a trucar una persona a la nit plorant perquè el Pedro Sánchez havia dit “No a la guerra”. Però si tu no estàs informat i no tens criteri, després els que manen et mengen el cervell. I em preocupa la franja més jove, que esclar, s'informa per TikTok. Al final, la mateixa desafecció que hi ha en la política és la desafecció que hi ha en la informació.

Tu que has estat a Catalunya Informació bona part de la teva trajectòria, com veus el canvi de marques i el paraigua 3CatInfo?

— Entenc que tinguem una marca mare nova per sobre, que és aquest univers 3Cat, que ho engloba tot. I entenc que hi hagi una aplicació que sigui el 3CatInfo i que et permet informar-te en pocs minuts sabent que allò està contrastat i és veritat. Però, en la meva humil opinió, no pots carregar-te unes marques històriques que van acompanyades de l'evolució d'un país, com són Catalunya Ràdio i TV3. O sigui, la BBC continua sent la BBC. Les dues coses poden ser complementàries, però una no es pot menjar l'altra. Ara ens diuen que no, que no s'ho menjarà, però jo crec que és un error i que es barregen estratègies de màrqueting que, a vegades, tenen poc a veure amb una estratègia comunicativa de país.

En la mesura que en vulguis parlar, ¿ser parella del Toni Clapés t'ha beneficiat o t'ha perjudicat?

— Ell sempre deia que m'ha perjudicat.

Efectivament. Quan el vaig entrevistar, em va dir que li feia por que la seva llibertat t'hagués passat factura. La cita textual és: “Per culpa meva, potser ella no ha pogut fer altres coses com a professional”.

— Ara li dic: "Potser ara ja hauries d'anar retirant aquesta frase". Però ell continua sent el mateix, no el fa callar ningú i diu el que vol!

I tu, dius el que vols?

— Jo ara dic el que vull.

Ara, dius. Des de quan?

— Ara, des que m'he fet més gran! L’edat et fa pensar: "Què em pot passar per dir que, en un moment determinat de la meva vida, el passatge més horrorós o el més fotut va ser aquest?" Han passat molts anys. Si jo ara no puc dir que jo ho vaig passar fatal, professionalment... Per què me n'hauria d'amagar? Si amagar-t'ho fa més mal que no pas dir-ho. Ja està, no crucificaré ningú. En tot cas, és cert que quan el Toni diu alguna cosa de 3Cat que no agrada, algú sí que se m’ha adreçat a mi i jo he hagut de recordar que no soc responsable del que pugui dir ell. I el contrari: treballadors que m'han dit "Felicita’l per això o per allò" perquè ells no són capaços d'expressar-ho públicament.

Més cita: “La Corporació l'ha maltractat i s'ha estat molt injust en la seva trajectòria professional, però esclar, ella tampoc no és de cap secta ni de cap família”.

— És el que et deia que jo mai he anat a demanar res. No és que m’hagin maltractat, m’han menystingut, però com a tanta altra gent de la casa. Perquè tu ets allà i al final acabes sent un moble de Catalunya Ràdio. Llavors hi ha un dia que una pota d'un altre moble cau i pensen en tu.

També em deia que tu el fas tocar de peus a terra, que de tant en tant el renyes, però amb raó. La pregunta simètrica és obligada: què t’aporta a tu, el Toni?

— El Toni i jo ens hem trobat. I ens hauríem trobat igualment en un altre món, perquè ell volia ser pilot d'avió i jo volia ser hostessa de vol. Quan ho vaig saber, li vaig dir: "És que ens hauríem trobat dalt d'un avió i hauríem tingut problemes, perquè ens hauríem embolicat a dalt de l’avió i ens haurien fotut al carrer a tots dos". Però hem tingut la sort de trobar-nos a les escales de Catalunya Ràdio. I hem creat un equip molt xulo, d'aquests que van més enllà d'una parella. Jo abans sempre l'escoltava i ell ara escolta La nit dels ignorants.

Fins a les dues? Això és amor!

— No, el tió li va cagar un despertador que té el mode sleep i s'apaga al cap de 30 minuts. Ell diu que la seva gran victòria és poder ser al llit a les dotze, tapat, i escoltar el principi del programa, perquè es lleva a les set.

L'enhorabona per la persistència, parella.

— Ma mare, quan jo era joveneta, m’explicava que quan el pare posava la clau al pany pensava “Ai, que bé, ha arribat!” I jo pensava: "Buf, quina bleda". I ara ho recordo sovint, perquè ja no és només la clau al pany. Si sento l’ascensor a l’hora que sé que ha de tornar i és una mica més d’hora penso: “Ai, que bé! Ha arribat 10 minuts abans, avui!” I mira, al novembre farem 25 anys de casats.