Els aficionats al cinema i incondicionals d’Alfred Hitchcock trobaran a Movistar+ un documental que connecta amb l’univers de Hollywood i una de les grans pel·lícules del rei del suspens: Vertigen. Alexandre Philippe, el director del documental, el defineix com una sessió d’espiritisme cinematogràfic sobre el qual plana l’esperit de Hitchcock. La protagonista és l’actriu Kim Novak. Amb noranta-tres anys, sent que està en el darrer tram de la seva vida. Només començar, la càmera es desplaça suaument per un jardí on arriba el darrer raig de sol del dia. La sentim amb un fil de veu i dificultats per respirar. Novak explica: “Dubto si estic fent bé de gravar això, perquè no sé què sortirà del que digui, del que vull dir. Què vull dir exactament? Es tracta d’això? Del que vull dir? Del que penso? Del que sento? No sé què s’espera que senti o que pensi. [...] He patit molt. Fa poc vaig tenir una mala caiguda i em falta l’aire. Em costa mantenir la respiració. Potser m’equivoco. Potser visc fins als cent anys! Qui ho sap! Però ara mateix sento que estic molt a prop del final”. La càmera es va acostant a la porta d’una casa i penetra a l'interior. La imatge s’atura sobre la voluta de fusta d’una butaca que ens recorda el monyo de Novak a Vertigen. Aleshores, per fi, la veiem a ella, pintant un quadre.
A Kim Novak’s vertigo (El vertigen de Kim Novak), l’actriu repassa la seva trajectòria en un sentit circular, com l’espiral de la pel·lícula. No és una biografia tradicional. Novak ens guia a través dels seus pensaments mentre revisa àlbums de fotos, buida capses i recupera l’emblemàtic vestit jaqueta gris que duia al film. Enmig dels records, van emergint fragments de pel·lícules que va protagonitzar o que van marcar la seva carrera i que serveixen per il·lustrar circumstàncies viscudes, encara que sigui de manera al·legòrica. Fa memòria dels traumes d’infantesa, però sobretot fa èmfasi en el que ella anomena “els fantasmes de Hollywood”. Ho explica tot amb un cert misteri. Igual que a Vertigen, l’actriu parla de les dificultats per connectar amb la seva pròpia identitat a partir del moment en què es va convertir en estrella. En el millor moment de la seva carrera, Novak va abandonar Hollywood. “No volia que em passés el que els havia passat a altres dones i actrius”, confessa. Novak exposa la seva vulnerabilitat, però també el valor de mantenir-se fidel a ella mateixa i fugir de tot allò que intentava dominar-la i transformar-la en una cosa que no la representava.
Kim Novak’s vertigo recorda altres documentals que s’han fet en els últims anys en què grans actrius, sex-symbols de la indústria cinematogràfica, es reapropien de la seva història. Deixen de ser només un cos, un objecte, una imatge idealitzada, per recuperar la seva veu i explicar com se sentien i com van patir. “No saps com agraeixo no haver de ser guapa”, diu. És un documental bonic no exempt del misteri, la tristesa i l’angoixa que acompanyava les dues protagonistes que va interpretar a Vertigen. Però també transmet el consol de la història d’una supervivent.
