Per què ara hi ha més casos d'autisme que abans?

Normalment, és fàcil de veure que algú s’ha trencat un braç: el guix el delata. O que té un refredat: no para d’esternudar i mocar-se. I amb una simple anàlisi podem saber si una persona és hipertensa o diabètica. En canvi, les malalties mentals, que poden ser igual de doloroses i incapacitants que les físiques, solen passar més desapercebudes, sovint perquè no mostren signes visibles i perquè no tenen biomarcadors quantificables. Malgrat tot, el seu impacte és gran: es calcula que un de cada quatre adults té un problema de salut mental.

El primer pas per poder tractar els trastorns psicològics és definir-los: cal descriure’n els símptomes i donar-los un nom. Però aquesta no és una tasca fàcil. Per això té tanta importància el DSM, sigles en anglès del Manual diagnòstic i estadístic de malalties mentals, un llibre editat per l’Associació Americana de Psiquiatria que es considera la bíblia del camp perquè l’utilitzen metges, psiquiatres i psicòlegs arreu del món per als seus diagnòstics.

La primera versió és del 1952 i la vigent, publicada el 2013, és la cinquena, i per això es coneix com a DSM-5. Malgrat que es va actualitzar el 2022, que hagi passat una dotzena d’anys sense grans canvis fa que molts considerin que cal modernitzar-lo i ja s’està treballant en una nova edició. Com és de suposar, un manual que aspira a ser text de referència, malgrat que intenti arribar al consens, és el centre de les crítiques dels qui no combreguen del tot amb els seus criteris. Al cap i a la fi, qualsevol tria tindrà un biaix personal.

Més diagnòstics d'autisme

En aquest context s’han d’emmarcar les controvèrsies al voltant de la definició d’autisme. El DSM-5 va representar un canvi important en aquest sentit, perquè, basant-se en els mecanismes bàsics comuns, es van agrupar sota una mateixa etiqueta (trastorn de l’espectre autista, o TEA) trastorns tan diferents com l’autisme clàssic o la síndrome d’Asperger, que se situen a extrems oposats de l’eix de funcionalitat, i per això l’arribada del DSM-5 va fer que els diagnòstics d’autisme augmentessin.

Un corrent actual, amb un suport ampli, seria favorable a crear per a la sisena edició del manual noves definicions per a les malalties mentals que no es quedin tancades en categories concretes, sinó que estiguin caracteritzades per grups de símptomes més o menys comuns quantificats independentment els uns dels altres. En el cas de l’autisme, això implicaria utilitzar una etiqueta encara més àmplia, la de neurodivergència, que veuria la ment com el resultat d’una matriu multidimensional.

Segons aquest punt de vista, el cervell humà presenta un ampli ventall de funcionalitats, el que anomenem neurodiversitat. Algunes persones, però, se situen als marges de l’espectre, que són les que es coneixen com a neurodivergents, en oposició a les neurotípiques, que serien tota la resta. Aquestes poden tenir problemes perquè processen la realitat d’una manera que les altres poden trobar xocant i que, a elles, els pot dificultar molt la interacció amb els seus congèneres. Aquesta divergència seria la suma de diferents paràmetres que solen anar junts, com ara l’autisme, el dèficit d’atenció, el trastorn obsessivocompulsiu i la discapacitat intel·lectual, i cada persona afectada tindria un cert nivell de cada paràmetre. Això explicaria per què molts d’aquests trastorns sovint es veuen superposats i els símptomes varien tant d’una persona a l’altra malgrat que la biologia de fons és idèntica.

L'impacte de la neurodivergència

Precisament, un factor important que està absent del DSM-5 és l’efecte que té aquesta divergència en la qualitat de vida. Dues persones amb el mateix diagnòstic de TEA poden patir un impacte funcional molt diferent l'una de l'altra, que pot anar des de sentir-se impossibilitades per dur una existència normal a ni tan sols considerar-se elles mateixes discapacitades. I aquí també hi juguen un paper important els factors socioeconòmics: persones d’entorns desestructurats, sense el suport adequat o pertanyents a minories poden experimentar conseqüències més greus que d'altres. A més, ara comencem a tenir alguns biomarcadors que podrien facilitar el diagnòstic, com certs patrons genètics que es veuen més sovint en persones autistes. Alguns experts reclamen que tot això estigui inclòs en la pròxima edició del manual.

La futura versió del DSM (que ja s'ha dit que segurament canviarà l’adjectiu estadístic del títol per científic per reforçar el principal paràmetre que ha de guiar les definicions) aspirarà també a anar més enllà dels experts i arribar a la població general. Això és important, perquè molts trastorns mentals, i en particular les neurodivergències, generen més problemes als usuaris perquè no són entesos per la resta de la població. Al cap i a la fi, trencar els mites i les barreres que s’han aixecat al voltant de la salut mental és, potser, l’acció que més impacte pot tenir en el benestar de les persones afectades. Aquesta nova definició d’autisme pot ser que tardi uns anys a acabar de concretar-se, però segur que serà un pas endavant important per ajudar a integrar-se millor les persones que tenen un cervell que funciona d’una manera diferent del de la resta.