Quan unes 150.000 persones aspiren a tenir papers a Catalunya
¿Perquè, ja que parlem d’economia, estan preparades la sanitat i l'educació públiques per a la regularització de 150.000 persones més? La resposta és no. I d’habitatge no cal que en parlem. I de recursos per a l’aprenentatge del català també anem molt per sota del que ens cal. Si parlem de contradiccions, molta gent que es queixa que vinguin immigrants és la mateixa que els dona feina en negre. I molta gent que des de l’esquerra parla de la necessitat humanitària de regularitzar-los no sempre troba resposta a l’impacte real i psicològic que significa la transformació radical que han experimentat molts dels nostres barris
Ja està vigent des d’aquest matí una mesura que ens afecta de prop: la regularització extraordinària d’immigrants que el consell de ministres espanyol va aprovar ahir.
Encara que el govern espanyol no ha donat xifres per comunitats, els càlculs que s’han fet coincideixen a dir que Catalunya serà la comunitat autònoma on se’n regularitzaran més, entre 135.000 i 150.000 persones. 90.000 ho faran al País Valencià, 60.000 a Madrid i a Andalusia i 18.000 a les Illes Balears, estimativament. En total, a Espanya mig milió de persones que ja viuen aquí poden acabar tenint papers.
El govern espanyol ha endurit les condicions per a la regularització, tal com plantejaven Junts i el PP, de manera que caldrà presentar un certificat que demostri que el sol·licitant no ha tingut antecedents penals en els cinc anys anteriors a la sol·licitud. Els termes del debat són coneguts.
Si parlem de política, amb aquesta mesura Sánchez fa d’anti-Trump i la seva policia que va pels llocs a la caça i captura d’immigrants sense papers. És la manera de Sánchez de jugar sempre a l’atac i de posar-se al capdavant del progressisme mundial. Per la seva banda, Feijóo es mou en els termes previsibles i diu que aquesta regularització és “inhumana, injusta i insegura”, i ho remata amb un “aquí hi podrà entrar qualsevol”. La realitat és que tant el PP com el PSOE (Aznar, González, Zapatero) van aprovar regularitzacions.
Si parlem en termes humanitaris, totes les entitats que treballen amb immigrants ho troben just, si no volem que milers de persones que viuen entre nosaltres malvisquin sense dret a res. Del mateix parer han estat els bisbes.
Si parlem en termes econòmics, la població autòctona envelleix ràpidament, la natalitat és molt baixa i la immigració és la mà d’obra necessària per a un model de negoci de serveis, que és per això que Espanya creix, amb sous baixos en el sector turístic i en el de les cures. En aquest sentit, es dona la paradoxa que els empresaris, el govern espanyol d’esquerres i els bisbes estan a favor de la regularització. Una altra cosa és el debat entre economistes sobre si aquests nous ciutadans de ple dret demanen més serveis dels que paguen. Miquel Puig ha escrit sobre això a l’ARA. És allò de “Tot això, qui ho paga?”.
¿Perquè, ja que parlem d’economia, estan preparades la sanitat i l'educació públiques per a la regularització de 150.000 persones més? La resposta és no. I d’habitatge no cal que en parlem. I de recursos per a l’aprenentatge del català també anem molt per sota del que ens cal.
Si parlem de contradiccions, molta gent que es queixa que vinguin immigrants és la mateixa que els dona feina en negre. I molta gent que des de l’esquerra parla de la necessitat humanitària de regularitzar-los no sempre troba resposta a l’impacte real i psicològic que significa la transformació radical que han experimentat molts dels nostres barris.
Bon dia.
