“Un professor em va amenaçar de mort perquè deia que la pel·lícula és un retrat seu”
Simón Mesa Soto estrena el film ‘Un poeta’, comèdia amarga sobre la creació amb un protagonista extraordinari
BarcelonaEl cineasta colombià Simón Mesa Soto (Medellín, 1986) va guanyar la Palma d’Or al millor curt del Festival de Canes del 2014 amb el projecte de final d’estudis del màster que cursava a la London Film School, on Carla Simón era una de les seves companyes. Una dècada després, les dificultats per aixecar la segona pel·lícula van fer aparèixer els dubtes i la por. I si el seu èxit inicial havia estat un miratge? ¿Acabaria sent només un professor, un cop aparcat per força el somni del cinema? Aquestes inquietuds es van acabar plasmant a Un poeta, comèdia divertidíssima i alhora molt amarga que s’estrena aquest divendres i que té un protagonista meravellós: Óscar Restrepo, un poeta que va guanyar molt jove un premi important i que ja gran i fracassat remulla la derrota vital en alcohol i autocompassió, viu de la pensió d’una mare anciana i malalta i utilitza les aspiracions literàries (“Jo soc un poeta!”) com a trinxera on resguardar-se del treball. “Tu el que ets és un desocupat”, li etziba amb raó la germana, que l’empeny a acceptar una feina com a mestre de literatura.
“Ser professor és el que m’ha permès pagar les factures –explica Mesa Soto a l’ARA per videotrucada–, i aquesta pel·lícula va sorgir d’imaginar-me a mi mateix amb 60 anys com un professor que de jove va guanyar una Palma d’Or però va acabar renunciant al cinema i ara és un bohemi que, de vegades, projecta a classe el curt que va fer”. La ironia és que aquesta pel·lícula sobre el fracàs s’ha convertit en un triomf del director colombià, amb reconeixements tan importants com el Gran Premi del Jurat de la secció Un Certain Regard de Canes i el premi Horizontes Latinos del Festival de Sant Sebastià. “Sí, és curiós i és bonic, però és una pel·lícula que parteix d’una recerca de la llibertat i l'honestedat, i jo crec que això es cola en el resultat –diu el director–. En el fons, la idea era parlar de la meva pitjor versió d’aquí vint anys per reconnectar amb el jove que jo era amb 20 anys, quan volia fer cinema i no importava res més”.
Les ambicions literàries de Restrepo, enamorat d’un ideal de puresa artística que topa constantment amb la realitat, acaben prenent forma en una de les estudiants de l’institut on treballa, una adolescent de família molt humil que escriu poemes d’una bellesa crua, sincera i sense pretensions. “Óscar, aquesta noia serà el teu magnus opus”, li assegura el poeta de renom que dirigeix l’escola de poesia on Restrepo porta la seva alumna per ajudar-la a créixer com a poeta, i potser també per compensar el seu fracàs personal com a pare d'una adolescent amb qui gairebé no té relació. El problema és que l'alumna poeta està més interessada en pintar-se les ungles que en fer recitals, i que el poeta de renom li insisteix que es passi als “temes importants”: la pobresa del seu entorn, el racisme estructural...
No és difícil veure en aquests consells un reflex dels prejudicis que des d’Europa es projecten cap al cinema llatinoamericà i que, com ha comprovat el mateix Mesa Soto, condicionen el finançament d’un film. "A Llatinoamèrica l’interès per l’art sempre es limita a uns temes o a unes maneres de mostrar-nos, i l’artista ha d’adaptar-s’hi –admet el director–. Un poeta era el meu intent de fer una altra cosa, o almenys de riure-me'n una mica: sobretot de mi, però també del que m’envolta. Hi ha pel·lícules que toquen temes socials i polítics que són molt genuïnes, cert. Però hi ha artistes que assumeixen com a personals alguns temes només perquè es poden finançar. I volia generar una reflexió que tant de bo arribés als laboratoris de projectes que hi ha a Europa".
Rimes entre cinema i literatura
Tot i que en realitat són obres molt diferents, resulta fàcil establir connexions –i fins i tot una rima assonant– entre Un poeta i un èxit recent de la literatura llatinoamericana, la novel·la Un poeta chileno d’Alejandro Zambra, que explora la figura del poeta fracassat i l’obsessió per la poesia, i també la paternitat com a espai de redempció personal. Mesa Soto reconeix que ja li han fet notar la semblança, però que ell encara no ha llegit la novel·la de Zambra. “Hi ha un llibre d’un autor colombià, Antonio Caballero, que també parla sobre un poeta fracassat amb un dilema similar –assenyala–. El poeta maleït és un arquetip molt definit de la societat colombiana. De fet, un professor meu em va amenaçar de mort perquè deia que la meva pel·lícula és un retrat seu. Jo li vaig escriure per explicar-li que és un retrat meu, però ell n'estava convençut. És curiós, molta gent se sent al·ludida per la pel·lícula, fins i tot els que l’odien”.
El que resulta impossible d’odiar és la meravellosa interpretació que fa com a protagonista Ubeimar Ríos, un actor natural sense experiència dramàtica. “És el tiet d’un amic meu que em va enviar el perfil de Facebook perquè li fes un càsting –recorda Mesa Soto–. Jo al principi no veia l’Ubeimar com el poeta, però em vaig quedar el càsting i el vaig tornar a veure. I era molt inquietant veure’l parlar, perquè era com si m’estigués robant el personatge. I va canviar la meva perspectiva sobre l’Óscar, va donar-li tota la seva fisicitat i molta empatia, i el va convertir en un personatge menys fosc i més fràgil, fent més fàcil tirar cap a la comèdia”. Val a dir que Ríos ja és un personatge peculiar: mestre de professió, és escriptor i músic, toca en diversos grups i recita poesia amb un grup de mètal. “Per damunt de tot és un rocker –subratlla Mesa Soto–. Li encanta el rock i organitza un festival de poesia i un de rock al seu poble, Rionegro”.
