Celebrem el cinema català... amb esperit crític

BarcelonaEl millor antídot contra la banalitat d'algunes tertúlies és un debat amb gent que coneix el que toca. Per exemple, quatre persones que el subcap de Cultura de l'ARA, Xavi Serra, va convocar dimarts a la Sala Laya de la Filmoteca per conversar sobre el cànon del cinema català del segle XXI, la llista amb 267 pel·lícules que ha publicat el diari i que es pot consultar en un magnífic i modèlic interactiu. "Un dossier excel·lent, una iniciativa sense precedents amb una enquesta en què han participat 200 experts per fer un cànon possible", tal com va dir Pablo La Parra, el director de la Filmoteca (on aquest dimecres hi haurà una trobada amb Carla Simón). L'interactiu, per cert, mostra també les 200 votacions (cada una de 10 pel·lícules). "És una manera bonica de descobrir pel·lícules, debatre i conversar sobre el nostre cinema", celebra Serra, que va imaginar la trobada de dimarts com "una extensió de l'enquesta" i una oportunitat per concretar algunes de les característiques del cinema català; com ara el naturalisme que connecta amb cert cinema europeu d'autor i la fructífera relació entre el llenguatge del documental i de la ficció.

A la taula moderada pel subcap de Cultura hi havia dues crítiques de l'ARA, María Adell Carmona i Eulàlia Iglesias, totes dues professores: una a la Universitat de Barcelona i l'altra a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. També hi havia Miquel Escudero, programador de festivals de cinema com l'IndieLisboa, i el cineasta Arnau Vilaró, guionista d'Alcarràs juntament amb Carla Simón, la directora que apareix en el número 1 de la llista amb la pel·lícula Estiu 1993. L'esperit crític de tot plegat ha tret el cap de seguida, tan aviat com Serra, feliçment incorregible, ha demanat què trobaven a faltar en la llista de les 25 millors.

Adell Carmona, tot i celebrar la quarta posició de [REC], reclama més cinema de gènere de directors com J.A. Bayona (que té tres films entre els 65 més votats); això sí, valora molt positivament "la varietat" que mostren els títols que van de la posició 26 a la 104, tot i que manquen comèdies. "El cinema català és molt seriós", conclou amb un somriure. Vilaró hauria preferit que Marc Recha estigués present entre aquestes 25, sobretot perquè és un bon exemple de "la hibridació de documental i ficció" (al rànquing hi ha quatre pel·lícules de Recha, en les posicions 31, 39, 53 i 59).

Per a Eulàlia Iglesias, "falta una mica de sorpresa, de risc, de transgressió, en el top 25", i per això destaca les 106 pel·lícules que només tenen un vot, perquè li agrada trobar films que no coneix o que havia oblidat; en qualsevol cas, Iglesias considera que el cànon de l'ARA, que fa uns anys no hauria sigut possible, "normalitza el cinema català". A Escudero li agrada la llista, "és representativa", malgrat que entre els primers llocs troba a faltar més cinema heterodox i fet "als marges", més "cinema d'extraradi i queer", potser el cànon del futur que desafiarà el cànon del 2026. Xavi Serra, moderador amb dret de rèplica, va assenyalar que deunidó "l'heterodòxia" d'una llista amb quatre pel·lícules d'Albert Serra i una de Pere Portabella entre les 25 primeres. "No sé si en un cànon del cinema espanyol o del britànic hi hauria espai per a un cinema tan heterodox".

El debat va agafar volada quan es va aprofundir en el model o els models de cinema que reflecteix la llista. Iglesias va posar sobre la taula diferents característiques d'una cinematografia que a principis del segle XXI va generar "un model industrial lligat al gènere i al fantàstic" (Balagueró, Bayona), aixoplugat pel Festival de Sitges i per productores com Filmax, que sempre ha tingut referents autorals (Joaquim Jordà, José Luis Guerin) i que en els últims anys ha vist com es consolidava un model que "va més enllà de les dinàmiques industrials comercials" i fomenta la feina col·lectiva i horitzontal (Elena Martín, Clara Roquet). Una cinematografia, diu Iglesias, que "al no tenir estat propi" ha sabut crear des dels marges fins a construir "una singularitat que fa que el cinema tingui èxit" als festivals (Carla Simón, Albert Serra, Isaki Lacuesta) i també entre crítica i públic (Mar Coll i sobretot Carla Simón com a exemple paradigmàtic).

Escudero ha treballat en diferents festivals europeus on al principi s'identificaven "mirades genuïnes de cineastes catalans", i després ja s'ha reconegut "un cinema català". Un cinema, explica Vilaró, que troba referents estètics en el cinema europeu: "Guerin, Jordà i Portabella amb una mirada formal inspirada en Godard", i "Carla Simón i Mar Coll en referents narratius com Éric Rohmer i Claire Denis, amb exploració formal però buscant empatitzar amb el públic", com va aconseguir Estiu 1993. "Pel que fa al cinema de les cineastes joves, la singularitat, la mirada genuïna, és fruit d'emmirallar-se en el cinema d'autor europeu però per explicar històries molt d'aquí —diu Adell Carmona—. Com fa Mar Coll, que s'emmiralla en el cinema francès però ningú retrata la burgesia d'aquí com ella".

La conversa va abordar també la diversitat lingüística del cànon de l'ARA, amb pel·lícules en català (12 de les 25 primeres), castellà, francès, anglès... "La diversitat és positiva sempre que no signifiqui la minorització d'una llengua", va dir Iglesias rebaixant l'entusiasme, tot i que celebra el fet que "directors que no tenen el català com a primera llengua rodin en català perquè hi ha polítiques públiques que ho fomenten".

No van quedar fora de la conversa aspectes com el model de prestigi amb vocació popular i mirada autoral de Pa negre, d'Agustí Villaronga; la possibilitat que, arran de Casa en flames, de Dani de la Orden, Emma Vilarasau sigui una mena d'Isabelle Huppert catalana, i la consistència d'actors i actrius com Enric Auquer, Nausicaa Bonnín, Bruna Cusí, Carlos Cuevas, Victoria Luengo, Laura Weissmahr i els germans Álvaro i Ángela Cervantes. "Celebrem el cinema català", havia dit Xavi Serra al principi de la sessió. Hi ha unes quantes raons per fer-ho.