Rosalía, un talent fora mida al Palau Sant Jordi

[Les fotografies d'aquesta crònica les va facilitar la promotora Live Nation. Rosalía no acredita fotoperiodistes de premsa en aquesta gira.]

Milers de vídeos i cròniques compartits a les xarxes socials i als mitjans de comunicació han explicat fil per randa l’espectacle que Rosalía va estrenar a Lió el 16 de març. Hi ha hagut una allau d’interpretacions estètiques, escèniques, musicals i fins i tot psicològiques sobre aquest xou que té el disc Lux com a columna vertebral. Amb tots aquests impactes fragmentaris és possible formar-se una opinió sobre el concert, meravellar-se i admirar la proposta de l’artista de Sant Esteve Sesrovires. Tanmateix, viure l’espectacle en directe és una altra cosa molt més impactant, tal com va demostrar en el primer dels quatre concerts al Palau Sant Jordi, tots quatre amb les entrades exhaurides.

Pel que fa a les novetats respecte a altres actuacions de la gira, els sobretítols perquè es puguin seguir les lletres de les cançons eren en català. Una altra novetat van ser les llàgrimes d’agraïment al públic i a Barcelona. "Avui el cor m'anava a mil perquè estic a casa meva. Quines ganes tenia de tornar", va explicar. "Cantar a la teva ciutat és la cosa més intensa i gratificant, i també la que més imposa", va afegir en un breu discurs en què va recordar que Peret una vegada li havia recomanat que no es posés nerviosa abans de cantar. La tercera novetat té a veure amb el confessionari, on va asseure’s l’actriu Yolanda Ramos, que va explicar una història divertida i patètica alhora sobre una mala experiència amb un músic del Taller de Músics, una depilació de pubis i un got d’aigua ple de pèls.

Un inici desbordant

Atrevida de mena, Rosalía està en un nivell artístic difícil de superar. L’ambició i la cura amb què ha dissenyat l’espectacle i el so és aclaparadora, i pot passar que l’impacte de viure en un concert de Rosalía sigui més potent que l’impacte que transmet la interpretació de les cançons. El mèrit de l’autora de Lux és aconseguir les dues coses alhora, i deixar-ho ben clar en el primer acte, un dels inicis de concert més impressionats dels últims anys. Amb mitja hora de retard, va comparèixer per abocar emoció i contundència enllaçant Sexo, violencia y llantas, Reliquia (extraordinària de veu), Porcelana i Divinize (amb la coda del Thank you de Dido) mentre l’escenografia acollia a l’escenari una ballarina fràgil i la música, potentíssima, equilibrava la sonoritat electrònica i la de l’orquestra de cambra megaamplificada que ocupa un escenari secundari amb forma de creu llatina al centre de la pista.

Com a Lió, el públic barceloní també va reaccionar amb ovacions d’admiració i caliu a les exhibicions de veu i harmonia, talent amb propòsit dramatúrgic. "Merci, Barcelona", va dir simplement després de rendir la gent amb Reliquia. En aquest sentit, la culminació del primer acte va ser especialment significativa. Tocada amb l’hàbit blanc d’una dolorosa, o d’una reina del melodrama, va fer emmudir el Palau Sant Jordi amb l’emoció continguda de Mio Cristo piange diamanti. L’esclat del públic al final de la cançó va posar la pell de gallina; va ser gairebé tan emocionant com la victòria del ciclista Wout van Aert al velòdrom de Roubaix diumenge.

Com en els concerts anteriors de la gira, el de Barcelona va seguir la divisió en diferents actes, cadascun amb un tot estètic i emocional propi, jugant amb blancs i negres en el vestuari i aprofitant la versatilitat coreogràfica de (La)Horde i Charm La’Donna, i la imaginació de Dimitris Papaioannou. La potència alliberadora de la versió tecno de Berghain va precedir la celebració hedonista de l’univers Motomami, amb Saoko, La fama i La combi Versace alimentades amb nous arranjaments de corda, més incisius al final de Saoko. És Rosalía divertint-se abans de refugiar-se en la solemnitat flamenca de De madrugá (gairebé simfònica) i El redentor, espiritualitat antiga abans d’entrar en la fira de les vanitats de la versió de Can’t take my eyes off you, amb l’artista emmarcada com la Gioconda i desafiant les mirades amb el paisatge de Montserrat a l’esquena.

A poc a poc es va filtrant el fil d’un feminisme que lliga bona part de les cançons de Lux, on Déu funciona com a metàfora que descriu tot allò que les relacions amb els homes no han sigut. En aquest context el confessionari seria la versió safareig i La perla, amb la impressionant coreografia de Papaioannou, la cançó de despit definitiva. Tot i que no inclou Jeanne en el repertori de la gira, és una santa guerrera, com una Joana d’Arc sense armadura que mata el drac dels homes que no estan a l’altura, i que baixa l’escala de l’anhel i la tragèdia en la interpretació de La yugular, un altre dels moments memorables de la nit.

"Boti, boti, boti..."

El confessionari i la interpretació amb Llorenç Barceló de Sauvignon blanc (en què va recomanar vins catalans: "un Penedès, un Empordà, un Priorat") s’entenen com a moments per relaxar-se en un espectacle mil·limetrat fins a l’últim detall. És l’aire que necessita per atacar un bloc frenètic al mig de la pista amb l’orquestra, desfermada a La rumba del perdón i a una CUUUUuuuuuute que va introduir cridant "boti, boti, boti, fill de puta qui no voti" i ballant sota un botafumeiro techno. Altres peces de l’era Motomami com Bizcochito i Despechá subministren la festa (magnífica, l'entrega del públic) abans de la mort i la primavera final, abans de la tragèdia operística que desplega a Focu 'ranni i d’una impressionant Magnolias, comiat terrenal i resurrecció còsmica, culminació després de dues hores d’una aventura insòlita: el triomf d’un talent fora mida, la consagració de Rosalía com a obra d’art total.