La gran lliçó de Piotr Beczala

Amb prou feines un aforament de mig Palau la nit de dilluns per acollir un dels millors recitals d'aquesta temporada fins ara: el que va protagonitzar Piotr Beczała i la pianista Sarah Tysman. Poca gent però clima recollit, de summa atenció i màxim respecte, sense mòbils ni atacs de tos i amb devoció total pel que s’esdevenia dalt de l’escenari.

A aquestes altures, i amb més de trenta anys de carrera, el tenor polonès no ha de demostrar res a ningú. Senzillament, continua sent un dels millors cantants lírics de la seva generació, amb una trajectòria tan coherent com brillant, tan seriosa com ben triada. I aquest encert en la tria va planar igualment sobre el repertori seleccionat en l’ocasió que ens ocupa.

Com un rei Mides, les boniques però intranscendents cançons de Mieczyslaw Karlowicz van esdevenir amb la veu fresca de Beczala pures filigranes, gràcies a un domini tècnic i a una sensibilitat senzillament admirables. Tot plegat abans de donar pas a una brillant pàgina del també polonès Stanislaw Moniuszko extreta de l’òpera La casa embruixada. Mitges veus i semiaguts resolts amb sinuoses esfumatures es van ensenyorir també de les quatre Cançons gitanes de Dvorák, abans de tancar la primera part amb l’ària del príncep de Rusalka del compositor txec.

Segona part russa amb set precioses cançons de Txaikovski, al llarg de les quals la pianista francesa Sarah Tysman va mostrar molta més sensibilitat, deixant de banda l’ajut en el petit lapsus de memòria de Beczala al final de Vesennie vody de Rakhmàninov amb què es cloïa oficialment la vetllada, que prèviament va tenir un altre dels seus plats forts amb la celebèrrima Kuda, kuda de l’òpera Ievgueni Oneguin de Txaikovski.

Beczala va mostrar-se en tot moment compromès amb allò que tenia entre mans, sensible, entregat i molt bon comunicador, conscient que aquell no era un repertori ni fàcil ni habitual entre el públic barceloní. Però va saber emprar tots els recursos del seu art –que no són pocs– per ensenyorir-se de l’escenari. I per reblar-ho, dos bisos de regust hispànic com No puede ser de La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal, i la cançó Granada, totes dues amb impecable pronunciació. I per si no n'hi hagués prou, la sempre eficaç Non ti scordar di me d'Ernesto De’Curtis. Un fermall d’or a una nit igualment daurada per als annals del Palau de la Música.