Ser vist o ser entès: el dilema evolutiu dels colors iridescents

A la natura el color no és mai una qüestió estètica, sinó una adaptació biològica. Des de les ales irisades d’una papallona fins al verd discret d’una fulla, passant pels colors vius d’una flor o els tons marronosos d’un escurçó, les tonalitats compleixen funcions essencials vinculades a la supervivència individual i de l’espècie. A través del color, els organismes poden comunicar, advertir, seduir o camuflar-se, especialment en contextos relacionats amb la reproducció o la depredació.

Tanmateix, si observem el món viu amb atenció, apareix una paradoxa curiosa. Malgrat l’enorme diversitat cromàtica present en moltes espècies, els colors iridescents, que són aquells que canvien de to segons l’angle de la llum i de la mirada, són relativament rars. No obstant això, han evolucionat en grups molt diferents d’organismes, des d’insectes fins a aus, pops, peixos tropicals, flors i, fins i tot, alguns fruits. Per què la natura recorre a aquests efectes visuals tan cridaners i brillants en algunes espècies, mentre sembla evitar-los en moltes altres? Un treball publicat a Science Advances pel sociobiòleg Casper J. van der Kooi i els seus col·laboradors de la Universitat de Würzburg, a Alemanya, ofereix una resposta elegant basada en un compromís visual entre la visibilitat que proporcionen i la fiabilitat del senyal que transmeten.

Actuen com un far visual

La majoria dels colors que veiem a la natura són mats i poc llampants. Sovint no en som conscients perquè la nostra atenció se centra en els lluents, però aquests són clarament minoritaris. A més, els mats presenten una gran estabilitat: una flor groga, una ploma vermella o la pell d’un amfibi mantenen el mateix color des de gairebé qualsevol angle d’observació. Aquesta constància és clau perquè aquesta propietat funcioni com un senyal fiable: un pol·linitzador, una presa potencial o una parella reproductora han de poder reconèixer el missatge de manera ràpida i inequívoca.

Els colors iridescents, en canvi, es comporten de manera diferent. Depenen de l’angle d’incidència de la llum, de la distància d’observació i del moviment de l’organisme, generant flaixos intensos però canviants. Això els fa espectaculars, però també potencialment confusos.

En el seu estudi, aquests investigadors van analitzar com perceben aquests colors alguns insectes i van demostrar que la seva variabilitat no és un defecte accidental, sinó el resultat d’un compromís evolutiu. Utilitzant flors artificials observades per borinots, uns insectes de la família dels àpids, com les abelles, van comprovar que són capaços de detectar superfícies lluents a una distància molt més gran que les mats. Els reflexos especulars actuen com un far visual, comparable a un llamp intermitent que destaca sobre el fons relativament homogeni del paisatge.

Aquesta capacitat pot ser crucial en entorns on trobar una flor o una parella reproductora és difícil i el temps disponible, limitat. Tanmateix, la mateixa brillantor que facilita la detecció a llarga distància té un preu. Quan els borinots s’apropen a la flor, els reflexos intensos interfereixen amb la percepció del color propi de la superfície. A curta distància, el senyal cromàtic esdevé menys fiable. Allò que de lluny era un reclam potent pot convertir-se, de prop, en un estímul ambigu.

Poc freqüents a la natura

Aquesta paradoxa funcional ajuda a entendre per què els colors iridescents són rars a la natura, però alhora s’han desenvolupat de manera independent en molts llinatges diferents. Els efectes visuals dinàmics, com la lluentor o la iridescència, s’han descrit en flors, insectes, ocells, peixos i fins i tot en alguns fruits. El seu origen no rau tant en pigments especials com en l’estructura física de les superfícies. A escala microscòpica, depenen de capes fines i relleus periòdics formats per nanoestructures que manipulen la llum i generen reflexos intensos.

Aquesta coloració estructural té una propietat clau: pot amplificar enormement la visibilitat sense modificar el color base. En el cas de les flors, permet atreure pol·linitzadors des de lluny sense alterar el senyal cromàtic que utilitzen per reconèixer una espècie concreta. El preu a pagar és la pèrdua de fiabilitat del senyal a curta distància, un cost que només compensa en determinats contextos ecològics. Per això, la selecció natural afavoreix superfícies lluents només quan el benefici de ser vist supera el risc de ser mal interpretat.

Els autors proposen que aquest equilibri explica tant la raresa com la distribució dispersa dels colors brillants i iridescents. No es tracta d’una solució universal, sinó d’una estratègia especialitzada, especialment útil en ambients oberts i molt il·luminats. En entorns més ombrívols o densos, en canvi, la constància dels colors mats resulta molt més efectiva.

Més enllà de la biologia evolutiva, aquests resultats tenen implicacions rellevants per a la tecnologia i el disseny. Entendre com la natura utilitza superfícies lluents per fer-se més detectable pot inspirar nous materials, senyals visuals o sistemes d’il·luminació basats en efectes dinàmics. De fet, la biomimètica ja explora com aquestes estructures poden contribuir al desenvolupament de noves pantalles, sensors i recobriments intel·ligents.