En un article anterior vaig argumentar que és imperiós reduir el ritme de la nostra immigració si volem salvar la cohesió social, atès que el seu impacte sobre l’habitatge i sobre l’escola està essent devastador. No són els únics serveis públics i infraestructures que estan sota pressió, però sí els més crítics.
Quan s'aborda la qüestió de com aconseguir-ho, cal insistir en un fet que hauria de ser evident: que la població catalana estigui atraient un volum tan alt d’immigració no és en absolut inevitable, i té poc a veure amb el fet que la nostra economia vagi bé (de fet, no va gaire bé si la mesurem com l’hem de mesurar: en termes del creixement del PIB per càpita). La prova és que el País Basc o l'Aragó, amb qui compartim les mateixes polítiques d’immigració (l’europea i l’espanyola) i que tenen economies que van molt millor que la nostra, estan experimentant un ritme de creixement demogràfic que ve a ser la tercera part del nostre. Si el nostre fos com el d’aquells territoris, en comptes de més de 8 milions, ara en seríem 6,6. En aquest escenari, ¿estarien menys tensats la nostra escola i el nostre accés a l’habitatge? És indubtable.
La raó fonamental del nostre elevat creixement demogràfic és que creem massa llocs de treball poc qualificats, i ho fem perquè estem apostant per sectors que paguen poc.
Ara bé, que els treballadors de certs sectors cobrin poc no significa que siguin barats, perquè en un estat del benestar com el nostre no existeix la mà d’obra barata: el que no paguen el client i l’empresari ho paga el contribuent.
Així, cada lliurament de menjar que fa un rider de Glovo, UberEats o qualsevol empresa similar, costa a l’usuari uns 3 €, als quals cal afegir uns 6 o 7 que suporta el restaurant. En total, l’empresa cobra uns 10 €. Ara bé, és relativament fàcil calcular que, a més del seu sou, el rider en qüestió (i, indirectament, el seu client) es beneficia d’una subvenció d’entre 3 € i 5 € per cada lliurament només computant la diferència entre els impostos que suporta i el cost dels serveis públics a què té dret. Si –com és habitual– es tracta d’un immigrant del sud d’Àsia, la subvenció amagada és molt superior, atès que la probabilitat que la seva dona treballi i pagui impostos és molt inferior a la mitjana.
Per tant, la manera més eficient per frenar la nostra immigració és procurar que els salaris reflecteixin millor el cost dels serveis públics. El més immediat és apujar considerablement el salari mínim interprofessional. En aquest sentit, resulta oportú recordar que els executius de Sánchez l’han elevat un 32% en termes de poder de compra (és a dir, per sobre del creixement dels preus), sense que això hagi estat suficient per frenar el creixement exorbitant d’aquesta mena de llocs de treball; hi ha, doncs, molt de marge per seguir-lo apujant, sobretot ara que ha quedat clar que les pujades no han generat atur.
La segona intervenció ha de referir-se als sectors estacionals, i molt en concret al turisme de sol i platja, atès que es tracta d’un sector que està protagonitzant el procés d’atracció d’immigració amb salaris que no sols són considerablement més baixos que la mitjana sinó que, a més, exigeixen que la societat es faci càrrec de la supervivència del treballador –via prestació d’atur o subsidis de tota mena– durant una part considerable de l’any. El concepte de contracte fix discontinu, així com el tractament fiscal privilegiat al turisme (via IVA reduït) ha de ser, doncs, reconsiderat per tal que el sector creï menys llocs de treball, però que estiguin més ben remunerats.
En paral·lel, la reducció de l’oferta d’habitatges per al turisme resulta, doncs, no sols oportuna a les zones metropolitanes per augmentar l’oferta d’habitatge de llarga durada, sinó també a la costa, en aquest cas per frenar la immigració.
Finalment, una quarta mesura –aquesta en mans del govern català– hauria de consistir en exigir el domini de la llengua catalana a tots els llocs de treball que tinguin un alt component d’atenció al públic. És evident que aquesta exigència dificultaria cobrir aquests llocs de treball, però és que justament l’interès públic rau en el fet que els empresaris no ho tinguin tan fàcil.
En definitiva, frenar la immigració és d’interès públic, i els mecanismes per aconseguir-ho no tenen res a veure ni amb la xenofòbia ni amb el racisme, sinó amb el sentit comú. Dissortadament, la pusil·lanimitat amb què tractem aquest assumpte fa previsible que –aquí com arreu– acabin triomfant moviments xenòfobs i racistes que afegiran danys a la cohesió social sense posar remei de debò al problema, atès que, a l’hora de la veritat, no posaran dificultats als empresaris dels sectors especialitzats en la mà d’obra barata.
