Ginestà: "Catalunya no pot absorbir més cançons sobre la noia guapa de Cadaqués"

BarcelonaEls germans barcelonins Júlia i Pau Serrasolsas han consolidat Ginestà com una proposta singular en l'ecosistema musical català. Un pop atent al present i unes lletres sobre les circumstàncies eternes de l'amor continuen bastint un grup que acaba de publicar el cinquè àlbum, Gira tot igual, però diferent (Halley Records, 2026). La gira de presentació començarà l'1 de maig a les escales de la catedral de Girona, dins la programació del Festival Strenes.

Heu fet un disc sobre el cicle de l'amor, tot i que l'última cançó és una altra història sobre la qual ja us demanaré després. Dona per a tant, l'amor?

— Júlia Serrasolsas: Doncs sí, tot i que no és ben bé un disc sobre els cicles de l'amor, sinó sobre els cicles en general. Cicles també polítics, com el de l'última cançó; cicles com a projecte i sobre el pas del temps. Sí que teníem moltes ganes de parlar de l'amor des d'una perspectiva més panoràmica i potser més madura que en altres treballs. Volem explicar com et va configurant cada relació, i va modelant la següent.

— Pau Serrasolsas: És un disc molt més reflexiu, en què les paraules estan molt més pensades i hi ha menys lloc a l'atzar o a l'espontaneïtat.

Les quatre primeres cançons reflecteixen la primera fase d'enamorament i els neguits que comporta, oi?

— J.S.: Teníem clar que volíem començar amb Amb tu i per tu, que al mig hi havia d'haver La casualitat i que volíem acabar amb la cançó de Gira tot igual, però diferent. Tot i això, la resta de cançons les hem ordenat més per dinàmica musical. Però sí que és veritat que a les primeres cançons hi ha aquesta primera flama.

— P.S.: Sí, però després a la segona part del disc hi ha Muamuamua i Finestres, que també és una expressió d'amor enorme.

Musicalment és un disc amb bastants contrastos. Heu triat el color musical d'acord amb el sentiment que esteu expressant o no?

— P.S.: Depèn de cada cançó. Hi ha cançons que quan les estàs component ja t'ho indiquen elles soles, però a vegades hem treballat molt més amb el Xicu [Cesc Valverde, el productor], tant la producció com la composició. Quan tens la primera versió de la cançó amb lletra i guitarra, sempre hi ha molts camins, i és probable que en aquest disc hàgim triat el camí més lògic. Si és una festa, és una festa. Si és ràbia, és ràbia. Si és tranquil·litat, és tranquil·litat.

Identifiqueu algun instrument amb aquests sentiments? Per exemple, la corda i el piano que amaren de romanticisme La casualitat.

— J.S.: És una cançó molt bonica sobre la casualitat que fa que les trajectòries vitals es trobin. La mateixa cançó deia: "Sisplau, posa'm un quartet!".

— P.S.: La casualitat té una part menys visible que explica que molts cops estem frec a frec en una guerra entre la tranquil·litat d'una relació estable i els ullets que et fa algú pel carrer. Crec que hi ha moltes cançons que, per molt que la lletra et porti cap a un costat i la música l'acompanyi, no és tan clar el blanc o el negre.

I per què decidiu que El mirall i Finestres tinguin aquestes guitarres que no tenen les altres cançons?

— P.S.: Perquè també volíem brutícia. Estem pensant molt en un directe nou, que volem portar cap a un punt molt més rock'n'roll, molt més desenfadat, molt més marrà... Bé, no molt marrà, però...

— J.S.: Però que arribi al cor.

A Finestres hi col·labora Ernest Crusats, l'excantant de La Iaia. De fet, la cançó recorda el que feia La Iaia, i no només per la veu.

— P.S.: En parlàvem a l'estudi. L'Ernest ens deia: "Què voleu? Que canti jo o que la gent torni a pensar en La Iaia?" I li vam dir: "Fes tu la veu, fes també la segona veu, i llavors serà La Iaia".

— J.S.: Ha sigut molt guai treballar amb l'Ernest, perquè hem vist diferents maneres de fer. Ell tenia claríssim com s'havia d'editar la seva veu. Per exemple, quan deia "Ara necessito que em treguis la reverb" o "Ara necessito que aquesta nota no me l’afinis, que està bé així".

I la col·laboració amb Alba Armengou a T'estimo tant com va anar?

— P.S.: Amb l'Alba va ser diferent. Quan vaig sentir la seva veu vaig notar una fiblada. Necessitava tenir-la en el disc. Vam escriure la cançó a mitges. Vam quedar a casa meva i ens va passar una cosa molt curiosa. Per no arribar allà i asseure’ns a esmorzar i prou, li vaig demanar que portés alguna idea, i jo ja en portaria una altra. Feia molt temps que jo tenia al cap, com a referència, la cançó Telefonía, de Jorge Drexler, però la volia portar a un altre lloc. En comptes d'odiar el mitjà de comunicació que t'allunya d'una altra persona, estimes aquest mitjà i el respectes perquè és el que et connecta. Se'm va ocórrer al tren, perquè, per molt malament que funcionin, et porten a veure qui més estimes. Li vaig proposar això, a l'Alba. I la casualitat va ser que ella, anant cap a casa meva, estava escoltant aquest disc de Drexler, que feia anys que no escoltava.

— J.S.: A T'estimo tant també hi ha una frase que diu "Si marxés la llum, vindria fins al teu portal". I l'últim dia que vam quedar per veure com encaixàvem les veus va ser el dia de la gran apagada [el 28 d'abril del 2025].

Formeu part de la generació que ha crescut amb aplicacions com Tinder. Però, en canvi, a la cançó Muamuamua, feu una crida a favor de l'amor que sorgeix presencialment en una discoteca, anant de la sala 1 a la sala 2.

— P.S.: Jo no he tingut mai Tinder.

— J.S.: Jo tampoc.

— P.S.: M'ho passo molt bé coneixent algú estant de festa en algun lloc; he gaudit molt, d'aquesta barreja entre nerviosisme i llibertat.

— J.S.: A més a més, és una sensació tan concreta, aquesta. Hi ha 3.000 estranys al voltant, però tu estàs només en una cosa: veure què passa aquesta nit amb aquest nerviosisme que arriba a ser una mica d'obsessió.

— P.S.: És molt mediterrani conèixer gent d'aquesta manera, cara a cara.

És una bona manera de perdre el temps.

— P.S.: Sí. I de perdre el cap.

— J.S.: Saps qui em va seguir ahir a Instagram? Tinder Espanya. Em van enviar un missatge per fer una col·laboració amb mi. Ni de conya.

Aquesta mena de propostes entrarien en contradicció amb coses que expliqueu a l'última cançó, Tot gira igual, però diferent, sobre els personatges que es venen els ideals per la fama.

— J.S.: Sí, vigilem molt amb les coses que diem i que fem, perquè a vegades et despistes i de cop estàs col·laborant amb una marca o t’està enviant un missatge una marca que vol fer una cosa i darrere hi ha coses més xungues.

— P.S.: En aquesta cançó li intentem explicar al nostre avi com està el món des que ell no hi és. I també era una bona excusa per parlar de la nostra visió sense pèls a la llengua i amb la cruesa d'un micròfon penjat captant una guitarra i dues veus al mig d'uns camps de tarongers a Cambrils. Ell va viure un món molt diferent del que vivim ara: va néixer el 1927 i va morir el 2022. Al final, la vida segueix, tot continua girant igual, però diferent. Tot i això, no podem deixar de dir les coses que ens incomoden, que ens molesten i que, per desgràcia, gairebé ningú més diu d'aquesta nostra bona escena musical.

Us sentiu obligats a fer cançons així per recordar d'on veniu?

— J.S.: Fa molts discos que no fem una cançó així, explícitament amb lletra política. El que sí que hem fet sempre és participar en projectes com la Flotilla per Gaza, les iniciatives a favor de l'habitatge digne... Fa la sensació que estem parlant de política tota l'estona, però no és explícit a les cançons.

“Hi ha qui ve a explicar històries, qui només vol fer el hit, qui se’l menja el propi personatge”, canteu.

— P.S.: Hi ha molta gent a qui sembla que no li agradi la música, que només vulgui fer el hit.

— J.S.: I gent que fa servir la IA: "Fes-me un hit per a l'estiu que parli sobre la platja i amb aquests grups com a referència". On és l'artesania de la música? I crec que el públic torna a valorar l'artesania de la música en un món en què no saps si res és veritat o no.

— P.S.: És com aquests reels que et surten a Instagram, que sembla que és la mateixa cançó que parla de la noia guapa de Cadaqués. Voltes i voltes sobre el mateix tema. Crec que Catalunya no pot absorbir més cançons com aquesta perquè estem amb la panxa plena.

— J.S.: I tant de bo la gent trobi en el nostre disc aquest refugi de la sinceritat i la veritat.

Es pot dir que voleu canviar les coses des de dins, perquè d'alguna manera participeu d'una escena que, precisament, potencia aquest tipus de coses.

— P.S.: Sí, esclar, nosaltres hi som, i és evident que ho volem canviar des de dins. Crec que en aquest moment de la nostra vida ens sentim amb la llibertat de fer el que volem. Som conscients que la fórmula de l'EP Només viure ens va funcionar a un nivell que no ens hauríem imaginat, i que és una mica el que el públic ens demanava per absència d'altres grups o per demèrit nostre, perquè no ho havíem sabut fer abans, no ho sé. Amb el disc nou potser no li estem donant al nostre públic el que sempre vol d'entrada, però crec que és el que necessita. Hi hem abocat moltes palades de veritat a les cançons d'aquest disc. I això crec que es capta.

¿El que necessita la gent és recuperar la fe en les coses senzilles, tal com canteu en una cançó?

— J.S.: És important, i crec que és fins i tot antisistema parlar de les coses senzilles en un moment com l'actual, quan tot gira superràpid, et passa el dia a dia per sobre i sembla que hagis de viure les coses tota l'estona superintensament. Abaixem el ritme i parlem d'aquestes coses senzilles que existeixen i que són supernecessàries i que et fan feliç.

De la vida de músic, quina és la cosa senzilla que més us agrada?

— P.S.: El context d'aquesta cançó és que no ens paren de passar coses que mai hauríem somiat i molt més sovint del que una persona pot assumir. Al cap dels anys, ho acabes relativitzant i no li dones prou valor. I alhora fas el pas invers, que és valorar coses com continuar vivint al teu barri a prop dels teus amics, que és una cosa que sembla molt normal, però que moltíssima gent ja no pot fer perquè ha de marxar. És que quedarà molt cursi, però és igual: tenir una rutina tranquil·la i normal i que pugui fer les coses que em venen de gust i treballar del que més m'agrada són coses que s'han de valorar. Si no les valores, després et miraràs en perspectiva i et detestaràs.

— J.S.: Després de tanta velocitat i tanta inèrcia amb la gira, necessitem més sortir de la ciutat i anar a la muntanya. Sortir d'aquí i veure el pas del temps des d'un altre lloc.

Heu hagut de patir el safareig mediàtic o no?

— J.S.: Potser tu una mica més. Jo no.

— P.S.: Amb la meva anterior relació una mica sí, però no és una cosa que mai m'hagi fet perdre la son.

Júlia, tu li devies una cançó al Pau com a resposta a la que et va dedicar ell. Finalment, l'has fet i es titula Pau. T'ha costat molt trobar les paraules per descriure’l?

— J.S.: Deunidó. Em va costar molt posar-m'hi. Vaig anar al Macba amb una amiga a veure una exposició sobre les paraules, i en vaig sortir molt inspirada. És molt fort que el Pau tingui aquesta facilitat per posar paraules a les coses que li passen i que acaben transmetent el que li passa a la resta de la societat quan s'enamora, quan es desenamora, quan està ferit, quan està trist. Vaig arribar a casa i vaig escriure la tornada. Això em va sortir superfàcil i, a partir d'aquí, em va servir per entendre la feina del Pau: com comença una cançó, el neguit quan l'ensenya, quan la vesteix... A vegades porto fatal que la cançó perdi l'essència acústica, i per això volia que aquesta fos a tempo mitjà i tranquil·la perquè ell també pogués escoltar bé el que li volia transmetre. Però ha sigut un viatge tremend.

Descrius el Pau com una persona que escriu històries de grans amors... i algun despit. La cançó de despit del disc és El mirall. ¿Teníeu ganes de fer una cançó de despit que no estigués influïda per la vostra pròpia vida?

— P.S.: Exacte. Un dia estàvem a casa tocant el piano i el Xicu em va posar una cançó del mexicà Christian Nodal. I vam escoltar les ranxeres, tot el món aquest del desamor sense filtre, fins i tot fregant el delicte moltes vegades. I va ser una mica de picar-nos i atrevir-nos a fotre-li mala hòstia. I va sortir El mirall.

— J.S.: És tot un sentiment, el despit.

— P.S.: Jo, tan extrem, no l'he sentit mai a la meva vida, però m'ho vaig passar superbé escrivint aquesta cançó i cantant-la amb molta ràbia. Per a mi és un hit.

"Ara em fa pena el que abans em feia mal". Despit sofisticat en estat pur.

— P.S.: És la cançó més bèstia que hem escrit nosaltres, tot i que la música no és tan agressiva.

Cançons d'amor preferides, en teniu?

— P.S.: Una cançó d'amor preferida que he cremat molt aquests dies és Pura geografia, de Maria Jaume. És molt bona.

— J.S.: Jo estic escoltant Mon amour, de Naâman, una cançó que em va ensenyar la meva parella l'altre dia. És com si el personatge de la cançó s'estigués morint i li fes una cançó a la seva parella. És molt heavy, està molt ben feta.

— P.S.: I després hi ha el Socunbohemio, que és un fora de sèrie. Crec que s'està prenent les coses amb calma, i està fent el disc al seu ritme. Crec que és el millor en això.