Vaig llegir, amb una barreja d’estupor i incredulitat, un estudi que afirmava que molta gent prefereix la poesia generada per intel·ligència artificial perquè la troba més agradable, clara i emotiva que la humana. Els investigadors Brian Porter i Édouard Machery sostenien a Scientific Reports que, per a molts lectors, aquests textos superaven fins i tot els de Shakespeare, T. S. Eliot o Emily Dickinson.
Davant la proliferació de titulars alarmistes i superficials sobre la IA, vaig decidir anar una mica més enllà. Quan hi aprofundeixes, el panorama canvia: no és que “la poesia de ChatGPT agradi més a tothom”, sinó que, en mostres de lectors no experts, pot semblar més accessible o clara, sobretot quan s’atribueix erròniament a un autor humà. El que emergeix és un biaix perceptiu: es reconeix com a “humà” allò que no ho és. Però això no implica, ni de lluny, una superioritat literària de la IA.
El que sí que s’hi insinua és una vella ombra: la tendència a desplaçar l’artista, a esborrar-ne la presència. Generar art amb IA ens endinsa en un territori d’invisibilitat que molts creadors coneixen massa bé. Perquè, no ens enganyem, el poder —qui governa els relats i les emocions, qui mana sobre la tecnologia— sempre ha volgut controlar també, i molt especialment, els recursos artístics per influir més i millor a la societat.
Aquest procés no és nou. Els artistes renaixentistes eren anònims a les ordres dels poderosos eclesiàstics. Penso també en un altre tipus d’anonimat. Anna Akhmàtova explicava que, als onze anys, després d’escriure el seu primer poema, va dir a la seva mare que algun dia una placa amb el seu nom adornaria la façana de casa seva. La mare, lluny de somriure i animar-la, va renyar-la per presumptuosa i superba. La petita Anna mai va tornar a expressar els seus desitjos de glòria. Així s’han apagat tantes vocacions, especialment de nenes, fins al punt que s’ha dit que “anònim” era, en realitat, nom de dona a l’antiguitat. Avui encara hi ha creadors que lluiten per existir, per tenir un nom i donar a conèixer les seves obres. Però tot això no és culpa de la IA sinó situacions provocades pels mateixos humans: la IA no neix del no-res, aprèn de nosaltres, és el nostre mirall, com recorda l’expert Genís Roca.
Per això, quan la sociòloga Allison J. Pugh adverteix al seu llibre L’últim treball humà: connectar en un món desconnectat que la IA pot eliminar l’autoria humana i reduir les persones a dades i funcions, la pregunta és inevitable: què fem nosaltres? Coneixem els nostres poetes? Els llegim, els valorem, els reconeixem? O els mantenim invisibles en règim de precarietat?
Potser el repte no és tècnic, sinó ètic. Tornem el nom als artistes. No cedim a la seducció d’un art que sovint només replica. Donem-los veu, presència i dignitat. Només així farem realitat la veu dels poetes: “Saps, jo he llegit / que no moren les ànimes” (Anna Akhmàtova a Rèquiem i altres poemes).
