Els petroliers que van sortir del Golf Pèrsic abans de la guerra arriben ara a port. És a dir: el pitjor moment pel que fa a la disponibilitat d’hidrocarburs encara ha de venir. Però la disrupció no serà permanent. Per una raó paradoxal. Les borses dels EUA han tocat aquesta setmana el nivell màxim de la seva història. Els mercats financers li estan dient a Trump que volen pau i que pari la guerra. És un mercat que Trump pot manipular amb tripijocs per a benefici propi, però difícilment perquè l’animin a guerrejar si no volen. Són els seus amics i s’han expressat amb claredat. Així i tot, el moment és perillós. La temptació de la fugida cap endavant hi serà. Però crec que ho entendran els dirigents perses, fanàtics però no estúpids, i que en un període relativament breu s’arribarà a una entesa que permeti cantar victòria a les dues parts. Penso que inclourà un Ormuz obert.
Ara bé, les implicacions per al futur dels hidrocarburs a l’economia del món seran importants i permanents. S’ha fet encara més evident que als imperatius descarbonitzadors de la crisi climàtica s’hi sumen, en particular a Europa, els derivats de la geopolítica i la necessitat d’autonomia estratègica. El petroli cal transportar-lo des de regions insegures (l’Orient Mitjà) o políticament hostils (Rússia o, ai l'as, els EUA). La descarbonització, imparable però alentida pels nous reptes del món, rep ara una empenta des d’aquests mateixos reptes. El procés de guanyar independència del petroli serà gradual, però s’accelerarà i és previsible que hi hagi decantacions decisives: més renovables, més motor de bateries i menys de combustió (i, per tant, menys biocombustibles), més acceptació de les nuclears, més interconnexions, una política més decidida de promoció de l'hidrogen verd, etc.
Concreto el que acabo de descriure en la realitat del conglomerat industrial químic de Tarragona, el més gran d’Espanya. Emilio Palomares, director de l'Institut Català d’Investigació Química (ICIQ), a qui dec les idees que segueixen, fa temps que ens avisa que el seu futur s’ennuvola. Per una banda tenim, com la resta d’Europa, la creixent competència xinesa. No és el tema d’aquest article, però diré que si la Xina vol mantenir l’accés als mercats europeus haurà de contenir el seu furor exportador. La protecció per aranzels no és desitjable. Perjudica els consumidors i fomenta la ineficiència, però Europa no pot renunciar a la possibilitat d’adaptació competitiva de la seva indústria química.
Per altra banda, tenim el repte de la descarbonització, la centralitat de la qual ha augmentat amb la guerra del Golf. N’assenyalo tres aspectes:
1. L’existència del conglomerat, i el seu avantatge competitiu fins ara, es deu a l’accessibilitat a la font d’energia. La indústria ha crescut al voltant del port per on arriba el petroli. Amb la descarbonització es perd aquest avantatge. Amb les renovables, l'avantatge competitiu –respecte, per exemple, a l’Aragó– rau en una inversió acumulada de gran magnitud i encara lluny de l'obsolescència. El port per a l’energia renovable pot no ser marítim i venir de terra endins. Però serà un suïcidi anunciat si, com Mar Reguant ens va explicar en aquestes pàgines (Què més ha de passar?, 12 d'abril), anem obstruint amb la millor de les intencions els projectes de generació o de transport d’energia neta.
2. La disponibilitat d’hidrogen verd és indispensable. Però les polítiques de promoció (Valls de l’Hidrogen) estan encallades. La cancel·lació recent del projecte de Lhyfe d’una planta d’hidrogen verd a Vallmoll, tot i rebre una subvenció elevada per a la construcció, és indicativa: no tenia clients. No era viable si el preu havia de cobrir el cost. Europa haurà de donar més pes a la introducció de l’hidrogen verd com es va fer amb les renovables de sol i vent: subvencionant el preu fins que les economies d’escala en redueixin el cost.
3. Els programes de descarbonització inclouen la captura de CO₂ en el punt que el generen processos químics inevitables. Si la indústria respon a l’altura de l’exigència, això comportarà l’adopció de tecnologies de captura de CO₂. És encoratjador que una col·laboració de l'ICIQ, d'Eurecat, de la URV, de la indústria i d’ens del territori estigui impulsant, amb suport públic i privat, un projecte d’exploració i test de diferents tecnologies de captura de CO₂, amb instal·lació de plantes pilot a les empreses. És una magnífica iniciativa tecnològica i una oportunitat important, en el context europeu, de contribuir des de Catalunya al desenvolupament d’aquestes tecnologies clau.
