Fa molt de temps que ho expliquem: el model energètic actual és devastador per al clima, per la contaminació a les ciutats i per la nostra dependència energètica amb l’exterior. Així i tot, costa que el conjunt de la societat ens ho acabem de creure. I amb la guerra de l'Iran, el tancament de l'estret d'Ormuz i la nova crisi energètica, collim els fruits de la nostra obstinació: volatilitat de preus i preocupació per l’abastament. Què més ha de passar?
El canvi cap a energies renovables és barat, ambientalment més net i ens fa més segurs. No és només una qüestió de clima, és també una qüestió de seguretat i de sentit comú econòmic. A Catalunya, aquesta vulnerabilitat és especialment evident: depenem de manera molt majoritària d’energia importada, fet que ens exposa directament a xocs de preus i riscos geopolítics.
Aquesta dependència no és una abstracció: és una realitat estructural del nostre sistema energètic que afecta el cost de vida i la competitivitat de les empreses. A més, cal recordar que el gran pes del consum energètic no és només l’electricitat: el transport és un dels principals responsables del consum d’energia i continua depenent gairebé completament del petroli. Això explica per què la transició és més lenta del que voldríem, però també on cal actuar amb més decisió.
Malgrat això, continuem encallats. Fa pocs dies s’ha presentat el mapa del Plater, que especifica objectius d’energies renovables comarcals, i, ràpidament, han aparegut veus contràries (veus que podem qualificar de nimbis, per l'acrònim anglès de Not In My Backyard, "no al meu pati"), inclosos representants polítics amb el “no” rotund o amb el “sí, però no així”, que, a la pràctica, són força equivalents en termes d’immobilització. M’agradaria veure aquests mateixos alcaldes i alcaldesses manifestant-se contra tenir gasolineres a la seva comarca o contra les subestacions que els porten electricitat. És legítim discutir com fer les coses, però no pot ser que tot acabi en bloqueig o en un perllongament etern. En temps dramàtics com els que vivim, és senzillament d’un mal gust i un privilegi reprovables, encara més quan això passa en zones que ni tan sols produeixen energia, com és el cas de les comarques gironines.
L’energia que consumim cada dia també ocupa espai i té impacte. La diferència és que, amb les renovables, aquests impactes són molt menors i, sobretot, compatibles amb un futur viable. Ara bé, l’espai que ocupen el veiem a casa, en lloc d’externalitzar-lo fora del país. Neguem un canvi de paradigma mentre desestimem els impactes del model actual, apel·lant a la por al canvi i a evidències poc contrastades.
A escala europea, anem a més bon pas, però amb passos en fals. De la crisi d’Ucraïna en va sortir més ambició climàtica, però també un acord de taxonomia verda que incloïa el gas i la nuclear per acontentar Alemanya i França, i que alenteix el canvi de paradigma. És un bon exemple de com avancem, sovint amb contradiccions que frenen el ritme del canvi.
Amb el tema del cotxe passa una cosa semblant. Si hi ha escassetat de gasolina, tindrem molts problemes. Però ja fa anys que tenim una solució viable, que s’ha adoptat en molts països i que aquí hem anat retardant activament: el cotxe elèctric. La gasolina és un carburant molt eficient, però l’hem de cremar de manera bastant ineficient dins del cotxe. La màgia del cotxe elèctric és que se salta aquest pas: no cal cremar res i, per això, ja és més barat conduir-lo, fins i tot sense crisi energètica.
En lloc d’això, insistim a retardar l’abandonament progressiu del cotxe de combustió, prometent combustibles bio o sintètics. Aquests combustibles encara requereixen el procés de combustió i són molt cars de produir, fet que fa impossible que competeixin amb la gasolina sense grans subsidis. L’únic cas amb cert èxit d’implantació, el de l’etanol als EUA, ha estat un desastre financer i ambiental, amb grans costos de subsidis i una enorme pressió en termes alimentaris i de desforestació. Ja que ens agrada tant comptar hectàrees amb el Plater, en termes d’energia pura, les plaques solars produeixen aproximadament 40 vegades més energia per hectàrea que els conreus que s'utilitzen per a fer l’etanol, abans fins i tot de tenir en compte que els cotxes elèctrics són molt més eficients.
La matemàtica és tossuda i la transició ja no és una cosa abstracta. Just fa poc llegia Francesc Mauri explicant-nos un cas d’èxit sobre camions elèctrics i l’estalvi que suposen per a les empreses pioneres. Jo mateixa faig molts dies, a casa meva, l’energia necessària per fer 100 km amb el meu cotxe. Estic segura que els lectors que tenen un cotxe endollable ja fa dies que el fan servir més. És a dir, el futur ja existeix. El que falta és desplegar-lo sense ser tan primmirats. La negació al progrés amb celeritat no és neutral.
En resum, necessitem un canvi radical d’actitud. Cal començar a celebrar aquells actors i projectes que són motors de canvi, facilitar aquesta gran transformació i deixar de posar-hi traves constants. No només per protegir-nos, sinó per poder construir un futur que, comparat amb el dels combustibles fòssils, com a mínim, és possible.
