Dijous al migdia, Helena Garcia Melero portava un expert a la taula del Tot es mou per valorar la situació econòmica i geopolítica mundial. Només començar, la presentadora activava el marc emocional atribuint a l’investigador del CSIC, Antonio Turiel, una angoixa visible fins i tot abans que comencés a parlar: “T’he saludat fa un moment i res... amb una mirada la teva preocupació era evident...”. Més que presentar l’especialista va arrossegar l’audiència a un estat d’ànim.
Durant la seva anàlisi, el científic, amb un to molt pessimista, va recordar els problemes d’abastiment de querosè i va fer un vaticini: “El que ve al darrere és el dièsel. Aleshores a Europa hi haurà un problema d'aprovisionament de dièsel”. La presentadora va deduir que això implicaria torns de circulació segons les plaques de matrícula o recomanació del teletreball. Turiel va sentenciar amb contundència: “Això és inevitable. Això passarà”. De seguida, un rètol a la pantalla ho convertia en notícia: "Caldrà alternar matrícules, compartir cotxe i adoptar mesures d’urgència". El vaticini d’un únic expert ja era una veritat absoluta abans que els fets passessin.
Segur que els coneixements de l’investigador del CSIC són sòlids. Però una cosa és treballar amb hipòtesis, dades, descripció de tendències i plantejament d’escenaris i l’altra, molt diferent, oferir veritats absolutes, anunciar catàstrofes inevitables i convertir opinions personals en profecies. Perquè aleshores fem de l’autoritat científica una mena d’oracle.
Turiel va advertir dels problemes d’Europa amb l’estabilitat elèctrica i amb l’abastiment de medicaments, i va anunciar futures guerres pels recursos. Melero li va preguntar: “Es parla d’un electroxoc... Com ho hem d’entendre?”. I aquí va arribar el gran desastre: “Anem cap a una crisi econòmica sense precedents. A mi em fa ràbia parlar de crisi econòmica perquè estan matant gent, eh... [...] i matarem molta més gent perquè una cosa que està aturada són els fertilitzants”. I el panorama va esdevenir encara més dramàtic: “Tot el problema que hi ha amb els fertilitzants garanteix unes collites molt dolentes aquest any. A més, és un any que pot ser molt calorós i, per tant, encara ho complicarà tot més. I aleshores ja estarem parlant de milions de morts. I jo crec que és el més preocupant de tot”. Melero, esparverada, li donava la raó: “Clar!, clar!”.
Pot ser que Turiel ho clavi i passi tot el que diu. No es tracta de posar-lo en dubte, però sí de qüestionar la manera d’expressar-ho. Afegeix un estat anímic a l’anàlisi, incorpora opinions sobre el que passarà com a veritats irrefutables, i fa servir un to assertiu determinista (“Això és inevitable”, “Això passarà”, “Hi haurà milions de morts”) que més que plantejar hipòtesis ens anuncia un destí fatal i inexorable. Converteix tot d’escenaris plausibles en una cadena de desgràcies successives sense marge d’error. I Melero en reforçava l’alarmisme. Veient el Tot es mou va semblar que l’enorme complexitat del món quedava reduïda a una senzilla profecia televisiva més pròpia dels endevins que dels científics.
