Ni el Com si fos ahir de TV3, ni la millor de les telenovel·les turques: el serial de la setmana ha estat l’estira-i-arronsa entre José Manuel Villarejo i Javier Ruiz. “Javierito, con lo buenos amigos que hemos sido en el pasado... ¡Parece mentira!”, li etzibava l’excomissari en directe. L’altre saltava com un ressort i assegurava que allò era mentida i que ni es coneixien. Però Villarejito ho té tot guardat i, al cap de poques hores, el seu amic Eduardo Inda publicava a OK Diario un fragment brevíssim d’una conversa telefònica en què el periodista, quan el seu interlocutor li deia que li deixava de donar-li la tabarra, li engegava: “No me das el coñazo. Hablamos y, si hay alguna novedad que vayamos a sacar, te aviso”. El presentador de Mañaneros 360 a La1 va haver d’admetre que havia oblidat aquesta conversa.
Del minut i mig filtrat amb tota la intenció –que bo que és, parant trampes, Villarejo–, és impossible deduir si hi ha mera cortesia o camaraderia, però sí que s’explicita la voluntat de seguir el contacte amb el tòxic personatge que ara es burla d’ell a còpia de diminutius. Per als qui segur que recordaríem haver parlat amb Villarejo, la lliçó és clara: els pobladors de les clavegueres de l’Estat teixien la seva xarxa d’influències a banda i banda de l’espectre periodístic i polític (que a Espanya venen a ser el mateix). Però el més greu és que ni tan sols trafiquen amb bona informació –per espuris que fossin els interessos, almenys tindria utilitat pública– sinó que la seva mercaderia és mandanga summament adulterada, tallada amb el guix de la invenció. “Voy con ello, pero esto es demasiado burdo”, deia Ferreras en l’àudio que recollia una conversa també amb Villarejo on comentava una suposada (i falsa) donació de 272.000 euros de Nicolás Maduro a Pablo Iglesias. Normal que, amb aquests jocs de sotamà, hi hagi descrèdit del periodisme.
