El verb confirmar no s’hauria de fer servir a la lleugera. En el titular de l’Abc “La trama Ábalos confirma en el Suprem els sobres de Ferraz” es comet l’habitual trampa d’agafar un testimoni que ens regala les orelles, editorialment parlant –en aquest cas, el germà de Koldo–, i convertir el seu relat en veritat mitjançant el poder d’aquesta parauleta màgica. En realitat, el germà declara, acusa, assegura, manifesta o afirma, però confirmar ho hauria de fer algú altre. La Razón també s’agafa a una declaració claríssimament de part per convertir-la en aparent veritat confirmada: “El germà de Koldo agita els pagaments en sobres de Ferraz”. Pel camí, els ha caigut la partícula presumptes, abans de pagaments. No nego l’existència dels sobres, només dic que un testimoni no pot donar-se per bo d’aquesta brava manera.
A l’altra banda del quiosc, els sobres no mereixien tanta atenció (i cal preguntar-se, esclar, si és per aquesta pruïja periodística o perquè convé políticament). “Ábalos carrega contra Jessica Rodríguez”, titulava per exemple El País, que en la seva portada lliure de sobres s’afanyava a assenyalar que els testimonis havien caigut en contradiccions i posava l’èmfasi en el fet que l’advocat de l’exsecretari d’organització del PSOE insinués que la seva suposada examant es dedicava en realitat a la prostitució. Quan està en joc l’existència de corrupció dins del partit de govern, que les motivacions de Rodríguez fossin amoroses o dineràries sembla un detall sense transcendència, però suposo que serveix com a distracció entretinguda per encaixar aquest cas en el costumisme caspós dels pecats carnals: restes de cocaïna a hotels vandalitzats i sexe de pagament. La pregunta, esclar, és qui pagava la festa. I la sospita, que érem vostè i jo, d’alguna manera i sempre.
