Un mal de queixal que Joan Laporta es vol evitar

BarcelonaJoan Laporta va parlar per primera vegada de l'exili a Montjuïc durant la campanya electoral del 2021. L'aleshores candidat ja renegava del projecte de remodelació que estava a punt d'heretar de la junta de Josep Maria Bartomeu i deixava caure que el retocaria de dalt a baix. Jugar una temporada a un estadi –inicialment només era una– formava part del seu full de ruta. Però el que no es podia imaginar és que aquella proposta acabaria sent un niu de problemes i conflictes. Cinc anys després, i un cop acabada la primera fase de la reforma del Camp Nou, el president electe tem haver de tornar al Lluís Companys de manera temporal mentre es faci la coberta de l'estadi. "Esgotarà totes les alternatives possibles", sostenen des del club. Per què?

Laporta, que ja acumula 12 anys al capdavant del Barça –repartits en dos mandats– i que va fer un pas tímid per la política, sent diputat al Parlament i regidor a l'Ajuntament de Barcelona, sap com funcionen els passadissos del poder. També sap que no és gaire bon negoci fer declaracions criticant les institucions, pel risc que se't giri en contra. Per això, en públic, tant ell com el seu equip de directius garanteixen que les relacions amb el consistori i amb Barcelona de Serveis Municipals (BSM) són bones. Ara bé, quan es tanquen les portes dels despatxos, el to és i ha estat un altre. I l'equip de treball que s'ha encarregat de vetllar l'exili a Montjuïc ha tingut diverses enganxades tant amb l'Ajuntament com amb BSM, l'empresa que gestiona els equipaments de l'anella olímpica.

Tot va costar, començant per les negociacions. "El Barça no tenia un pla B. O anava a Montjuïc o anava a Montjuïc. L'Ajuntament en va ser conscient des del primer moment i va tenir una posició de força a les negociacions", coincideixen a dir tant des del club com des de BSM, que va ser la gran beneficiada d'un exili que es va allargar durant més de dos anys i que va suposar que el Barça pagués la remodelació integral del Lluís Companys i un 64% del cost de reforma dels accessos a la muntanya. En total, 20 milions d'euros. "Era lògic que el club pagués l'adequació de Montjuïc per jugar-hi a futbol. Però al final es van haver de fer càrrec de tot", explica una veu autoritzada de BSM, recordant que hi havia coses com els lavabos o la sala d'operacions que s'havien d'arreglar tant sí com no i que va acabar costejant el conjunt blaugrana.

Els maldecaps de tornar a Montjuïc

Inicialment, el Barça va pactar jugar un any a Montjuïc. Després va veure que seria insuficient i volia allargar l'estada fins al novembre del 2024. No es posaven d'acord amb les condicions i Jaume Collboni, aleshores tinent d'alcalde i responsable de BSM, va arribar a aturar les obres de reforma de l'estadi. El Barça, conscient que tenia les de perdre, va claudicar i les tasques van seguir el seu curs. Al final, s'hi va estar dos anys i mig, i salvant situacions que avui queden com una anècdota, però que haurien pogut costar molt cares: el maig del 2025, coincidint amb el Barça-Madrid i les semifinals de la Champions, l'estadi estava reservat per un concert dels Rolling Stones que, miraculosament, es va acabar anul·lant.

Ara bé, malgrat gratar-se la butxaca, el Barça no va poder disposar de Montjuïc al seu gust. Només de fer-hi la primera visita, Laporta va queixar-se dels problemes de visibilitat de la llotja i va demanar que la instal·lessin a la segona graderia. La resposta va ser que no era possible, ni per qüestions logístiques ni de seguretat. Un cop començats els treballs, el club va detectar moltes zones de visibilitat reduïda i va topar amb els bombers, que van impedir instal·lar tantes cadires com voldrien al·legant raons de seguretat. "Per cada cadira de menys, uns 100 euros per partit que es deixava d'ingressar", lamentaven aleshores al Barça.

La diferència entre jugar al Camp Nou i jugar al Lluís Companys eren 100 milions d'euros menys d'ingressos en concepte de venda d'entrades (l'aforament es reduïa a la meitat). Hi havia menys zones vip, tot el negoci de la restauració se la quedava BSM i per postres s'havia de pagar un cànon de lloguer i del reforç operatiu de la Guàrdia Urbana. Això va suposar uns 900.000 euros mensuals de mitjana.

Conflictes entre el Barça i els tècnics de BSM

A banda de la dificultat per negociar amb el consistori, també es recorden múltiples conflictes amb els tècnics de BSM. Un dels més sonats, el de la gespa, quan no es posaven d'acord amb el club en el sistema de reg: va anar d'un pèl que no es fa malbé el terreny de joc a mitja temporada perquè, en ser un equipament municipal, estaven obligats a fer servir clor per als fongs. "Crec que el Barça, que és un club privat, mai va entendre que som una empresa de titularitat pública i que necessitem temps i anticipació per fer les coses, perquè hem de fer concursos i contractes", lamenta una veu autoritzada de BSM.

Quan el Barça va poder reobrir el Camp Nou, li va faltar temps per marxar de Montjuïc i endur-se tot allò que era seu. Al seu torn, els operaris de BSM van començar a desmuntar tot el que s'havia construït expressament per al club blaugrana –les zones vip i les sales de reunions, per exemple–. Per tant, si el futbol hi ha de tornar, s'haurà de tornar a muntar i això suposarà un cost extra per a un Barça que, de nou, veurà minvada la seva capacitat de negoci. És per això que, si no s'aconsegueix retallar els terminis de construcció de la coberta –els primers esbossos parlen de set mesos– fins als quatre i mig, caldrà marxar a l'exili. "Si és per dos o tres partits, jugarem al Johan Cruyff, però si és cosa de mesos, haurem d'anar a Montjuïc", admetia Laporta a Món esport. El temps dirà.