Llegim a l’ARA una entrevista amb l'exconservador del Museu de Lleida Albert Velasco, a propòsit d’un llibre, del tot imprescindible, que acaba de publicar: Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic). Velasco escriu des del punt de vista del caràcter polític de la disputa. "El cas Sixena no és una simple restitució patrimonial, sinó que és un cas claríssim de batalla adjacent en el conflicte Catalunya-Espanya", diu. I diu també: "En el cas que la jutgessa decideixi que les pintures marxin, s'obre un escenari absolutament marcià".
Restituir patrimonialment. No és un meló, és un globus terraqüi. Monestirs romànics desmuntats peça a peça i tornats a muntar a terres llunyanes, obeliscos i mòmies regalades als amics, saqueigs d’art per part de nazis, però també per part de demòcrates “civilitzats” salvant els “salvatges” de si mateixos... Durant la Guerra Civil, sense anar més lluny, es van “donar” cases i terres per evitar penes de mort que tampoc van ser evitades i es van expropiar edificis sencers, mai retornats.
Que se’n vagin les obres d’art a Sixena, i acabem amb això. Anem-les a veure per últim cop, allà on són, però sisplau, que les desmuntin els que se les han d’endur. Que vinguin al MNAC amb escarpa i martell, amb caixes de cartró i camions frigorífics. El que no pot passar és que ho vinguin a supervisar els tècnics del MNAC per veure si els emboliquen bé el botí. Els tècnics del MNAC no han de moure un dit. I si es fan malbé que es facin malbé, que ja les restauraran. Jo televisaria el desmuntatge, esclar. Però si fos tècnica del MNAC no mouria ni un dit. S’han conservat durant molt de temps, però ara això ja s’ha acabat. Bon vent.
