On i com viuen a Barcelona els immigrats (1932)
Del reportatge de Carles Sentís (Barcelona, 1911 - 2011) a Mirador (8-XII-1932). Fotografia de l’autor a la Torrassa. Tenia vint-i-dos anys. Havia acabat el seu viatge de vint-i-vuit hores en “transmiserià”, nom que ell va donar als autobusos que duien emigrants clandestins des de Múrcia a Barcelona. Edicions La Campana va publicar el 1994 un llibre amb totes les peces d’aquell cicle memorable. L’IEC acull avui (18 h) un acte sobre una proposició de llei al Parlament per emparar les persones sense llar.
[...] Barcelona estatja colònies d’immigrats pels seus quatre costats, però la més nombrosa és la corresponent al nord-oest: Hostafrancs, la Bordeta, Collblanc [...]. A la Torrassa es manifesten tots els problemes de la immigració murciana, tots hi tenen cabuda: és el compendi de tots ells. La Torrassa és tan murciana i quasi tan gran com Lorca. En tot i pertot es respira el més autèntic ambient murcià. A la plaça d’Espanya, abans d’arrancar l’autobús que ens ha de dur a la Torrassa, el cobrador, murcià, repeteix amb cantarella:
—¿Quién va a Múrcia? Dentro de medio minuto va a salir correo de Múrcia, señores.
[...] La Torrassa, per si no ho sabeu, és un turonet que s’alça tocant a l’Hospitalet, a mà esquerra anant de Collblanc a Esplugues. És –millor seria– un indret deliciós, ben situat i ben orejat. Anys enrere, s’hi edificaven torretes amb jardinet, que servien a llurs estadants de lloc d’estiueig o de passar-hi les festes. Però aquesta gestació de barri d’esbargiment s’estroncà en decidir alguns propietaris, amb mires lucratives, la construcció d’unes edificacions estrambòtiques, que tributaven al fisc com cases de dos pisos i estatjaven cada una trenta o quaranta famílies. La construcció no era pas sòlida, però com que –sis o set anys enrere– hi havia demanadissa d’habitacions, el propietari, amb els deu duros mensuals de lloguer que treia de cada una, amortitzava aviat els envans de maó de cantell. Hi ha allí “callejones” o “pasillos” que, com el seu nom indica, no arriben a carrer: consisteixen en un estret passadís, a banda i banda del qual hi ha unes barraques amb dues obertures, una porta i una finestra que corresponen, respectivament, a les dues úniques habitacions: un menjador-cuina i un dormitori més aviat esquifit. [...] En un dels “callejones” més rònecs, una veïna m’ensenyà la seva cofurna, que ella estimà la pitjor de totes. Un dels envans ho era també, per l’altra banda, un safareig; la finestra donava damunt mateix de l’aigua. La humitat traspuava de tal manera, que les gotes rodolaven paret avall. [...] Aquesta mena de construccions no estan pas instal·lades als afores de la Torrassa, sinó pertot, al centre, al costat de carrers principals, com als ravals. Cada “callejón” conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. A cada “callejón” correspon un –diguem-ne per entendre’ns– vàter i un safareig, perennement embussat. [...] A uns cinc-cents metres del centre de la Torrassa, enllaçat amb els “callejones” hi ha un perímetre ocupat per escombriaires. La primera vegada que ho vaig visitar, havia plogut. Les escombraries havien rebut amb l’aigua un gran element de putrefacció, i tot era una pasta que semblava uniforme. Furgant per la brossa o xipollejant pel fang, hi havia dues espècies d’éssers. D’una banda, porcs, truges i porcells; de l’altra, criatures en l’adolescència o la infància. [...] Era un dia d’hivern. Entre núvol i núvol, un raig de sol tocava la porta d’un “callejón”. Era ple, negre de mosques, i ben revifades. Cal imaginar les que hi arribarà a haver el mes d’agost. [...]
Carles Sentís 1932
