Alberto Velasco: "Si la jutgessa decideix que els murals de Sixena marxin, s'obre un escenari absolutament marcià"

BarcelonaDesprés d'anys de seguir el cas, l'exconservador del Museu de Lleida Alberto Velasco publica el llibre Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic). Entre totes les arestes i angles morts dels litigis per l'art sacre de la Franja, Velasco posa en relleu el caràcter polític de la disputa. "El cas Sixena no és una simple restitució patrimonial, sinó que és un cas claríssim de batalla adjacent en el conflicte Catalunya-Espanya. L'Aragó, i això ho han dit polítics de tots colors, ha de ser una muralla contra l'independentisme –diu Velasco–. Quan plantegen el debat en aquests termes, se'ns està parlant d'una politització que no és nova, perquè la segregació del bisbat de Lleida, que està a l'origen d'aquests conflictes, ja va ser una segregació política".

Què fa que les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena siguin tan excepcionals?

— Aquestes pintures són, i no exagero, l'obra d'art més important que es fa a Europa a finals del període romànic. Són un producte pictòric absolutament excepcional, fet per un taller d'artistes excepcionals, amb una qualitat sense parió a l'Europa del moment. Perquè és un taller de pintors anglesos que segurament han passat prèviament per Terra Santa i també per Sicília, i que porten als Monegres un art que aquí no era vist. Les pintures eren una cosa absolutament marciana. Es tracta d'una manera de pintar a la bizantina pròpia de les esglésies de Terra Santa. A més, passada pel sedàs de la pintura anglesa de l'estil 1200, que és com un cant de signe del romànic.

I com arriben aquests pintors a Vilanova de Sixena?

— Hi ha una reina que els crida, Sança de Castella, que és la fundadora del monestir de Sixena. Sança [esposa d'Alfons el Cast i mare de Pere el Catòlic] va fundar el monestir en aquell lloc tan inhòspit el 1188, en un moment fonamental per a la cristiandat, just l'any després que els cristians perdessin Terra Santa. L'orde que s'instal·la a Sixena és la de Sant Joan de Jerusalem, és a dir, un orde que ha perdut totes les possessions a Terra Santa. I això vol dir que el monestir de Sixena i les pintures són un manifest polític; la política ha impregnat la història de les pintures des del minut u. 

En quin sentit?

— Les pintures de la sala capitular tenen la missió i l'objectiu de recordar uns territoris perduts. La reina i la gent del seu entorn volen que tot aquell que entri a la sala capitular de Sixena tingui la sensació que està a Terra Santa. Com? Totes les pintures estan fetes d'acord amb l'estil que s'utilitzava en aquell moment a les esglésies de Terra Santa, així que són una reivindicació d'aquelles terres perdudes. Amb aquesta decoració expressaven que volien recuperar aquelles terres i que ho farien.

Hi havia detalls que relacionen les pintures amb el món islàmic: les incrustacions metàl·liques dels nimbes i unes esferes metàl·liques penjades del sostre perquè reflectissin la llum.

— És una qüestió vinculada a la pintura d'icones; encara es pinten així avui en dia. Aquella sala era una combinació de cultures: les pintures bizantines, és a dir, d'arrel oriental, combinades amb un sostre islàmic fet per artesans aragonesos. Tot plegat concebut com a espai de representació de la reina, perquè no oblidem que, a més de ser el lloc on es reunia la comunitat, la sala capitular era on la reina es presentava davant de les visites, on ella s'envoltava de tota aquesta fastuositat i d'aquest cerimonial que la presentava com la reina d'uns territoris on aquestes cultures eren presents.

Amb aquest llibre vol fer un homenatge a Josep Gudiol, el responsable d'arrencar els murals per salvar-los el 1936, i també als dos altres enviats de la Generalitat que el van acompanyar, Antoni Llopart i Antoni Robert.

— Gudiol ha estat un dels grans perjudicats de tots els litigis de l'art de Sixena. A Gudiol se l'ha vilipendiat, se l'ha insultat, se l'ha menyspreat d'una manera absolutament injusta i improcedent, no només per part de polítics indocumentats, sinó també per part de persones amb perfil acadèmic i tècnic. I això és el que és realment més greu. Gudiol és un personatge amb llums i ombres, ho sabem tots els que ens dediquem a la història de l'art medieval. Però en el cas de Sixena, i com a personatge al capdavant de la salvaguarda patrimonial a Catalunya i a l'Aragó el 1936, va actuar de manera exemplar. I, com s'ha fet, no podem posar en qüestió la seva actuació de cap de les maneres. Fins i tot se'l va posar en qüestió en la sentència del tribunal de primera instància del litigi de les pintures murals. La jutgessa va arribar a dubtar de l'honorabilitat de Gudiol i de quin va ser el seu ànim amb el rescat de les pintures, o del que havia quedat de les pintures. És absolutament injust que una jutgessa en seu judicial i en una sentència arribi a dubtar d'això. Tota aquesta gent que han jutjat l'actuació de Gudiol en ple segle XXI s'han atrevit a fer una cosa que ni el franquisme es va atrevir a fer, que és dubtar de l'honorabilitat de la Generalitat i d'aquesta gent quan van anar a salvar aquestes pintures, perquè s'ha parlat d'espoli, de botí de guerra...

D'abans de la Guerra Civil, el llibre revela per primera vegada que l'arqueòleg Pere Bosch i Gimpera va visitar el monestir de Sixena el 1923.

— És una visita que dedueixo que és el resultat del fet que el monestir s'hagués declarat monument nacional aquell mateix any. Imagino que Bosch i Gimpera es va assabentar d'aquesta declaració, no devia conèixer el monestir i s'hi va acostar de la mateixa manera que ja s'hi havien acostat altres erudits catalans.

A l'Aragó, l'arrencament dels murals es considera un robatori i un espoli des del mateix 1936. Vostè mateix va publicar un article en el qual desmentia el relat que el monestir el van cremar anarquistes catalans.

— Aquest relat de l'incendi es remunta a l'inici dels litigis per l'art sacre de la Franja el 1997, i té un culpable: Ildefonso Salillas, alcalde de Vilanova de Sixena entre el 1995 i el 2019. Va ser ell qui va començar a parlar d'aquests temes en entrevistes a la premsa, en proposicions polítiques presentades a l'ajuntament i a les Corts de l'Aragó, i a partir d'aquí la bola es va començar a fer grossa. Aquest discurs qualla fins i tot en acadèmics de la Universitat de Saragossa que al llibre esmento amb noms i cognoms, com Domingo Buesa Conde i Ascensión Hernández. És realment preocupant que un discurs polític que és una fal·làcia acabi quallant en persones de l'àmbit tècnic; és lamentable. El monestir el van cremar els mateixos habitants del poble. 

També recull que la gestió dels murals durant el franquisme va ser un caos.

— El franquisme no sabia què fer amb les pintures ni amb el monestir, que havia quedat en un estat de degradació tan important que les autoritats patrimonials franquistes, com el marquès de Lozoya i altres, no van sortir-se'n a l'hora d'aconseguir grans subvencions per poder pagar-ne la restauració. El franquisme volia retornar les pintures al monestir, però quan es van veure incapaços de restaurar el monestir, el que van fer va ser plantejar, de manera més o menys simultània, la possibilitat que les pintures anessin al Museu d'Osca o al Museu de Saragossa. Però en tots dos casos les autoritats locals aragoneses ho van descartar, perquè no van voler pagar el que valia la restauració de les pintures. I això cal dir-ho, perquè moltes vegades s'oblida. Si haguessin pagat aquella intervenció, les pintures de Sixena estarien a Osca o a Saragossa.

Juan de Contreras y López de Ayala, director general de Belles Arts entre el 1939 i el 1951, es va contradir: va atendre les demandes de les monges de Sixena després d'aprovar la restauració dels murals i la instal·lació al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

— Això queda molt clar en la documentació intercanviada, i en les cartes que Joan Ainaud de Lasarte, quan va ser nomenat director general dels Museus de Barcelona. És un absolut desgavell, el franquisme amb les pintures. Les pintures de Sixena han sigut un objecte, un conjunt patrimonial, que no ha deixat de donar problemes des que les van arrencar el 1936. Per això parlo d'un foc que encara crema.

És molt crític amb el paper de l'Església.

—  Si el 1995 no s'hagués segregat el bisbat de Lleida, no estaríem fent aquesta entrevista, perquè les reclamacions patrimonials de l'Aragó no existirien. La segregació del bisbat de Lleida, és a dir, l'amputació del bisbat medieval, i el traspàs de totes aquelles parròquies que estaven en territori aragonès cap al bisbat de Barbastre-Montsó, és el que genera dos anys després la reclamació de les obres d'art de la Franja que estan al Museu de Lleida. Simultàniament, quan Ildefonso Salillas ho veu, adverteix al bisbat de Barbastre que s'han de reclamar totes les obres del monestir de Sixena que són a Barcelona i a Lleida, juntament amb les pintures murals del monestir. I és en aquest punt, quan la Generalitat i el Museu Nacional d'Art de Catalunya estaven en tractes amb les monges de Valldoreix per poder arribar a acords, per estabilitzar la situació de les pintures a Barcelona, que les negociacions es trenquen. Això és la clau de tot plegat. I després hem d'afegir una altra qüestió: la monja que viu al País Basc, Virginia Calatayud, va donar poders al govern de l'Aragó. Una senyora que està resant el parenostre i l'avemaria en un monestir a Salinas de Añana en un moment donat s'il·lumina i decideix que, segur que incitada pel govern de l'Aragó, cal que ella obtingui poders dels dicasteris vaticans i de la Conferència Episcopal Espanyola per poder litigar, per poder-se erigir en hereva del monestir de Sixena, poder cedir aquests poders al govern de l'Aragó i muntar aquests dos sidrals judicials. Aquesta senyora és la Yoko Ono de tota la qüestió de Sixena.

També és crític amb l'actuació de la Generalitat. Les negociacions de la Generalitat i el MNAC amb les monges són molt tardanes.

— La documentació dels anys noranta, que el llibre dona a conèixer per primera vegada, demostra que les monges van haver de demanar un crèdit a l'Incasòl per poder pagar el monestir que s'havien construït a Valldoreix. Arriba un moment que no poden pagar aquest crèdit, i volen pagar el deute amb obres d'art. Ja sigui amb les obres mobles, és a dir, les peces famoses comprades els anys 1983, 1992 i 1994, o bé amb les pintures. Hi ha fins i tot una carta que demostra que es va posar preu a les pintures murals –50 milions de pessetes–, que això és una altra novetat. Al final, la compra de les pintures murals no prospera, però sí la dels béns mobles. De les cartes es dedueix que les autoritats catalanes, la Generalitat, havien promès oralment a les monges unes coses que després es negaven a complir per escrit, perquè les monges es queixen. Els retreuen que primer els havien dit que podrien pagar el deute amb obres d'art i que la resposta dels directors generals i dels alts càrrecs de la Generalitat per via escrita havia sigut negativa, perquè l'Incasòl és un organisme autònom de la Generalitat que ha de cobrar amb diners i que no pot cobrar amb obres d'art. És aquí on dic que la gestió de la Generalitat en aquella època segurament podia haver estat millor. També és cert que les monges no ho van posar gens fàcil.

Volien més diners?

— Exacte. Hi havia, sens dubte, un ànim lucratiu per part de les monges.

Pel que fa a la gestió posterior de la Generalitat, durant el periple judicial: el juny del 2025 vostè va dimitir del plenari del Museu de Lleida perquè va considerar que la Generalitat havia actuat contra els interessos del MNAC. La va qualificar d'"indigna". Gairebé un any després, com valora aquella decisió?

— Estic molt orgullós del que vaig fer, ho tornaria a fer. La Generalitat tenia la intenció de lliurar les pintures el més ràpid possible perquè el president, Salvador Illa, deia en privat que no podien fer enfadar els aragonesos amb tota aquesta qüestió perquè ens havien de donar suport en el tema del finançament singular. Quan me'n vaig assabentar, em vaig quedar astorat perquè és un posicionament molt infantil, molt naïf. Illa barreja dues qüestions que no tenen res a veure. A més, tots els agents polítics aragonesos han afirmat que no donaran suport al finançament singular de Catalunya, fins i tot els de la Chunta Aragonesista. Em semblava al·lucinant que pel fet que el president de la Generalitat no n'estigués ben informat, des de la secretaria de Govern i des de la conselleria de Presidència, s'estigués maniobrant d'aquesta manera en contra dels interessos del MNAC. Van arribar a amenaçar el MNAC amb no deixar-lo presentar la documentació al jutjat d'Osca en relació amb l'execució de la sentència, en la qual els tècnics del museu argumentaven que no podien executar la sentència. I, fins i tot, un treballador que estava al càrrec del departament de Cultura se'n va anar a Saragossa a tranquil·litzar els polítics aragonesos. Van passar coses que són molt indignes. Aquí hi ha persones que passaran a la història amb honor i glòria, com Josep Gudiol, Antoni Robert i Antoni Llopart, però n'hi ha d'altres de l'actual Generalitat que passaran a la història com a persones nefastes per a aquest litigi.

Qui són aquestes persones?

— La consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar; el secretari general de Cultura, Josep Maria Carreté, i el director general del Patrimoni Cultural, Quim Borràs. Tot aquest moviment que tenia per objectiu entregar les pintures no és idea seva, perquè això ve de la secretaria de Govern i de la conselleria de Presidència; em consta que van ser el braç executor i que es van limitar a executar ordres. Si hagués estat al seu lloc, hauria dimitit. No pots actuar en contra dels interessos del principal museu del teu país i en contra dels interessos de tots els ciutadans de Catalunya.

La consellera de Cultura va afirmar que no recorrien al Constitucional perquè no es vulneraven drets fonamentals.

— És evident se n'estan vulnerant. S'està vulnerant el dret al gaudi d'unes pintures i, fins i tot, s'està vulnerant la conservació d'aquestes pintures, perquè s'estan posant en risc. El MNAC no ho va fer condicionat pel posicionament de la Generalitat. No et pots tancar portes, perquè no anar al Constitucional significa no poder recórrer la via europea. Hi ha una premissa bàsica en el món jurídic, que és no tancar-te portes. No anar al Constitucional és una decisió política que entronca i enllaça amb tota aquesta voluntat de no voler fer soroll, de no voler fer enfadar els aragonesos, de tancar els litigis com més aviat millor. Però, atenció, aquesta actitud no només l'estem documentant en el govern actual de la Generalitat, també l'hem documentat en governs anteriors, amb consellers de Cultura d'ERC i Junts, com Santi Vila i Caterina Mieras. I això ho ha dit l'advocat Xavier Muñoz, que ha portat tots aquests casos. Va afirmar que s'havia de presentar una demanda per recuperar els 50 milions de pessetes que es van pagar per les obres de Sixena els anys 1983, 1992 i 1994, i que cap govern anterior no ha volgut presentar aquesta reclamació, tot i que es tracta de diners públics. Això és gravíssim, frega la prevaricació.

Des de l'Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya (IPCE) es resisteixen a fer un informe sobre el cas i es van oposar al trasllat del Guernica al País Basc.

—  I abans s'havien oposat al trasllat de la Dama d'Elx. Sempre poso el mateix exemple: imagina't que tinguéssim un greu problema de sanitat, com vam tenir amb la pandèmia, i que no haguéssim recorregut al departament de Salut o al ministeri de Sanitat. Seria inaudit, però ara està passant exactament el mateix. Tenim davant dels nassos un dels principals problemes de conservació i restauració que s'han donat mai, o en els darrers anys, en l'àmbit mundial, i, sense cap mena de dubte, és el més greu que hi ha hagut a l'estat espanyol, i no estem permetent que hi intervingui el principal organisme de l'estat espanyol en aquesta matèria, que és l'IPCE. Això és una imprudència no només política, sinó sobretot tècnica. I les dues persones que no ho permeten són el ministre Ernest Urtasun i la seva mà dreta, el secretari d'estat de Cultura, Jordi Martí Grau. És molt greu, el que estan fent. Fins i tot et diria una altra vegada que això està vorejant la prevaricació, perquè el que no volen és que l'IPCE, i per extensió, el ministeri, es posicioni en contra dels interessos d'una comunitat autònoma, que és l'aragonesa. Volen jugar amb aquesta neutralitat, però jugar a la neutralitat és posicionar-se, perquè el que estan fent és provocar que no tinguem l'opinió del principal organisme de conservació de béns culturals de l'Estat. És que fins i tot, fixa-t'hi, la jutgessa executora, Rocío Pilar Vargas, ha dit que no vol sentir-ne a parlar, de l'IPCE, perquè considera que en aquest moment de l'execució de la sentència no és necessari. Això és una imprudència temerària per part de la jutgessa. Perquè l'opinió de l'IPCE fins i tot la protegiria a ella. L'informe ens protegiria a tots; en primer lloc, a les pintures, però, sobretot, a ella, perquè cinc exconsellers de Cultura acaben de presentar una querella criminal contra ella perquè està actuant de manera imprudent i se l'acusa de prevaricar, de no escoltar tots els avisos que hi ha sobre la taula. Durant tots aquests anys, el MNAC ha fet una feina excepcional, i la jutgessa no està escoltant aquests avisos. 

Podria passar que la jutgessa declarés que la sentència no es pot executar?

— No està gens clar, encara, que les pintures marxin. Perquè la jutgessa té a sobre la taula una papereta molt complicada: 4.000 folis amb informes, fins i tot dels organismes internacionals més importants. La jutgessa va demanar a les parts al desembre que convoquessin una comissió tècnica, per la qual el MNAC ha proposat les principals institucions mundials, entre elles l'ICCROM i la Fundació Getty. Si els principals especialistes mundials diuen que les pintures no han de marxar, vull pensar que la jutgessa finalment posarà seny i les pintures no marxaran. També pot passar l'opció contrària, que les pintures marxin i aleshores ens endinsarem en la dimensió desconeguda.

Per què?

— Perquè ja hi ha una demanda interposada, i hi ha un altre col·lectiu d'advocats que han amenaçat que si es produeix la famosa pluja de pintura vaticinada per alguns tècnics, ells també presentaran una demanda penal. Per això, fins i tot es pot donar la situació que veiem els Mossos entrant al MNAC quan les pintures es comencin a malmetre en els treballs de desmuntatge. En el cas que la jutgessa decideixi que les pintures marxin, s'obre un escenari absolutament marcià.