Liza Minnelli dispara contra tothom a les seves memòries: Lady Gaga, els seus marits i les seves addicions queden al descobert

BarcelonaVista en perspectiva, la cerimònia dels Oscars del 2022 la podem qualificar com una font de safareig de calibre monumental. Perquè, tal com acabem de saber, la mateixa vetllada que va convertir-se en tràgicament històrica perquè Will Smith va pujar a l'escenari a pegar-li una bufetada a Chris Rock perquè havia fet un acudit sobre la seva esposa, Jada Pinkett, es va coure una traïció ni més ni menys que a Liza Minnelli. Tal com ens ha explicat l'artista en les seves memòries, que ha titulat molt hàbilment Kids, wait till you hear this! –"Nens, espereu a sentir això!", en català–, la darrera musa històrica de Hollywood no guarda un bon record d'aquella nit, en la qual l'Acadèmia l'havia invitat a donar l'Oscar més preuat de la nit, el de millor pel·lícula, cosa que va fer al costat ni més ni menys que de Lady Gaga.

Tot i que així d'entrada podria semblar que el context que li havien preparat era l'ideal perquè hi fes una entrada triomfal, la filla de la mítica Dorothy d'El màgic d'Oz i de Vincente Minnelli considera que la nit no va estar a l'altura del que hauria d'haver estat. La culpa seria d'un canvi de plans de darrera hora que anava contra el que s'havia pactat prèviament, que era que la protagonista de Cabaret estaria asseguda al costat de Gaga en una típica cadira de director de cine. “Inexplicablement, em van ordenar —ni tan sols m’ho van demanar— que m’assegués en una cadira de rodes o que, si no, no aparegués [a la cerimònia]. Em van dir que era per la meva edat i per seguretat, perquè podria relliscar de la cadira de director, cosa que és una ximpleria. Vaig dir-los que no em tractessin així. La meva copresentadora [Lady Gaga], però, va insistir que no pujaria a l’escenari amb mi si no estava en cadira de rodes”, diu Minnelli, que assegura que es va sentir "humiliada" per la seva companya d'escenari perquè la va tractar "com si fos idiota".

'Show must go on'

“Em va trencar el cor. [Asseguda a la cadira de rodes] Estava molt més avall del que hauria estat a la cadira del director. No podia llegir fàcilment el teleprompter que tenia al davant. Com et sentiries si et traguessin en cadira de rodes, contra la teva voluntat, per actuar davant d’un públic en directe i no poguessis veure-hi amb claredat? Així que, quan em vaig entrebancar amb algunes paraules, Gaga, que era al meu costat, no va perdre el temps per interpretar el paper d’heroïna bondadosa perquè tothom ho veiés. «Et tinc», va dir, inclinant-se sobre meu”, recorda amargament l'artista. Malgrat aquell canvi de plans, ella va tirar endavant, com calia esperar d'algú amb un ADN tant 100% hollywoodià com el seu.

La veritat és que potser havia anhelat tant aquell moment que, vist després des de casa i/o llegit després a la premsa, li va saber greu que no sortís perfecte. Si bé és cert que potser no podia llegir bé el teleprompter per la cadira on la van fer seure, potser uns certs problemes de visió també hi van ajudar. De fet, si es recupera aquell vídeo es pot sobreentendre que el problema de Minnelli no acaba de ser només el de la lectura del guió, sinó més ampli, com d'ubicació dins de l'escaleta i també de falta de reflexos. Si no pots llegir exactament el que et toca però saps que has de donar pas a la llista de candidats, pots improvisar la frase, cosa que aquell dia a la nostra estimada i admirada Liza li va costar.

Rotunda

En qualsevol cas, l'afecte de Hollywood i dels espectadors de tot el món per ella va ser inqüestionable aquella nit. I en l'hipotètic cas que no sortís de 10 –per culpa d'ella o de qui fos– tampoc va passar res. Perquè en aquest punt de la pel·lícula Minnelli té el cel guanyat. I si algú no ho té clar, pot confirmar-ho llegint-se les seves memòries, que estan a la venda als Estats Units des de fa 20 dies i no deixen de generar titulars, cosa que és normal si tenim en compte que no s'ha deixat res al tinter. A algú que té tan interioritzat què és ser una estrella se li ha d'agrair tanta sinceritat. Amb 80 anys que acaba de fer, aquesta dona que alguns volien fer passar per massa senil ha entès els signes dels temps millor que ningú: en el món dels realities i les xarxes socials només pots sortir-ne victoriós si dius les coses clares.

Pel que fa als seus quatre matrimonis fallits, no s'ha estat de res. Del seu primer marit, Peter Allen, amb qui es va casar amb 21 anys, explica que un dia en tornar d'unes compres se'l va trobar al seu propi llit “tenint sexe apassionat". "Amb un home", matisa. L'escena diu que va provocar que "tots dos" es posessin "a plorar". "Ell em va dir per primera vegada que m'estimava més que a ningú, però que era gai". Conèixer el drama d'aquell homosexual la va convertir en una activista fins avui dia i, lluny d'odiar-lo, van ser amics fins que ell va morir. Quantes dives no s'han casat amb un fan gai. La diferència és que ella se'n va assabentar...

"No estava sòbria quan em vaig casar amb aquell pallasso"

Del tercer marit, l'escultor Mark Gero, explica que va viure una època de maltractaments i de control. A més, això va coincidir amb dos avortaments. “La incapacitat de convertir-me en mare és una tragèdia que mai superaré”, diu al respecte. Finalment, del seu quart marit lamenta haver celebrat un casament de 3,2 milions de dòlars amb Michael Jackson de padrí, que només li va servir perquè ell li buidés els comptes. “Clarament, no estava sòbria quan em vaig casar amb aquell pallasso”, resumeix sobre David Gest, del qual afegeix: "Feia servir més maquillatge que jo. Sempre que buscava les meves pestanyes postisses, revisava el seu bany". “Al casar-me amb aquest individu em vaig endur una versió de saldo dels pitjors errors que va cometre la meva mare amb els homes”.

Minnelli també té paraules per als homes amb qui no es va casar. Potser les més destacades són per a Martin Scorsese, de qui diu que eren "el secret més mal guardat del set de rodatge". L'actriu es refereix a la pel·lícula New York, New York, on va començar una història d'amor i de passió entre ells que "tenia més capes que una lasanya". "Tots dos érem italians. Apassionats. Intensos... Marty es va convertir en un consumidor cada cop més empedreït de cocaïna. I jo era al seu costat. Ratlla rere ratlla. Res de bo no en podia sortir, d’allò”, rememora.

Cruament sincera

Si no es talla a l'hora de reconèixer fracassos amorosos de tota mena, tampoc és autocomplaent quan parla d'addiccions. Per exemple, narra com l'any 2000 va mentir quan va dir que l'encefalitis viral que gairebé l'envia a l'altre barri es devia a una picada, ja que en realitat el problema era la seva addicció a l’OxyContin, un potent analgèsic de la família dels opioides. També és molt transparent quan parla dels fets que va protagonitzar el 2003, quan va acabar borratxa i pràcticament en coma etílic en una vorera de Nova York, la ciutat on va arribar amb 500 dòlars prestats per Frank Sinatra quan tenia 16 anys i on gairebé troba una mort tan indigna. “Centenars de persones van passar per sobre o al voltant del meu cos... Van veure una persona sense sostre o s’hi van fixar millor i van veure Liza Minnelli?”, es pregunta abans de dir que va ser Liz Taylor qui la va portar a rehabilitació d'una vegada per totes i que ara per fi ha fet net.

Però la vida de Liza Minnelli és també excepcional per més motius que tots els entrebancs que ha patit. Després d'haver sobreviscut a les addiccions de la seva mare –amb la qual també fugien dels hotels a mitjanit perquè no podien pagar– i a les seves pròpies, Minnelli té grans històries per explicar. Per exemple, que amb 19 anys va guanyar un Tony per un paper protagonista a Broadway que la seva mare sempre havia desitjat i mai va obtenir. I també és èpica per tots els titulars que té sempre a punt: "Jo vaig ser la primera nepobaby" o "Probablement m’enterraran vestida de Halston. No m’incineraran, per què arruïnar un look genial?". Studio 54 va tancar el febrer del 1980, però ella, actitudinalment, hi segueix vivint. Però sòbria. On s'ha de firmar?