"Ser esportista professional és més difícil per culpa de les xarxes socials"

BarcelonaUna estona després de ser eliminada a la segona ronda del WTA de Bogotà per la russa Anastasia Tikhonova (1-6, 6-4 i 3-6), la tenista Marina Bassols va entrar a les seves xarxes socials. Mentre encara estava paint la derrota, la blanenca, de 26 anys, va llegir un grapat de missatges amb amenaces de mort. "Busca't una bona assegurança de vida i un advocat perquè et mataré quan tornis a casa", "He pagat un càrtel perquè et matin", "T'assassinaré, sé on vius" o "Estàs oficialment morta".

La situació que va viure Bassols, que ocupa el lloc 203 del rànquing WTA, no és un cas aïllat. Els esportistes d’elit s’han hagut d’acostumar a conviure amb crítiques ferotges, missatges despectius i amenaces de mort. Alguns dels missatges provenen d’aficionats descontents amb el seu rendiment, però d’altres de gent que ha perdut diners en una aposta esportiva.

“Ser esportista professional és ara més difícil per culpa de les xarxes socials. Si parlem de gestionar la pressió, ara tenen un component que quan jo era esportista d’elit no existia, que és tot el que pensen d’ells els altres. Això es veu clarament resumit a les xarxes socials, que s’han convertit en factor estressant a nivells que no ens podem ni imaginar. Això fa que moltes vegades es confonguin i que sigui molt més difícil per a ells gestionar aquesta part”, analitza Mar Rovira, una psicòloga esportiva que fa uns anys es guanyava la vida com a jugadora de bàsquet professional. El seu consell als esportistes d'elit és no mirar el telèfon mòbil després d'una mala actuació.

Rovira, que va ser clau en la recuperació mental de Ricky Rubio, dirigeix el departament de rendiment mental de  l’Espanyol, una iniciativa batejada amb el nom d'El Niu. “Treballo de manera molt transversal perquè m'agrada molt l'esport amateur, que em manté molt connectada a l'essència, però també gestiono l’esport professional, que significa gairebé el 80% del que faig. Vaig transitant per etapes perquè he fet molt de bàsquet, motor, natació o tenis. També m’ocupo de l'arbitratge, que és molt interessant, i ara estic molt centrada en el futbol”, diu.

“Jo no entenc l'esport de rendiment com una disciplina que es pugui separar per calaixos. La part mental, la física, la tècnica i la tàctica van unides. Quan tu treballes amb un esportista perquè arribi a l'elit, has d’integrar tots els factors que són importants. No és una qüestió de percentatges sinó que tot està integrat i tot és important”, recorda Rovira.

Abans els esportistes tenien la sensació que recórrer a un especialista en psicologia era admetre una debilitat, però això ha canviat molt en els últims anys. “En els meus primers anys havia de fer un treball previ per convèncer els esportistes. Això ha canviat, però encara noto diferències entre disciplines. Al futbol encara costa una mica i n'hi ha molts que ho porten d'amagat perquè no volen que la gent els vegi vulnerables. De fet, no hi ha gaires psicòlegs esportius integrats dins dels cossos tècnics. Jo tinc moltíssima sort perquè l'Espanyol sí que té aquesta figura dins del cos tècnic del primer equip, però no és l'habitual. Encara s'ha de fer molta feina perquè els jugadors han d'entendre que de la mateixa manera que hi ha un entrenador tècnic o físic, hi ha un entrenador mental. Tots el que volem és que tant el jugador com l'equip rendeixin”, resumeix.

L'èxit no eximeix del malestar

Hi ha jugadors que tenen èxit esportiu, però que han aturat la seva carrera esportiva o han buscat ajuda perquè ho estaven passant malament. De fet, el 49% dels atletes olímpics tenen problemes per dormir i el 33,6% dels esportistes d'elit pateixen ansietat i depressió. “Els clubs haurien d’intentar introduir un equip de salut mental, una sèrie de recursos que qualsevol jugador o jugadora pugui tenir dins del seu club quan veu que hi ha alguna cosa a nivell mental que no funciona. Per això ha d'haver-hi moltíssima confidencialitat, professionals de referència i fer molta pedagogia. Cal explicar als esportistes en quin moment han d’adonar-se que alguna cosa no va bé i fins i tot fer un treball preventiu”, recomana.

“Tenir diners no t'eximeix en absolut de poder tenir problemes mentals. Què hi té a veure una cosa amb l'altra? Guanyar molts diners és una cosa conjuntural, una conseqüència. Els problemes d'ansietat o depressió que pateix un esportista d'elit són els mateixos que pateix qualsevol persona del carrer. L'únic que canvia són les circumstàncies que els produeixen. Els esportistes em pregunten per què els passa això si ho tenen tot. Ho viuen amb un gran sentiment de culpabilitat", recorda Rovira.