Començo una mica lluny, però la cosa va de Trump... Manuel Azaña va ser la figura política espanyola més vilipendiada i odiada per la dreta durant els anys republicans. Simbolitzava les reformes progressistes i l'anticlericalisme. No era, ni de bon tros, un radical, però el pintaven com si ho fos. Com a cap de govern i president, va ser l'objectiu principal de la propaganda conservadora, que el considerava l’últim responsable de la "destrucció" de l'ordre tradicional, és a dir, de la desigualtat secular a favor d’uns pocs. Fa uns anys, en una operació de reescriptura, alguns ideòlegs i publicistes fatxes van voler apropiar-se l’Azaña patriòtic, deixant en segon terme el progressisme que tant havien blasmat els seus pares i avis intel·lectuals. Es tractava, així, de desacreditar Zapatero i Sánchez, uns suposats antipatriotes que buscaven resoldre el sempitern desencaix de Catalunya. Per fortuna, la reescriptura de la història té els seus límits.
L’Azaña d’ara és Pedro Sánchez, que està concentrant totes les ires enverinades dels propagandistes de l’univers PP-Vox. Però l’hàbil president socialista esquiva els dards i busca sortides per elevació, com el "No a la guerra", un posicionament que li està donant gran protagonisme a l’exterior i que, per descomptat, té una més que notable reverberació a l’interior. El sentiment popular català, espanyol i europeu és que la deriva bèl·lica global és un desastre. Amb Trump i Netanyahu com a rivals de Sánchez, Feijóo queda certament com un nan insignificant. És important saber triar els enemics. I, esclar, saber triar els amics, socis i companys de viatge. Alhora és important entendre que, en política, la ingenuïtat és imperdonable (ho deia Tarradellas). Però el cinisme també. Ni un país s’arregla amb la confrontació permanent –per molt difícil que sigui el diàleg– ni el món s’arregla prescindint de la diplomàcia –per molts límits que aquesta tingui.
En temps de bombolles ideològiques i desinformació, estem tornant a descobrir que la realitat sí que compta. Ja pot anar proclamant la dreta que Sánchez és el dimoni, que Espanya s’enfonsa i bla, bla, bla. Els fets són els fets. Més enllà de la trencadissa habitual, no s’està trencant res. El mateix es pot dir de Trump: cada dos per tres proclama que té la guerra de l’Iran guanyada i que el règim de Teheran s’enfonsa. Però resulta que és ell qui va oferint plans de pau a uns aiatol·làs que ni tan sols se l’escolten i que continuen defensant-se amb dents, ungles, míssils i drons, posant en escac el comerç energètic global. És Trump qui té pressa per acabar amb un conflicte de l'Orient Mitjà que se li està escapant de les mans, amb Israel aprofitant l’avinentesa per arrasar el Líban. Creix la sensació de descontrol i improvisació de la Casa Blanca.
Lluny d’enganyar els convençuts, Trump s’està enganyant a si mateix i està perdent credibilitat nacional i internacional a marxes forçades. En lloc de MAGA, està fent MASA: Make America small again. Massa errades erràtiques. El país més poderós del planeta en termes militars està ensenyant les seves costures descosides, començant per un president amb un evident dèficit de comprensió lectora, és a dir, de comprensió de la realitat. Fins quan li riuran les gràcies els seus? Quin crèdit econòmic i polític global li queda? Quina nova fugida endavant perpetrarà? De l’Iran a Cuba i embolica que fa fort? Algú s’atrevirà a punxar la bombolla on viu?
La Xina es mira des de la barrera la hiperactivitat desgastadora de Trump. Europa sembla que comença a entendre que no li pot seguir el joc. Sánchez ha fet bandera de marcar-hi distàncies. Els xeics àrabs, descol·locats, pateixen un atac de nervis. La inestabilitat mundial no és cap broma, ningú vol veure-s’hi arrossegat. La mare d’un amic es veu que deia sovint: "Quan torni a néixer vull ser xinesa per no haver de protegir la cultura catalana" (frase, per cert, que segueix perfectament vigent). Amb el món per referència, la podríem parafrasejar així: "Quan torni a néixer vull ser xinès per no haver de dependre més dels EUA". En fi. Catalunya, Espanya, Europa i Àsia, tots pendents que Trump deixi de fer el burro.
