La paradoxa del Líban
He estat pendent de la casa que tinc dalt d’un turó a Marjayoun, al sud del Líban, des que els combats entre Israel i Hezbollah, el grup armat libanès, van esclatar després del 7 d’octubre del 2023. Cada setmana truco al cuidador de la casa per telèfon. Es pot passar per la carretera? Hi ha aigua corrent? La casa encara aguanta? Ell m’explica el que pot veure. Jo li demano que faci el que pugui.
El 2024, un alto el foc va apaivagar els combats, tot i que Israel va continuar fent incursions esporàdiques. Des del mes passat, la zona s’ha convertit en un dels fronts principals de la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran. Israel va ordenar a la gent que abandonés el nostre barri i va enviar-hi l’exèrcit i avions d’atac per combatre Hezbollah. L’exèrcit israelià ha matat més de mil persones i n'ha desplaçat unes 800.000, tant allà com en altres punts del Líban, amb atacs devastadors sobre Beirut. Escoles, estadis, voreres i altres espais de la vida quotidiana s'han convertit en llocs de refugi.
Les ordres van arribar després que Hezbollah ataqués Israel assegurant que venjava la mort del líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, i que actuava en defensa del Líban. El govern libanès va respondre prohibint l’activitat militar de Hezbollah i declarant que només l’estat pot prendre decisions sobre la guerra i la pau. El president del país, Joseph Aoun, va dir que Hezbollah no mostrava “cap consideració cap als interessos del Líban ni cap a les vides de la seva gent”.
Durant dècades, el Líban ha estat l'escenari de guerres alienes i també de les nostres pròpies guerres inacabades: palestins i israelians, sirians i israelians, milícies i l’estat. Les línies de batalla de la guerra civil mai no han desaparegut del tot i les noves guerres continuen trobant el mateix terreny. Encara avui, després de tots aquests anys, el Líban continua atrapat entre un grup que afirma defensar-lo –Hezbollah– i una guerra de la qual el país ha d’assumir les conseqüències. Casa meva encara aguanta. Però, com gran part del país, només es manté intacta a la mercè dels exèrcits que l’envolten.
Fa almenys trenta anys que els polítics libanesos parlen d’acabar amb l’enorme influència de Hezbollah al país. L’any 1996, durant una ocupació israeliana anterior, el primer ministre Rafik Hariri va parlar dels plans per desarmar Hezbollah i integrar-lo en el paisatge polític libanès un cop Israel es retirés del sud. Hariri no era un idealista que llançava propostes des dels marges. Estava reconstruint Beirut i entenia que una milícia no es desmantella per confrontació, sinó fent-la innecessària, construint un estat prou funcional perquè la defensa d’un estat paral·lel esdevingui irrellevant. Eliminar l’ocupació, deia. Eliminar la causa. El desarmament vindrà després. Era una teoria concreta i lògica de com funciona el Líban. Però també era una amenaça per a l’estat paral·lel que Hezbollah estava construint.
Israel finalment es va retirar, però Hezbollah no va desarmar-se. Un cotxe bomba va matar Hariri al passeig marítim de Beirut el 2005. Molta gent en va culpar Síria. Un tribunal amb suport de l’ONU va condemnar un membre de Hezbollah per l’assassinat, però no va trobar prou proves per vincular-lo amb la direcció del partit. Hezbollah en va culpar Israel. Després d’un recurs el 2022, dos membres més de Hezbollah van ser condemnats pel crim.
Després de l’assassinat, el Líban va tenir el seu moment. La Revolució dels Cedres, que va omplir els carrers de manifestants, va fer fora les tropes sirianes que també feia dècades que eren al país. Però els polítics van optar per acomodar-se. El maig del 2008, Hezbollah va girar les armes contra Beirut. El govern havia actuat contra el grup; l’exèrcit va declarar-se neutral; Hezbollah va prendre Beirut Oest en pocs dies. En poc més de quinze anys, Hezbollah va aconseguir representació electoral, després presència al govern i, finalment, poder de veto.
Ara Israel torna a ocupar una part del Líban i ha creat una nova zona de seguretat al sud del riu Litani. El mateix argument del 1996 –que l’ocupació dona a Hezbollah la raó per continuar armat– es torna a formular, a una escala molt més gran i amb molta més destrucció.
Però la paradoxa és encara més profunda. Encara que, com gran part del Líban, vulguis el desarmament de Hezbollah, Israel no pot ser el mitjà per aconseguir-ho. La seva ocupació i el seu atac contra territori libanès són exactament el que Hezbollah –o el que pugui sorgir de les seves restes– utilitzarà per justificar el rearmament.
Israel nega ambicions territorials al Líban. Però cada cop és més difícil descartar el llenguatge bíblic i expansionista com a marginal. En una entrevista amb Tucker Carlson el mes passat, Mike Huckabee, l’ambaixador dels Estats Units a Israel, va dir que estaria “bé” que Israel “s’ho quedés tot”, un comentari que l’ambaixada va assegurar posteriorment que s’havia tret de context. Fos com fos, és el tipus de discurs que no tranquil·litza un país petit que observa com un exèrcit continua entrant-hi. El Líban té après que, una vegada entra un exèrcit, no se sap quan decidirà marxar.
He vist els vídeos que arriben del Líban, molts d’ells provinents de zones sota el control de Hezbollah. Hi apareix gent enfadada amb el grup, que es pregunta per què els seus fills i pobles tornen a ser oferts en sacrifici. Estan furiosos pels bombardejos d’Israel i per la seva negativa a retirar-se, i també furiosos per ser tractats com a prescindibles. El relat de la resistència i de l’annexió es necessiten mútuament.
Vull que Hezbollah desaparegui. Fa molt de temps que ho vull, com a libanesa que ha vist el que ha fet –directament o indirecta– al país d’on vinc i al qual penso tornar. I, tanmateix, no puc parlar de la guerra d’un estat enemic en territori libanès com d'una cura per a la nostra sobirania perduda. No puc confondre el meu desig per un resultat amb donar suport a qui el proporciona. No puc parlar d’alliberament quan qui allibera és també qui ocupa.
Potser el gran error de Hariri va ser creure que un país es podia construir més de pressa del que es pot buidar per dins. És semblant a una casa que es manté dreta després d’haver estat devastada.
La meva casa a Marjayoun necessita reparacions. Les esquerdes en una paret. Una mica de lampisteria. Coses que en qualsevol altre moment hauria programat sense pensar-hi. Continuo ajornant les obres. No estic preparada per gastar diners en una casa que no puc visitar, en una carretera que no puc recórrer, en un poble sota bombardeig per part d’un exèrcit que continua reescrivint les condicions de quan es podrà tornar a la vida normal.
Vaig arribar a aquesta casa a través de l’amor i després de la pèrdua. La va construir el besavi del meu marit. Ell, el meu home, la va trobar en ruïnes gairebé un segle més tard i la va restaurar. Va morir el 2012, quatre anys després d’haver acabat les obres.
La casa va sobreviure a l’home que la va construir i a l’home que la va restaurar. Sobreviurà al meu fill? Quin Líban quedarà quan deixin de caure les bombes?
En els anys que han passat des de la mort del meu marit, he après que no saber no és el mateix que no preocupar-se. Cuidar acaba sent això: ho fas igualment. O no ho fas, perquè la carretera es tanca, el poble es buida i fins i tot la trucada a qui se n’encarrega ha deixat de ser una possibilitat.
Copyright The New York Times
