Plagi o inspiració legítima en la música catalana?

BarcelonaCopia a fi de bé, diu el diable. Vigila que no t'acusin de plagiar, recomana l'advocat. En qualsevol cas, fes de la influència virtut, no l'amaguis, que tots en sortirem guanyant, perquè la cosa va de transferència de coneixement. Al cap i a la fi, la música és una combinació de familiaritat i singularitat. L'avantguarda tiba la corda de la singularitat perseguint la quimera de l'originalitat. El mainstream reclama familiaritat, coses reconeixibles. Entre una i l'altra hi ha molt camí per córrer, incloses la còpia i la inspiració legítima, qüestions que sanciona o empara la legislació sobre propietat intel·lectual. Gens legítim, però, és el plagi extractiu, com la despossessió d'autoria o fer passar per propi el que és d'un altre.

Ferran Mestre, en un article a Núvol sobre l'àlbum Pel barri es comenta de La Ludwig Band, demanava entomar críticament l'allau de préstecs, plagis i homenatges que hi ha en les cançons d'aquell disc, alhora que valorava positivament "agafar una cançó existent i crear-ne una de nova, amb personalitat pròpia". És el que van fer Bob Dylan amb Woody Guthrie, Oasis amb The Beatles, Rosalía amb la Niña de los Peines, Nacho Vegas amb Nick Cave, Los Planetas amb Étienne Daho, John Williams amb Gustav Holst, Händel amb bona part dels seus contemporanis del segle XVIII, Feliu Ventura amb Raimon i Víctor Jara... i La Ludwig Band amb Bob Dylan i The Killers. Al llarg de la història, d'una influència ben païda n'han sortit composicions immenses. En continuen sortint. En aquest article en recollim alguns dels préstecs més reeixits de la música catalana dels últims anys.

Mazoni i la fe en The Beatles

La melodia de la trompeta de la Fe dins la tristesa (2025) de Mazoni, el projecte del bisbalenc Jaume Pla, fa pensar en Penny Lane (1967) dels Beatles. Massa i tot. "Quan vaig tornar a fer cançons i vaig pensar de fer un disc, com que m'ho estava passant bé fent-lo, vaig dir: «No sobreanalitzis la teva obra. Si de petit t'han flipat els Beatles i ara surten melodies d'aquestes, doncs continua, continua»", explicava Pla fa uns mesos. Anys enrere, Mazoni, com altres músics, segurament haurien desistit davant la notorietat de la influència, però ara la incorporen amb naturalitat. El resultat justifica la decisió, perquè la trompeta de Fe dins la tristesa arrodoneix una de les millors cançons del disc Banderes per daltònics (2025) i alhora mostra sense subterfugis d'on ve bona part de l'imaginari musical de Jaume Pla. Mazoni, per cert, ja havia fet altres escudelles a partir de material aliè, com el disc Ludwig (2021), un exercici de pop-rock a partir de l'obra de Ludwig van Beethoven. Altres vegades, la influència és ben bé accidental o inconscient, com la introducció de Teresa Rampell, de Manel, que és igual que la de You only live once, un tema dels Strokes del 2006. "No en teníem ni punyetera idea, i resulta que els primers segons s'hi assemblen", deia el cantant Guillem Gisbert.

La reincidència de La Ludwig Band

Una part de Creure, un dels temes del disc Pel barri es comenta de La Ludwig Band, s'assembla molt a When you were young, de The Killers. "He copiat més que mai, he copiat sense cap vergonya. Vaig dedicar un parell de sessions de teràpia a parlar sobre si el plagi em restava valor personal o no. Vam quedar amb el meu terapeuta que en absolut, i a partir d'aquí endavant les atxes", deia a l'ARA el cantant de La Ludwig Band, Quim Carandell. El gest amb The Killers és semblant al que Los Planetas van fer a Segundo premio copiant una melodia de la cançó Promesses, del francès Étienne Daho.

The Killers a banda, qui més present és en les cançons de La Ludwig Band és Bob Dylan, i de diverses maneres. Només en l'àlbum Pel barri es comenta hi ha almenys tres aproximacions al llegat dylanià. A Tal dia farà un any hi ha una cita doble a les cançons Simple twist of fate i True love tends to forget; és un joc clar, com el que van fer en discos anteriors i que mostra l'enginy del grup a l'hora de recollir la influència d'algú com Dylan, tot un mestre de l'apropiació creativa. Una altra cançó, El teu amor, és gairebé una versió d'Is your love in vain?, però amb un teclat que escampa l'aroma de l'E Street Band de Bruce Springsteen, dos referents que acompanyen el talent líric i expressiu de Carandell i la banda. Finalment, hi ha On t'has ficat aquesta nit?, una de les millors cançons de La Ludwig Band: la bastida és Where are you tonight?, però Carandell s'enfila en l'estructura dylaniana per crear un monument pop en un bon exemple de combinació de familiaritat i singularitat, en què influenciador i influenciat són ben reconeixibles. En un disc sobre l'amor amb traces poètiques del disc Blood on the tracks (1975), La Ludwig Band, tal com recorda Ferran Mestre, fa servir tres préstecs dylanians de l'àlbum Street-legal (1978), com si volgués reivindicar expressament aquest disc.

Gavina.mp3 i la força de la versió

Una versió a temps pot catapultar la carrera d'un grup i alhora fixar codis d'un estil diferent. El duo britànic Soft Cell, format per Marc Almond i Dave Bell, va versionar el 1981Tainted love, una composició d'Ed Cobb que havia enregistrat Gloria Jones el 1964 i que formava part del repertori dels clubs de northern soul. Soft Cell la va convertir en un emblema del tecno-pop que va arribar al número 1 de les llistes britàniques. És només un exemple, escrupolosament legal, de la potència d'una versió. En el cas de Soft Cell, la versió naixia de l'admiració per una cançó que havien sentit en un club (versionada per Ruth Swann). Tot i que arran de l'èxit van arribar a odiar-la durant un temps, Tainted love els va canviar la vida. Admiració és el que sent Max Codinach (Gavina.mp3) pel músic italià Calcutta (Edoardo D'Erme), de qui versiona la cançó Gaetano. L'adapta en català, la retitula L'hivern avança i la interpreta d'acord amb l'estètica musical de Gavina.mp3 (tal com havien fet Soft Cell amb Tainted Love); de fet, podria passar perfectament per una composició pròpia. I meravellosa. El problema és que ni a YouTube ni a Spotify n'acredita l'autoria.

Les tergiversacions de Remei de Ca la Fresca

"Tergiversant Paper planes de M.I.A.", assenyala el grup Remei de Ca la Fresca en els crèdits del videoclip de Tot el que volem és ocupar-te el xalet (2023). La cançó, efectivament, agafa els principals elements musicals del tema de l'artista britànica d'origen tàmil, però en canvia la lletra (i la llengua). Menys tergiversadora és la versió que la banda arbucienca va fer de Born slippy (1995) d'Underworld: Nascut descarat. La maniobra amb Paper planes (2008) va ser aprofitar una cançó preexistent i canviar-li la lletra per abordar una temàtica propera a Remei de Ca la Fresca. És justament el que havia fet el grup Kortatu el 1985: agafar la música de Chatty chatty, del jamaicà Toots Hibbert (Toots and The Maytals), afegir-hi una lletra nova (en euskera) per explicar una altra cosa i canviar el títol original per un de nou: Sarri, Sarri, la cançó sobre la fugida de Joseba Sarrionandia de la presó. És una pràctica prou habitual en la música, sobretot quan s'aprofiten melodies tradicionals. En el disc Descasada (2026), Magalí Sare versiona The secret marriage, "una cançó alemanya [An den kleinen Radioapparat], amb música de Hanns Eisler i lletra de Bertold Brecht, sobre un refugiat de la Segona Guerra Mundial". Sting li va canviar la lletra completament i en va fer "un poema preciós sobre un secret marriage". "M'hi sento identificada, amb això que va fer l'Sting, perquè m'agrada remenar les cançons", explica Magalí Sare.

Un dels problemes de fer adaptacions que alteren significativament la cançó original (com ara canviar la llengua o la lletra) és que, més enllà de rebre'n la remuneració corresponent, l'autor (o el propietari dels drets de la composició) té la potestat d'autoritzar o negar la versió. Si es tira pel dret, tot i pagar els drets d'autor, pot passar que l'autor demani que la cançó es retiri dels punts de venda i de les plataformes d'estríming, i fins i tot en pot reclamar una indemnització si considera que l'adaptació atempta contra els drets morals.

Maggie, Paula, Manela i la gent normal

Deslocalitzar o relocalitzar cançons pot tenir resultats fascinants. Per compondre Maggie's farm (1965), Bob Dylan va recollir tota una tradició de peces folk sobre granges, com ara Tanner's farm (1934), de Gil Tanner i Riley Puckett, i Down on Penny's farm (1929), dels Bentley Boys. El 1980 el grup britànic The Specials va convertir Maggie's farm en una protesta contra les polítiques de Margaret Thatcher. El 2007 va ser Mazoni qui en va fer una magnífica adaptació al català, La granja de la Paula amarada de funk-rock, i que es podia interpretar com una crida a l'emancipació en un entorn rural. El 2022 La Ludwig Band en va agafar l'esperit per fer Manela, no vull currar per vostè, una variació de la història de Maggie's farm a l'Alt Empordà amb una tornada irresistible i una dosi d'ironia burleta inexistent en l'original. Altres grans exemples d'adaptació al català són del grup Manel: La gent normal, versió de Common people de Pulp, i Les estrelles, cover de Stars, de Janis Ian, que el grup barceloní va fer inspirat per la versió que en va fer Nina Simone i amb Joan Manuel Serrat a l'horitzó.

Manel, Madonna i l'art d'encertar el 'sample'

Hang up (2005), de Madonna, li deu bona part de l'èxit a Abba. Madonna va utilitzar un sample de la Gimme! Gimme! Gimme! (A man after midnight) (1979) del grup suec; de fet, aquesta mostra és el fragment que marca el to disco de Hang up. Sense el sample, la cançó no seria el mateix. Si fa no fa, és el que passa amb Per la bona gent (2019), de Manel, que incorpora un sample d'Alenar (1977) de Maria del Mar Bonet que apareix fins a tres vegades al llarg del tema. Cada vegada que hi irromp Alenar, la cançó rep una embranzida. El grup Manel va demanar permís a Maria del Mar Bonet per a la reproducció fonogràfica, indispensable en casos com aquest. En el mateix disc hi havia altres samples, com un de menys notori de Vine a la festa, d'Els Pets, a l'inici de la cançó Aquí tens el meu braç.

La tècnica del sample desenvolupada pel hip-hop als anys vuitanta ha generat grans moments musicals, i també uns quants plets per plagi o ús indegut. És el que li va passar al grup britànic The Verve, que a la cançó Bitter sweet symphony (1997) va fer servir un fragment de l'arranjament orquestral que Andrew Loog Oldham havia fet per a The last time (1965) de The Rolling Stones. Adan Klein, que era el propietari dels drets de la producció de The last time, va demandar el grup. El litigi va ser complex, perquè The Verve havia demanat permís per utilitzar un fragment concret de cinc notes, però Klein considerava que havia fet servir més material del pactat. Finalment, el grup va haver de renunciar als drets de la cançó. Compte amb no lligar bé els samples.

La inspiració del punt de vista: Leonard Cohen, Dolly Parton, Rocío Jurado i Manel

A vegades la inspiració (parlar de plagi seria poc curós) no té a veure ni amb la música ni amb la lletra, sinó amb el punt de vista. Famous blue raincoat (1971) és una de les millors cançons de Leonard Cohen. Respon al gènere epistolar, subgènere "el protagonista s'adreça a un altre home", potser l'amant de la dona que estima, potser ell mateix com a amant en un joc de miralls inquietant. Aquest punt de vista, el de l'amant adreçant-se al "tercer vèrtex" del triangle sentimental, ha propiciat cançons extraordinàries, com Jolene (1973), de Dolly Parton, en què la protagonista demana (implora, de fet) a l'amant del marit que el deixi. "No puc competir amb tu, Jolene (...) / Sisplau, no em prenguis l'home (...) / Pots triar-ne el que vulguis", cantava Dolly Parton en una cançó de la qual s'han fet magnífiques versions (sobretot una de Miley Cyrus). Benvolgut (2011), un dels cims del grup Manel i del talent com a lletrista de Guillem Gisbert, beu d'aquesta tradició epistolar, i s'inspira en dos mags del punt de vista: José Luis Perales i Manuel Alejandro. Del primer n'agafa la curiositat i el neguit de ¿Y cómo es él? (1982): l'home que interroga la dona sobre l'ombra de l'amant. De Manuel Alejandro, n'assumeix la contundència de Señora, la cançó que va immortalitzar Rocío Jurado el 1979 i que sembla una resposta a Jolene on és l'amant la que s'adreça a l'esposa. Benvolgut juga amb els dos punts de vista en un exemple perfecte d'inspiració legítima que dona un fruit esplendorós.