Gavina.mp3: "M'agrada que em posin una cosa davant sense tall moral"

BarcelonaMax Codinach (Barcelona, 1999) és un músic i poeta d'una singularitat certament excepcional i amb idees molt clares sobre el seu paper davant la voracitat de la indústria musical. Al capdavant de Gavina.mp3, fa pop amb eines de la música urbana i un arsenal poètic que lliga surrealisme i costumisme. Després d'un àlbum que el va situar com a artista revelació, Molts ossos, molts estels (2024), va tancar el 2025 amb l'excel·lent Sempre i per instint, un dels millors discos de l'any passat segons l'ARA. Com una mena de Manel per a la generació Z i amb un compromís amb l'estètica semblant al d'Albert Serra, Gavina.mp3 és un dels projectes musicals més engrescadors del país, i amb cançons extraordinàries com Ciutat i Balcons, cavalls.

Tens el directe on el volies?

— On el vull ara sí, però suposo que canviarà bastant. El primer format, sense bateria, se'm començava a quedar petit, i em feia ràbia. Em costava fins i tot pujar a l'escenari amb el format antic perquè ja veia que no era el que volia fer. Des del concert a La Nau del 28 de gener, barregem la part dels sis músics i l'electrònica. En el nostre cap, el més divertit és barrejar-ho tot i que hi hagi bona teca de les dues parts.

Aquesta bona teca t'obliga a augmentar el caixet, oi?

— Tot el que podem. Al principi, als concerts hi anàvem quatre amb el mànager, ningú més. I a La Nau potser eren vint persones treballant perquè tot funcionés, de so, de llums, de vendre samarretes, de backliners... L'any passat ja teníem idees que eren impossibles de materialitzar amb el que cobràvem i amb el que volíem destinar al disc. Ara sembla que comença a ser possible, i es disfruta molt més.

La música és el teu ingrés principal o encara no?

— Comença a ser-ho, sí. Intento que hi hagi sempre altres coses per no dependre només d'una cosa. Però sí, és la primera vegada que és la font d'ingressos principal, i no única, però gairebé.

Sempre i per instint és un d'aquests discos conceptuals que no ho semblen?

— Quan l'estàvem acabant, veia que era un disc conceptual, tot i que no tenia cap paraula per definir aquest concepte. De Gavina se'n valoren molt les lletres, positivament o negativament, i el missatge, però jo no sento que hi hagi un missatge clar, sinó una cosa abstracta que es va construint, i que depèn de com t'arribi te'l construeixes cap a una banda o cap a una altra.

Fas servir paraules i rimes que més que una història transmeten un estat d'ànim que no és alegre, però tampoc trist.

— Exacte. Molta gent em deia que era molt trist, i puc estar molt d'acord que no és una música alegre, o no només alegre, però tampoc em sembla una música buscadament trista. Em passa que hi ha cançons de Gavina que m'ha semblat que eren alegres i bastant optimistes i en un altre moment he pensat que eren tot el contrari i que depèn de com les agafessis et podien deprimir una miqueta. Crec que és per això, perquè les lletres de Gavina no fan mai presoners, en el sentit que són el que són i tu t'hi baralles a la teva manera.

Si vols en posem un exemple: Ciutat, que sembla una cançó melancòlica sobre un paisatge que ja no existeix, però alhora hi ha bastant d'humor. El personatge no està còmode a la ciutat, però va fent, tampoc és cap drama.

— És que la relació amb la ciutat no és una cosa unilateral, ni estàtica ni es pot definir amb quatre paraules. Com en una relació amb una persona, hi ha tantes capes que segons el moment en surt una o una altra. En una cançó intentes fer un mosaic amb totes, i després què queda? Doncs una cançó que pot ser bastant pop, per les melodies i l'estructura, però que no em fa la sensació que l'acabis i diguis: "Ah, mira, sí, volia dir això, ja està". O sigui, no dius res, o al principi diu una cosa i després el contrari.

Sí que tens versos als quals es pot agafar qui escolta la cançó.

— La idea és que de cada vint versos n'escullis un o dos i te'ls quedis i construeixes la teva història. És el que m'agrada i el que m'ha influït, no només en la música, sinó en la literatura, en el cinema... M'agrada que em posin una cosa davant sense tall moral, i que jo decideixi com m'hi vull relacionar.

Això et permet cantar versos com "he fet una esvàstica al centre de Barna només per discutir" a L'hivern avança, la versió de la cançó Gaetano, de l'italià Calcutta ("E ho fatto una svastica in centro a Bologna / ma era solo per litigare").

— Aquest seria segurament dels més elevats exemples de posar una cosa sobre la taula sense moral per davant. La cançó original diu això literalment, i no puc saber si jo hauria escrit això exactament. Però sí que sé quina és la ideologia política de la persona que la va escriure i que no fa cap apologia del nazisme. Podríem haver canviat aquell tros igual que en vaig canviar alguna altra part de la lletra, però em va semblar que tenia molt sentit mantenir-lo, perquè si a mi m'havia agradat aquesta cançó en part era també per aquesta frase. El que diu la cançó és que hi ha algú tan desesperat que ha de fotre un grafiti d'una esvàstica perquè la nòvia s'enfadi i li digui no el vol ni veure. Això em sembla increïble. Em va escriure gent dient-me que no tocava, però crec que la majoria de gent és prou intel·ligent per entendre-la. Fins i tot a partir d'aquí pot haver-hi un debat que personalment em pot interessar moltíssim, però que artísticament no m'importa gens. Per això ho vam fer així. I, per això, en el mateix concert que cantem aquesta cançó tenim uns posicionaments polítics que no tenen la majoria de grups que no parlen d'esvàstiques. Es podia haver canviat la traducció a aquest lletrista excel·lent i després callar davant d'altres situacions. O fer el que fem nosaltres, no quedar-nos en l'esglaó de la moral, fer artísticament el que ens sembli interessant, i després posicionar-nos on ens hem de posicionar, sempre que ens sembli divertit o necessari. Normalment, per a nosaltres és més divertit que necessari, però a vegades també és necessari.

Primer t'has de divertir?

— Per a nosaltres, la creació artística abans que res ha de ser divertida i amb molt pocs límits. Després, evidentment, vas construint un discurs, un personatge, una estètica, el que sigui, més o menys definit. No fem cançons que siguin pamflets polítics, però suposo que hi ha molta gent que ens escolta que pot intuir perfectament quins posicionaments tenim en algunes coses.

Robert Smith, del grup de The Cure, no té cançons polítiques en el sentit més explícit. Tanmateix, hi ha pocs artistes amb més compromís polític que ell quan desafia la indústria musical i l'encariment dels preus de les entrades.

— Sí, vaig veure l'entrevista amb el Robert Smith, i em va semblar molt bé. Tot té un preu, i posicionar-se sempre té un preu. Ara, normalment, el que acaba tenint un preu de veritat és el que fas fora del que són les cançons. És a dir, fer cançons pamfletàries polítiques pot tenir un preu, que és que no et portaran a un acte de Vox a cantar, però, més enllà d'això, la gent t'escoltarà i sabrà qui ets; i sempre hi haurà festivals del teu caire polític. Per a mi, posicionar-se políticament té a veure amb rebutjar concerts perquè la línia política no ens corresponia gens. Sense fer-ne gaire rebombori, perquè és el primer cop que ho diem, hem rebutjat bastants diners per no tocar al Brunch Electronik, per exemple, perquè és propietat del fons proisraelià KKR. Això és el que acaba tenint un preu, i això és el que cadascú decideix. De la mateixa manera que quan hem anat a sales hem intentat que el preu fos assenyat. Més enllà d'això, anar per la vida fent pamflets polítics i dient-li a la gent el que ha de fer i el que no em queda tan lluny que no és ni una possibilitat. Els nostres referents artístics tenen una posició política, i la majoria no la fan explícita a les cançons. Tanmateix, crec que a les lletres de Gavina sí que hi ha posicionament polític, perquè si estic parlant de sentiments universals, generacionals o de context, com la frustració, hi ha una lectura política, però no d'himne del PSC o d'himne de la CUP, sinó un altre tipus de posicionament polític, que és més sòlid que fer una cançó política i guanyar 10.000 euros tocant a no sé quin festival.

I què en penses, dels artistes que consideren la música com una missió, com ara Rosalía o Taylor Swift, i que, per tant, paga la pena fer segons quines coses per completar aquesta missió?

— També hem rebutjat moltes ofertes de la indústria musical perquè sabíem que entrar-hi, tot i els privilegis, suposava entrar en una roda que et porta a competir amb altres projectes; a col·laborar, no en un sentit artístic, sinó de màrqueting; a estar pràcticament obligat a tocar a X llocs i parlar amb X tipus de gent. Tot això era una cosa que em matava. Quan es va fer el concert per Palestina al Palau Sant Jordi, vaig pensar que si jo fos el grup palestí que hi va tocar m'hauria enfadat perquè van portar la Rosalía. Crec que m'hauria semblat malament, per molts motius. El primer, perquè semblava un concert de la Rosalía, més que un acte per Palestina. I després, per tot el que havia passat abans. Evidentment, la Rosalía es va haver de posicionar, perquè el cost estava sent ja massa alt, i em sembla perfecte que el cost fos massa alt i que s'acabés posicionant. Però el premi aquest de "com que ja has entrat en raó ara seràs la superestrella del concert"... Entenc que la idea és que la causa arribi a molta gent, i entenc que convidar la Rosalía fa que arribi a molta gent. Però el que ha arribat a molta gent és que la Rosalía va cantar, no l'acte per Palestina.

Sí, i els mitjans vam titular així.

— No soc de pensar que quan tens 20.000 seguidors a Instagram tens una responsabilitat brutal amb tot el que fas. Si t'emborratxes i et despertes al carrer de matinada no passa res, perquè ets una persona i pots emborratxar-te un dia i despertar-te al carrer. Però sí que crec que hi ha moltes coses sobre les quals tens poder de decisió, i segurament renunciaràs a molt, però també estàs guanyant molt. Per això el pas més segur en aquest sentit és el que hem fet nosaltres: mantenir-nos fora de tot això i parlar només amb qui sabem que no ens portarà cap problema d'aquest tipus.

La teva adolescència estava molt marcada pel hip-hop, oi? Em sorprèn la facilitat melòdica que tens venint d'un món on la melodia que no és el principal. No sé si té a veure amb altres coses que escoltaves aleshores.

— Suposo que té a veure amb tota una sèrie de referents musicals que vaig començar a tenir a l’adolescència tardana. I també té a veure amb la gent amb la qual faig música. Sí que és veritat que, en el primer disc, la composició melòdica la vaig fer jo sol, però ja m'estava quedant sense rodes d'acords. En aquest segon disc, tot i que generalment també ho he fet jo, la manera de compondre ha sigut diferent. En molts casos he compost directament amb músics o amb productors, i això ja t'ho regira tot.

¿T'influeixen grups dels anys vuitanta com The Smiths?

— Sí, sí que escoltem The Smiths al cotxe per diversió. O escoltem Oasis, també per això de les meves pintes, que a vegades em diuen que em faig el Liam Gallagher perquè l'any passat anava amb parca.

The Smiths és un altre grup d'aquests que transmeten un estat d'ànim encara que no entenguis la lletra.

— Encara ara, el primer que retinc quan escolto una cançó en anglès no és la lletra. M'hi arriba més el que genera. No sé per què, però hi ha una cosa meva molt inconscient de generar espais, paisatges o sensacions sense acabar d'anar realment a un missatge concret. Crec que té molt a veure amb el fet que molts cops, quan escolto música o miro pel·lícules, mai és el missatge el que em queda, sinó l'estètica. Fa uns mesos vaig començar a veure la sèrie Twin Peaks, de David Lynch, en pau descansi. Només de veure la introducció vaig pensar: me la miraré tota, aquesta sèrie, segur. Ara estic mirant la tercera temporada, que m'està semblant avorridíssima, però no puc parar de mirar-la. Suposo que a l'estètica li acabo donant una importància que al principi no sabia que li estava donant, i també com a consumidor és una cosa que valoro molt. Escolto música russa, que evidentment no l'entenc, però l'escolto perquè hi ha alguna cosa allà que es crea mentre l'escolto que m'interessa.

Al principi pensava que feies servir el vocòder per contribuir a la llegenda del personatge, per amagar la veu, però finalment he arribat a la conclusió que no, que has trobat una estètica bastant única i que el vocòder en forma part.

— Un dels altres artistes que em van arribar a través del Marc [Fernández; productor] és Bon Iver. Jo el coneixia, però no tan profundament. I sobretot per preparar aquest segon directe vam estar mirant molts directes, entre els quals un de Bon Iver en un lloc superpetit amb la gent al voltant que va començar ell tot sol amb el vocòder. Ja havíem fet algun tema amb vocòder, i vèiem que també els hi entrava bastant als nous. També té a veure amb el fet que, quan vaig començar a fer música, el que menys tenia dominat era cantar directament, i afegir-hi tot de coses li donava una altra dimensió a la veu. El vocòder té molt a veure amb agafar elements i crear una estètica. A Catalunya no sé de ningú que el faci servir. I sí, crec que és una eina que seguirem utilitzant.

Gavina.mp3 vau ser teloners de Guillem Gisbert. Com va sorgir l'oportunitat?

— Va ser una cosa que no tenia gaire sentit. Vull dir: ens ho van dir quan encara no havíem tocat mai. Bé, sí, havíem presentat el primer disc a l’Heliogàbal. El cas és que necessitaven un teloner que cobrés quatre euros i tingués una mica a veure amb el Guillem Gisbert. I, sí, va ser bastant impressionant perquè, tot i que quan vam fer de teloners ja havíem fet uns quants concerts, tot plegat era com impensable. Va ser un dels primers cops que hi havia moltíssima gent davant nostre. Evidentment, la majoria no venien per nosaltres, però hi havia molta gent que cantava les lletres. I vaig poder conèixer el Guillem, que és un personatge increïble.

¿Tens cap obsessió amb la paraula justa, com el Guillem Gisbert? Em consta que ell pot estar-se dies i mesos abans no troba que la cançó va per bon camí...

— No, no. El procés d'escriptura que devem tenir deu ser molt diferent. Per a mi la lletra també és molt important, però escriure no és mai una guerra. No tinc cap pressa ni cap necessitat de barallar-me amb les lletres. Per al Guillem entenc que té un sentit que s'hi baralli tant, perquè li surt molt bé. Però jo, com més m'hi barallo, pitjor surt, perquè comença a convertir-se en una cosa artificial. Vull dir, mai li he preguntat a algú quina paraula creu que quedaria millor, mai he buscat sinònims, mai he pensat quina és la millor paraula per definir una sensació. Ve tot com molt de dins, i no em plantejo gens si dic el que vull dir, perquè és que no vull dir res, no hi ha res a dir.

Així i tot, et surten versos molt potents, com ara "estar tan contenta i tan morta per dins", o paraules com els cavalls de Balcons i cavalls, que penses: per què hi ha cavalls?

— Hi ha tota aquesta part de surrealisme o de realisme màgic català. Crec que és un encert que estiguem fent una música que d'alguna manera s'assembla al pop, perquè la meva manera d'escriure no té res a veure amb el pop. I com que mai penso el que vull dir, a vegades llegeixes la lletra sense la música i dius: això és impossible que sigui una cançó pop, perquè no diu res, tot està tallat, va d'una cosa a una altra. Però justament això em dona una llibertat increïble, i em va sorprendre molt que la gent es pogués aprendre aquestes lletres. No són com Ai, Dolors, que és una història que l’escoltes un cop i te'n recordes sempre. Aquesta manera meva de fer em va molt bé, i em sembla un encert que fem pop perquè qualsevol altre gènere seria infumable amb aquestes lletres. Però, per sort, la barreja de tot, i també el fet que jo no vingués d'estudiar música i que, per tant, les melodies que feia al principi no fossin d'una complexitat musical gaire elevada, aterraven aquelles lletres. És a dir, deia coses molt estranyes, però amb una melodia molt senzilla, i a sobre la música que hi posàvem no acaba de tenir gaire a veure amb la lletra. Crec que tot aquest mosaic li va fer gràcia a la gent.

Com et sents quan veus tot de gent cantant aquestes lletres?

— L'altre dia a La Nau va ser el primer cop que vaig no cantar algun tros d'alguna cançó. Normalment, porto els auriculars i no sento el de fora. Però aquell dia me'n vaig treure un perquè això s'ha de viure des de dins. És una cosa que es genera allà, com un ambient. Havia passat abans que havíem fet concerts i alguna gent havia cantat, o que se sentia molt fort la gent cantant, però allò d'aquell dia no m'havia passat mai, això de poder no cantar. Hi havia cançons que les cantava perquè la gent havia pagat i perquè, evidentment, les havia de cantar, però podria no haver-les cantat. I l'endemà dius: és bastant heavy, perquè s'han après i han cantat fort una lletra que he escrit. Hi ha com tot de passos que per a mi són naturals i per a ells són naturals, però quan els mires, dius: deunidó. És un orgull increïble que la gent cantés, i que els músics ho fessin perfecte.

I els festivals, com els portes?

— El festival més impressionant que hem fet és el Cruïlla, que vam tocar a l'escenari principal i va ser bastant increïble. Com que després de nosaltres hi tocava la Gracie Abrams, hi havia moltíssima gent. La majoria no venien per Gavina, jo et diria que ni ho sabien, el que era Gavina. A més, el públic era de Gracie Abrams, que és una música molt diferent. Per tant, hi havia com una desubicació bastant heavy. Però bé, xulo. També forma part de la feina aquesta, connectar amb la gent en el moment independentment de si saben la lletra o no. Ens hem fet un fart d'anar a llocs on potser el 10% de la gent ens coneixia i la resta no en tenia ni idea. I aquest any ho continuarem fent perquè a mesura que vas creixent hi ha més gent que et coneix, però igualment et porten a llocs més grans on hi ha més volum de gent que no et coneix.

No vull acabar sense demanar-te per la geografia del disc, perquè hi ha Europa, Vallcarca, el carrer Copèrnic de Barcelona...

— Vallcarca és on visc actualment, i on hi he viscut durant quinze anys. És on viu la meva mare. Copèrnic és el carrer de l’institut al qual vaig anar. I bé, Europa és casa meva. Ciutat parla de Berlín, no de Barcelona, i quan dic "quants racons d'Europa sense mar", me n'estic rient; tenen molts clubs, però no tenen mar. Intento parlar de llocs per establir una mena de connexió amb el món real. Per exemple, a Diuen de tu tens una lletra que no acabes d'entendre i en el moment que sents "Copèrnic" més o menys pots aterrar-la una mica. Amb Vallcarca el mateix: després va acabar sent el títol, però el fet de dir que agafo la moto i me'n vaig a Vallcarca, que és el que he fet cada dia després de treballar, després d'estudiar, ho aterrava una miqueta i li posava un contrapès a la cançó.