Els 20 millors discos del 2025

BarcelonaDels discos del 2024 en van sortir els grans concerts del 2025 (Billie Eilish, La Ludwig Band, Kneecap, Remei de Ca la Fresca, Charli XCX). És possible que passi el mateix amb la collita discogràfica del 2025, un any que va començar amb un àlbum incontestable i que ha acabat amb un altre d'igualment rellevant. Segons l'ARA, així han sonat els últims dotze mesos. Com és habitual, la llista és només de 20 discos, però en podrien ser uns quants més i incloure els àlbums de Maria Rodés, Turnstile, Anna Andreu, Suede, Maria Hein i Oklou, entre d'altres, a més de les bandes sonores de les pel·lícules A complete unknown i One battle after another.

Lluís Margarit, nascut a Granollers el 1994, es planta a finals del 2025 amb l’àlbum de debut d’Irieix, un projecte de cantautor per a envelats retrofuturistes. Irònic i sentimental, fa servir el pop i l’electro per expressar un estimulant carnestoltes emocional. A estones recorda els Beirut de Zach Condon o un Sufjan Stevens amb conya marinera, però també és el nebot murri de Sisa.

Michel Cloup està en forma i prou enfadat. Com en els dies de glòria del projecte Expérience i en feines tan reeixides com la banda sonora de Retorn a Reims, Cloup recita amb fúria punk i ràbia electro-rock, des de la indignació contra el liberalisme de David, Goliath et Godzilla fins als crits emprenyats dels 21 minuts de Pour qui? Pourquoi? Celebrem la radicalitat del músic de Tolosa.

La barcelonina Julieta ha singularitzat el seu projecte fent del pop l’eix de les cançons; pop de club, esclar. Amb una producció més acurada, que inclou cordes i un joc de contrastos entre la sonoritat acústica i l’electrònica, en el primer àlbum amb Sony hi esmerça recursos i ambició a la recerca del hit, i se’n surt en cançons com M’oblido d’oblidar-te i la batxata L’amor de la meva vida.

Brindis no és només un disc de versions. És una declaració d'amor dels empordanesos Aleix Turon i Joan Delgado. D’amor als grups i artistes que els han format i emocionat: Els Pets, Jarabe de Palo, El Último de la Fila, Da Souza, Julieta Venegas, Turnstile, Lucio Battisti i Fugazi. Versions en català, castellà i italià que completen el retrat musical i sentimental de Cala Vento.

El batec de l’Ebre ressona en cada racó del disc de Genís Bagés i Andreu Peral. La memòria del riu i l’electrònica empenyen tonades, fandangos i jotes. La veu de Peral és tel·lúrica i reivindicativa, i la percussió de Bagés és rica i imprevisible. L'un i l'altre fan justícia al paisatge i les vides que l’han fet com és. Un altre gran disc que neix de l’admiració per la tradició.

El mètal català viu un moment esplendorós. N'és una nova prova El despertar dels morts, de la banda Tarragonina God’s Funeral: un àlbum conceptual sobre la Primera Guerra Mundial bastit amb doom fatalista, però il·luminat per violins i seccions corals que atorguen una dinàmica especial a temes com La processó de les ombres i Fossa comuna.

L’ambició romàntica d’Álvaro Lafuente no té límits. No és estrany que Rosalía admiri aquest músic de Benicàssim instal·lat de fa temps a Barcelona. Entre l’empenta de Babieca! i el recolliment èpic de Tramuntana, desborda el folk i la música de club amb una producció sorprenent, i regala meravelles com Port Pelegrí i Futuros amantes.

Lady Gaga reclama el tron del pop mainstream amb un àlbum que no amaga cap carta: hi ha gairebé totes les cares de Lady Gaga, cadascuna presentada en la millor versió, i recupera l’habilitat de fer cançons amb impacte universal com Abracadabra, Perfect celebrity i la disco The dead dance. I com a coda, el hit balada Die with a smile amb Bruno Mars.

Un dia l’hort es va assecar, però l’endemà va començar a plovisquejar. L’aigua de la creativitat va rajar una altra vegada, i Mazoni va tornar a somriure. Del bloqueig a un disc pletòric en què Jaume Pla recupera sensacions, arracona la crisi i signa una bona colla de cançons a l’altura de les millors del seu cançoner. Bentornat, Mazoni.

Hi ha cançons que converteixen un bon disc en una cosa extraordinària. És el que passa amb Yamaha, una barbaritat de neosoul que fa de mascaró de proa del disc del nord-americà Dijon Duenas. La resta de l’àlbum no desmereix el hit i demostra que l’any de la mort de D’Angelo encara n’hi ha que saben experimentar i emocionar amb el soul i el R&B.

Deafheaven i Imperial Triumphant també han cotitzat alt en el mètal del 2025, però el disc més impactant l’ha fet Lorna Shore. La banda de Nova Jersey, conduïda per les obsessions de Will Ramos, desplega un deathcore maximalista, de sonoritat grandiosa, exuberant i brutalista. Comencen exhibint-se a Prison of flesh, i ja no abaixen l’aposta.

Atenció al salt endavant que fa la saxofonista barcelonina. Més enllà del bebop, i amb referents contemporanis com Immanuel Wilkins, Irene Reig lliga dins del disc una suite que comença amb Felicitat continguda i que dona pas a una de les experiències jazzístiques més estimulants de l’any. Quan acaba amb el tema Dins un somni, la sensació és de plenitud.

Frustracions amb la indústria musical i en la vida sentimental. Depressions tractades amb mirtazapina. Ràbia contra intoleràncies cristianes i polítiques... I tot plegat en un grapat de cançons magnífiques, unes de pop lluminós, com Whim; d’altres amb tornades d’indie rock, com Parachute; alguna amb distorsions inquietants, com Hard. Un molt bon disc, de la nord-americana Hayley Williams.

Joan Pons, el volcà de la Segarra, roda el món del pop metafísic i torna allà on El Petit de Cal Eril va provocar les primeres deflagracions. Hi ha un fil emocional que comunica aquest disc del 2025 amb glòries passades com Vol i dol (2010) i La figura del buit (2013). Hi ha cançons extraordinàries aparentment senzilles i una sonoritat impecables. Que bé que sona Eril Eril Eril.

Ara que els discos de divorci semblen un clixé, la britànica Lily Allen en fa un de tocat per la inspiració i en què l’experiència pròpia (la separació de l’actor David Harbour) s’explica sense caure en el narcisisme d’altres estrelles del pop. Allen relata angoixes i inseguretats amb una paleta emocional i musical que va de la delicadesa de Sleepwalking al drama de Madeline i l’enuig de Pussy palace.

El folklore mallorquí com a context familiar. L’electrònica i el pop com a eines del present. El llaüt i la veu. I criteri i sensibilitat en la combinació de tots dos mons. Així és el Paradís de Júlia Colom, un disc excel·lent de cap a peus, amb cims com T’he cercat, Sa madona (amb la col·laboració de Tarta Relena), Una illa per tu i per jo i l’emocionant Sa nit i es dia. Una cantant com n’hi ha poques.

Cameron Winter, a més d’un notable projecte en solitari, lidera la penúltima sensació de Nova York. Geese és art rock amablement caòtic, com si Talking Heads i Violent Femmes haguessin caigut en una olla psicodèlica mentre The Strokes i The Velvet Underground miren de reüll. Més enllà de les referències hi ha un cançoner ben estimulant.

El talent poètic del barceloní Max Codinach esclata en aquest segon disc de pop electrònic sobre tribulacions existencials diverses. Com una mena de Guillem Gisbert per a la generació Z, lliga versos com “Sona una filharmònica, sembla que crema tot” i “No t’assembles gens al meu record”, i enlaira algunes de les cançons de l’any: Ciutat i Balcons, cavalls.

El 2025 va començar amb l’obra mestra que segurament mereixia l’anomenada música urbana llatina. Debí tirar más fotos demostra que en la creativitat musical és tan important buscar nous horitzons com saber honrar el passat. Bad Bunny, a més a més, compta amb aliat imbatible: la riquíssima tradició rítmica de Puerto Rico, que escampa la influència en cançons com Baile inolvidable, Café con ron i La mudanza, i que conviu en harmonia amb el reggaeton i el dembow de Nuevayol i Voy a llevarte pa PR. Un geni diferent i únic.

Els seixanta minuts musicals més rellevants del 2025. El disc que consagra Rosalía com a talent inimitable. L’àlbum en què l’artista de Sant Esteve Sesrovires es deslliga les cotilles estilístiques per crear dins de la música. Lux té una lectura melòmana, perquè meravella per detalls harmònics i patrons rítmics i també per les connexions amb diferents capítols de la història de la música, del barroc a l’experimentació contemporània. Però Lux va més enllà del gaudí en el virtuosisme. Modulant l’univers simfonicocoral i líric amb una producció maximalista (com sona, aquest disc!) i estructures més pròpies del flamenc i la cançó, Rosalía obre la porta a un nou pop que reconeix un llinatge (el de Björk, per exemple) i que defensa una espiritualitat sense jerarquies. Un 10 sobre 10, esclar.