Júlia Colom: "Mallorca ja és com un postparadís"

BarcelonaQualsevol que l'hagi sentit en directe ja sap com és d'impactant la musicalitat de Júlia Colom (Valldemossa, 1997). El disc Miramar (2023) va mostrar una artista que reivindicava les arrels familiars i les tonades mallorquines amb una naturalitat ben viva, gens arqueològiques. També hi afegia una perspectiva de pop contemporani. Ara, amb una sonoritat més cohesionada que lliga el llaüt omnipresent amb l'electrònica (magnífica producció amb Martin Leiton i Òscar Garrobe), publica l'àlbum Paradís (La Castanya, 2025). El presentarà en directe a la sala 3 de L'Auditori de Barcelona l'11 de desembre.

On vius ara?

— Entre Mallorca i Barcelona. En els dos llocs. Podria estar vivint sempre a Barcelona i només anar a Mallorca per Nadal o una setmana a l'estiu, però soc jo qui he volgut estirar la situació per poder anar més a Mallorca.

També per una qüestió artística?

— Sí, perquè tot l'artístic parteix d'una base molt personal. Després de viure molts anys a Barcelona, m'he adonat que estic millor si puc anar més sovint a Mallorca. El preu a pagar és estar més a l'aeroport i viure sense acabar d'organitzar-me a mitjà o llarg termini, però puc estar a Valldemossa, que és el millor que me pot passar per poder recarregar piles i tornar a la ciutat.

De l’experiència de fer el disc Miramar, què és el que has aplicat a Paradís?

— Amb Miramar no tenia una experiència discogràfica prèvia. I de no tenir-ne cap a tenir-ne una hi ha una diferència abismal. Si xerram de música purament, a Miramar vaig fer un disc bastant eclèctic que tenia cançons de recuperació d’arrel i cançons meves, i sonoritats diferents. Era difícil fer-me entendre amb tants d'ingredients en un mateix disc. A Paradís vaig decidir posar moltes limitacions quant a opcions de producció, sonoritat i timbre perquè tot vingués del mateix lloc, que qui l'escolti senti que està tot el temps dins un mateix so, que fos fàcil d'entendre. Volia que fossin tot cançons meves, tot i que n'hi ha una amb les Tarta Relena que no ho és, Sa madona.

També explicaves que Miramar era un disc amb una funció, perquè la lògica de funcionament de la indústria musical et demanava un disc.

— Ah, sí. És que això dels discs... M'agrada molt el concepte de fer cançons amb la idea d'un disc. Fer singles tots sols no em sembla un punt de partida prou interessant. Però, tot i així, no puc evitar qüestionar-me. Jo necessit treure un disc? La gent necessita que na Júlia Colom tregui un disc? Ningú m'ha dit "me tiraré a les vies del tren si no traus el disc". Si fos el cas, jo sí que el trauria encantada. Però és que m'he sentit en una posició una mica estranya. Vaig començar a fer concerts fa molts anys, i no he parat. I ha estat increïble. Sempre he volgut que sigui una feina. Entenc que les normes del joc són unes, però a mi ja m'anava bé no tenir cap disc.

Una de les grans diferències entre Miramar i Paradís és precisament el material. Pràcticament totes les cançons són composicions pròpies.

— Aquest disc se va començar a fer en la presentació de Miramar. El vaig presentar a Barcelona en el Primavera Sound del 2023, i mos demanaven tres quarts d'hora d'actuació. Amb el material de Miramar no arribava en directe ni a la mitja hora, en el cas que m'aplaudissin molt, molt. Necessitava fer quatre o cinc cançons més per omplir el quart d'hora que me faltava. D'aquestes, n'hi va haver una que va sobreviure a tot el procés de Paradís: Gelosies. Diria que va ser la cançó llavor de tot el projecte que va venir després.

Gelosies té un dels versos més potents de tot el disc: "Te faré creure que estic gelosa i així et creuràs que ets s'home meu".

— Em feia gràcia tenir una cançó que imités l'estructura dels romanços mallorquins. Aquesta cançó és una germana d'Enveja, del primer disc. Me va servir molt fer una cançó sobre l'enveja. En la meva etapa de persona adulta, que és de fa relativament poc, vaig descobrir que les persones adultes sentien o rebien l'enveja, que no era una cosa de criatures que se lleven els joguets. Me varen passar unes circumstàncies que vaig dir: no m'ho puc creure. I gent més propera me va dir que això és enveja. Bé, jo també n'he sentit a vegades, no m'estic deixant fora de l'equació. M’agradava reflexionar sobre el tema. I per això Gelosies és una germana d'aquesta cançó. Perquè sí, són emocions que no agrada gaire reconèixer-les com a pròpies o sentir-les dels altres, però quan les canto en els concerts tothom se reconeix una mica o fa les paus una mica amb una mateixa.

Gelosies i Juntes dins s'aigua són les dues cançons del disc en què sí que marques el gènere dels protagonistes, però en altres cançons no hi ha un gènere marcat. Ho fas de manera conscient?

— És que no m'acaba de resultar còmode posar-hi gènere, perquè si es concreta molt es queda fora mitja pel·lícula. En les lletres d'aquest disc he volgut evocar més sensacions i les he deixades molt obertes perquè cadascú pugui entendre-les a la seva manera sense necessitat d'haver d'explicar tant i concretar tant.

Sí que concretes la sonoritat. Diria que només Juntes dins s'aigua i Sa madona se surten un mica d'aquest so més cohesionat.

— Sí, sí, talment. Va ser un repte, la cohesió. Quan et poses a produir, hi ha tantes opcions que el més difícil és limitar-se. Sa madona és una cançó que m'ha acompanyat des que la vaig descobrir amb 14 anys. Vaig fer un projecte de música d’arrel en què hi participava Biel Majoral i l'hi vaig sentir cantar a ell. Jo no la coneixia d'abans. Més o manco, totes les tonades i cançons que jo cant són del meu context familiar, però aquesta no. I me'n record d'escoltar-la per primera vegada i que m'atrapés la melodia i el que explica la lletra. Volia donar-li un espai important a Sa madona. De fet, no la vaig posar a Miramar perquè me faltava més espai perquè aquesta cançó hi fos i tingués un espai important.

Però sí que la tocaves en directe.

— És una de les cançons que més m'agrada cantar. I a Paradís, que totes les cançons fossin pròpies menys aquesta em permet poder xerrar més de Sa madona.

És un cas molt curiós, oi?

— Sí. De les cançons i tonades que canto a Mallorca sempre hi ha gent que em diu "aquesta me la cantava la padrina", "aquesta la mare", "aquesta la canto jo". Però amb Sa madona, de moment només he conegut una persona que la sabés: en Biel Majoral. Començo a pensar que el darrer testimoni viu que la sap és ell. És una cançó que gairebé no sobreviu. La lletra exagera moltíssim. "Tan gran ho deu ser aquest lloc com Mallorca nou vegades", diu. La madona és el que a Catalunya en dieu la masovera, la pagesa que està en una possessió. No és la senyora, sinó la pagesa que du el maneig de tot. I en aquesta cançó fa una enumeració de tot el que té: 1.500 quarteres de blat, 2.000 ovelles, 400 cans de bou... I s'estira tant la realitat que pareix gairebé surrealista. Em recorda una mica el gènere de les cançons de cantar mentides.

Com les cançons dels disbarats que canta la Maria del Mar Bonet?

— La Maria del Mar Bonet canta cançons de les transformacions, que també són romanços que se van transformant i passen d'una cosa a l'altra, que juguen amb el que és real però també amb el que és surrealista. M'agrada pensar que Sa madona és d'aquell grup de cançons on la fantasia es fica dins la cançó per explicar una realitat. M'encanta.

Mallorca és omnipresent en tot el disc, encara que no la citis explícitament. A Una illa per tu i per jo reclames que a Mallorca encara s'hi pot anar, que és "una illa amb un llit" per als altres.

— Aquest vers és punyeter per jo, perquè la cançó és com una invitació superoberta i superpassional de venir a Mallorca, però realment l'illa és una metàfora: vull que vinguis cap a mi, que entenguis qui soc i per què soc com soc, que entenguis els meus colors, els meus sons, la meva infància. I per això has de venir a la meva illa. Però no anava tant en el sentit literal de soc mallorquina, vine a la meva illa. Encara no l'he cantada gaire, però quan la canto és una cosa que explico, perquè realment estem tan col·lapsats que no és una cosa que me vingui de gust... Les persones que m'escolten i que tenen interès per la meva música són superrespectuoses i jo els dic: vosaltres no sou el problema. Però la realitat és que viure a Mallorca és difícil de suportar, i jo concretament som d'un poble que per definició és el més turístic de tot Mallorca.

En les entrevistes sobre Miramar deies que no es pot explicar Mallorca només amb les coses bones.

— És que un dels motius pels quals el disc es diu Paradís és perquè el preu a pagar del paradís és altíssim. Crec que ja és com un postparadís. Què li ha passat a un paradís després d'haver-ho estat? Perquè, no ho sé, mos quedam amb el concepte de paradís ancorat allà, però viure-ho des de dins et fa replantejar moltes coses.

Publiques el disc poc abans del retorn discogràfic de Rosalía. Com creus que ha influït a les artistes de la teva generació?

— Ha fet un favor molt gran a la música d'aquest país.

Tu mateixa, en el disc, tens les col·laboracions de Tarta Relena i l’Ouineta, que són possibles també gràcies al marc artístic que va obrir Rosalía.

— Sí, i expliquen dues parts de jo. També ha obert moltes portes al públic per poder entendre una realitat més àmplia de la que fins ara els artistes havien proposat. I com a cantant, agraeixes que algú que no ets tu ja hagi domesticat una mica la gent.

Tarta Relena, tot i el material tan sensible amb el qual treballen, no ho fan amb solemnitat, sinó que hi aporten un element lúdic i divertit.

— M'encanta com ho fan les Tarta. Del que hi ha a Catalunya, diria que és el que m'agrada més. Fan que una cosa que té un pes i una transcendència, i la musicalitat és superprofunda, però fan que la conversa amb elles com a públic sigui lleugera. Arribar en aquest punt és molt difícil, i elles ho aconsegueixen.

Tu vas per aquest camí, oi?

— M'agradaria arribar a llevar-li pes a tots aquests conceptes de música d’arrel i les teoritzacions que se'n fan al respecte... Llevar-li pes i que sigui més fàcil. Que fàcil no vol dir que sigui més dolent.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música? I quin t'agradaria oblidar?

— Bé, començarem pel record més agradable. Quan tenia sis o set anys, el meu avi, que era molt cantador, va intuir que de les netes i nets que tenia, jo podia ser la que aprengués El cant de la Sibil·la, que de moltes generacions enrere s'ha anat transmetent oralment dins la família meva paterna. Record estar al menjador de ca seva i que tenia sa lletra impresa, perquè El cant de la Sibil·la és molt llarg i molt melismàtic. I record la primera sensació d'haver-me de concentrar per cantar, d'entendre que això requereix un focus. Me'n record molt bé del plaer que jo sentia estant concentrada i cantant. M'agrada molt sentir que he d'estar calmada i concentrada, perquè si no no surt bé. Me vaig connectar amb això i fins avui, que hi continuo connectada.

I una mala experiència?

— N'he viscut tantes que no te sabria dir. Vas a França, Alemanya, el Canadà o Mèxic i hi ha un respecte. Tenen molt clar que la música val la pena. I aquí no és tan així. Si ets consagrat, tothom te respecta, però a mi m'ha passat de cantar en una plaça i que vingui un que me llevi el micro i que digui: "Qui és que ha aparcat en doble fila?". Jo tinc molt de respecte i molta admiració per la gent que té tota una carrera vital fent concerts de carrer, que no són d'escenari amb focus. Admiro la gent que se dedica a això i que té la força per mantenir-se en peu i continuar estimant la música.

—