Per què és tan fascinant la pel·lícula sobre Bob Dylan?

BarcelonaDe sobte vaig començar a plorar profundament emocionat per tot el que explicava aquella escena que estava veient al cinema. Per com el cineasta James Mangold havia decidit muntar la interpretació de la cançó The times they are a-changin' de Bob Dylan, per com l'estava cantant l'actor Timothée Chalamet... i perquè uns versos erosionats pels tòpics adquirien significats nous en aquell moment precís.

A complete unknown, la pel·lícula sobre els primers anys artístics de Bob Dylan (1961-1965), és una proposta fascinant construïda com una llegenda que juga conscientment amb el simulacre i l'anacronisme, a vegades deixant els fets documentats en els llimbs del fora de camp i generant una possibilitat divertidíssima: que el dylanòfil estricte s'emprenyi com ho van fer alguns puristes del folk quan Dylan va brandar la guitarra elèctrica. És una faula que, com defensa el subcap de Cultura de l'ARA, Xavi Serra, impugna els tòpics del biopic perquè fuig dels relats de superació i/o redempció. L'arc dramàtic no persegueix tancar una història moral, sinó col·locar el protagonista en la tessitura del personatge de western que acaba el metratge caminant cap a l'horitzó amb el sol a l'esquena i les alforges plenes d'enyorança, pregàries desateses, somnis i dignitat, tot alhora. Però en comptes de cavall, muntat en una moto.

Com diu la crítica de cinema Eulàlia Iglesias, Mangold tria la via del final de L'home que va matar Liberty Valance ("Print the legend!"), perquè a l'Oest (com a la música), "quan la llegenda supera la realitat, es publica la llegenda". Tot i que, aparentment, el guió està basat en el llibre Dylan goes electric!, d'Elijah Wald, el cineasta no impugna "el misteri Dylan" amb la inabastable documentació periodística sobre aquell període ni amb el material biogràfic de llibres com Positively Main Street (1971), de Toby Thompson; Dylan (1972), d'Anthony Scaduto, o sobretot A Freewheelin' time: a memoir of Greenwich Village in the sixties, de Suze Rotolo, la dona que al film representa el personatge de Sylvie Russo, que interpreta l'actriu Elle Fanning. Mangold s'estima més desafiar el misteri mostrant la tramoia d'un artista que no era ben bé "un desconegut". Ho fa amb petits detalls col·locats en moments rellevants, com ara l'àlbum de fotos que fulleja un personatge en una festa i que desmunta la invenció del passat firaire; una fantasia, per cert, que el mateix Dylan evocaria als anys setanta amb la joglaresca gira The Rolling Thunder Revue.

Dylan, vestit de llegenda

Mangold no se'n va sortir amb el biopic de Johnny Cash, A la corda fluixa (2005), massa arrapat a les convencions del gènere. En canvi, a A complete unknown juga amb unes cartes diferents i presenta Dylan com un home de 20 anys que s'inventa el passat per vestir-se de llegenda, tot i que el seu talent segurament no necessita tantes màscares per legitimar-se. I un cop repartit el joc, aixeca una ficció basada en fets reals i mentides que, paradoxalment, esdevé un magnífic retrat de l'artista jove. No dibuixa un Dylan tocat per una genialitat innata, sinó un jove curiós de mena que interioritza la poètica musical de Woody Guthrie (de qui probablement enveja que visqués la realitat que explicava a les cançons) i la bonhomia folk de Pete Seeger (de qui admira l'entusiasme) amb la mateixa naturalitat amb què quedarà enlluernat pel blues elèctric del guitarrista Mike Bloomfield.

La misantropia i el narcisisme hi treuen el cap, seria absurd obviar-ne la presència, però Mangold ho compensa amb escenes en què Dylan pren decisions arran de consells d'altres o de troballes artístiques que lloa i que posteriorment adopta amb els braços oberts. La pel·lícula hi incideix, en aquest Dylan espectador que escolta i considera opinions d'altres, ja sigui la recomanació d'enregistrar cançons noves que li fa Russo o l'embranzida que rep quan el personatge de Johnny Cash li diu que no deixi de fer-la grossa. En qualsevol cas, descriu el narcisisme i el respecte sense carregar la cal·ligrafia, simplement amb detalls com apagar un televisor avorrit de l'actualitat o dedicar uns segons a l'intercanvi de mirades entre Dylan i Seeger (un extraordinari Edward Norton interpretant una de les millors persones del món).

Sí, conèixer el context i la biografia de Bob Dylan segurament enriqueix la visió d'A complete unknown, però el mèrit de la pel·lícula és que funciona perfectament com a història dels anhels, les contradiccions i els conflictes inherents a les transaccions entre vida i art. Tot plegat entre la interpretació de Song to Woody, el 1961, en un hospital davant del mateix Woody Guthrie (l'actor Scoot McNairy) i el moment en què canta i toca amb la guitarra acústica It's all over now, baby blue al Festival de Newport de 1965, just després d'haver desencadenat la tempesta elèctrica amb Maggie's farm, Like a rolling stone i It takes a lot to laugh, it take a train to cry. Cal destacar la magnífica interpretació, com a actor i com a cantant, que ofereix Timothée Chalamet, que encarna la llegenda de Dylan amb la mateixa actitud amb què la cantant Cat Power va afrontar el cançoner de l'autor de Blowin' in the wind en el disc Cat Power sings Dylan: the 1966 Royal Albert Hall concert (2023): fugint de la imitació per gratar el cul del got de les emocions més genuïnes. Per cert, la polèmica sobre si era millor el Dylan acústic o l'elèctric la va tancar el mateix Dylan en aquella gira britànica del 1966: la pessigada era tan bona i tan emocionant en elèctric com en acústic.

Timothée Chalamet i Monica Barbaro, un duo impecable

Com assenyala el crític Gerard Casau, A complete unknown és una mena de musical que no ho sembla, però on la majoria de les cançons tenen un sentit dramatúrgic intencionat. Aquesta és una de les propostes més fascinants de la pel·lícula: la manera com les interpretacions de les cançons basteixen el relat i en transmeten la càrrega emocional. N'hi ha tres exemples prodigiosos, que a més a més evoquen diferents fores de camp. Un és l'escena en què Chalamet i Monica Barbaro, fent de Bob Dylan i Joan Baez, canten It ain't me babe; la lletra de la cançó confirma que el que fos que els unia sentimentalment no va enlloc, però la interpretació parla de la felicitat absoluta que troben tots dos plegats a l'escenari. A més a més, Mangold fa que el personatge de Sylvie Russo, mirant des d'un lateral de l'escenari, entengui la dificultat de formar part d'aquella aventura. El fora de camp és un futur en què Dylan, casat amb Sara Lownds, publicarà la cançó Visions of Johanna. Perquè els artistes no tanquen mai una història.

El segon exemple és una escena inventada en què Dylan visita el plató de la televisió pública en què Pete Seeger fa un programa musical educatiu. El convidat és el bluesman Jesse Moffette, un personatge fictici interpretat pel fill del pioner del blues de Chicago Muddy Waters (tal com em va fer notar Xavi Serra). Dylan s'hi acosta per improvisar un blues amb Moffette, i Mangold aprofita l'escena per transmetre que l'anhel principal d'un músic és tocar pel plaer de tocar. El fora de camp és doble: cap al passat, el llegat de Muddy Waters; i cap al futur, la gira interminable de Dylan.

El tercer exemple, tot i que n'hi ha d'altres, és el que explico al principi de l'article: la interpretació de The times they are a-changin'. Musicalment, hi ressonen el folk nord-americà i les balades escoceses, i temàticament conjuga la cançó protesta arquetípica amb la confrontació generacional i unes quantes gotes d'alarma profètica inequívocament bíblica. Chalamet la canta respectant aquests orígens, però conscient del que hi vol fer Mangold. El contraplà és una successió de contraplans del públic i de músics com Pete Seeger, i cadascú sembla que estigui interpretant a la seva manera versos com "no critiqueu el que no podeu entendre" o el que parla de camins que han envellit. El fora de camp és el poder del públic per desposseir l'autor i apropiar-se les cançons. Per coses com aquesta, i per Timothée Chalamet, A complete unknown és una pel·lícula tan fascinant.