“N’hi ha que m’ataquen quan s’assabenten que he treballat a ‘Sirat’”

BarcelonaLa matinada de diumenge a dilluns Amanda Villavieja (Barcelona, 1975), Laia Casanovas (Granollers, 1990) i Yasmina Praderas (Osca, 1981) podrien guanyar un Oscar pel seu treball com a responsables del so de Sirat, la producció catalana dirigida per Oliver Laxe. És la primera vegada que els Oscars nominen el so d’una pel·lícula de l’Estat, i també la primera nominació íntegrament femenina en els 97 anys d’història de les categories de so dels premis de l’Acadèmia. “És molt emocionant”, resumia fa unes setmanes Villavieja durant una videotrucada compartida amb les seves companyes de nominació. “Són dos sostres que hem trencat, era molt difícil”. I cal afegir-ne encara dos més: són el primer equip cent per cent femení que triomfa als Gaudí i els Goya.

“Sempre hi havia hagut dones als equips de so: microfonistes, editores de diàlegs... Però costava més trobar dones encapçalant els equips. I gràcies a les polítiques de paritat s’ha aconseguit trencar aquesta barrera”, explica Casanovas, que apunta dues dades: a Barcelona hi ha més dones treballant en el so que a Madrid, i a Espanya més que als Estats Units. “Pel que m’han explicat les companyes d’allà, el percentatge de dones en departaments de so és molt més baix”, afegeix. “Als Estats Units el cinema mou molts diners –recorda Villavieja–, i quan hi ha molts diners, la gent que els mou acostumen a ser homes”.

Casanovas va poder intercanviar impressions amb altres sonidistes durant les setmanes en què ella i Praderas van estar promocionant la nominació de Sirat als Estats Units –Villavieja era a Mèxic treballant en un film de Tatiana Huezo–, primer com a candidates de la shortlist de so i després com a nominades a l’Oscar. Durant aquestes presentacions en diferents ciutats ja van intuir que el brogit dels bòlids de la pel·lícula F1 era el gran rival de Sirat, però també les fortaleses del treball de Villavieja, Casanovas i Pradera. “Molts professionals de so a qui presentàvem la nostra feina ens preguntaven com ho havíem fet per aconseguir una expressivitat tan gran sense perdre l’essència del so realista”, recorda Vilanova. I no és casualitat, perquè aquesta va ser precisament un dels grans reptes del so de Sirat, el pols estètic que va marcar el treball de les sonidistes.

Un so realista i espectacular

Villavieja, responsable del so directe, va ser la primera en incorporar-se a la producció de Sirat. Forma part de l’equip de confiança d’Oliver Laxe des que va treballar al seu film Mimosas, i de seguida es va adonar que el nou projecte del gallec implicava un canvi en la concepció del so. “Sirat està plantejada com una pel·lícula d’aventures, una road movie, i això ja la diferencia dels projectes anteriors de l’Oliver i em porta a sonoritzar els camions, els espais i els paisatges amb una emoció determinada”. Per a Casanovas, que s’incorpora com a dissenyadora del so en la fase de postproducció, l’objectiu era que Sirat fos “una pel·lícula immersiva” tot i la barreja gèneres (“Hi ha moments de thriller, western, terror...”, apunta) i, per tant, calia afegir “un extra d’intensitat” al viatge emocional de l’espectador. “Tot i que partim de la realitat i que treballem amb un so orgànic, la clau era fer-ho el més expressiu i espectacular, però sense que sonés com una pel·lícula extremadament postproduïda, conservant el realisme –explica Casanovas–. És a dir, trobar-li la màxima expressivitat a un so no manipulat ni processat”.

Aquesta ambició sonora no va ser entesa des del primer moment per tot l’equip de Sirat. Villavieja recorda que, quan venien a la sala de mescla col·laboradors de la màxima confiança de Laxe com el guionista Santi Fillol o el director de fotografia Mauro Herce, saltaven les alarmes: “No esteu anant cap a un so massa espectacular?”, preguntaven preocupats. Villavieja no ho sentia com un qüestionament, sinó com un debat “molt bonic” entre departaments. Tampoc era por de treballar en els codis del cinema gènere, una voluntat que partia del mateix Laxe. “L’Oliver ha reconegut que ell tenia moltes pors, però no d’anar cap al gènere, sinó de sonar com una pel·lícula mainstream americana –diu Casanovas–. I crec el que hi ha d’especial en el so de la pel·lícula és que hem aconseguit aquesta fusió del cinema d’autor més documental i les formes espectaculars del cinema comercial, però quedant-nos amb el millor dels dos mons”.

Abduïts per la 'rave'

Praderas, que fa més de vint anys que viu a Barcelona, és la responsable de la mescla final, i pren els diferents elements sonors per mirar de plasmar-ho tot “de la manera més impressionista possible”. “La mescla de la rave del principi va ser un repte, perquè són 20 minuts, i és important experimentar les emocions de la comunitat raver –explica Praderas–. Has de travessar tot aquest món sonor i anar introduint l’ambient, els diàlegs i la música, i que sigui tot immersiu”. En aquesta escena, apunta Casanovas, el repte va ser que la rave de Sirat “era una rave autèntica”. “Les imatges tenien tanta veritat que necessitàvem que el so també tingués aquesta veritat –diu Casanovas–. L’Amanda va gravar des de moltes distàncies on hi havia ressonàncies diferents per veure com actuava el so del sound system sobre l’espai. I per recrear-ho, vam gravar la música de Kangding Ray a través d’uns altaveus com els de la pel·lícula, per capturar aquest mur sonor que genera el sound system de la rave i sentir-nos dins”. Villavieja afegeix que la seqüència de la rave té com a objectiu “abduir l’espectador durant 20 minuts” per després portar-lo d’aventura i “fotre-li una clatellada en què tot es buida de sentit i, a partir d’aquest moment, tot comença a ressonar”.

De moment, estar nominades a l’Oscar no els ha canviat la vida ni la carrera. No han rebut cap oferta de Hollywood... O almenys cap en ferm que es pugui compartir en una entrevista. Les tres sonidistes reconeixen, això sí, que estan obertes a nous reptes professionals. “Seria un somni treballar a Hollywood, però sobretot per tenir recursos –diu Casanovas–. A Sirat ho vam lluitar i al final vam tenir pressupost, però en molts projectes no tens els recursos i el temps per arribar a l’excel·lència”. Per a Villavieja, en qualsevol cas, la prioritat seria treballar “amb directors o directores que realment tinguin ganes de treballar creativament el so durant el rodatge”. “Jo treballo en rodatge, en el so directe, i és un espai de creació molt sensible. Així que intento buscar pel·lis que em permetin ser el més feliç possible”, explica Villavieja.

Hi ha una manera de treballar el so específica del cinema d’autor català? Villavieja el coneix bé, ja que va debutar en el cinema el 2001 amb En construcció, de José Luis Guerin, i posteriorment ha treballat sovint amb cineastes com Isaki Lacuesta i Neus Ballús. “Jo crec que sí que tenim una manera de treballar pròpia, que parteix del vincle establert amb aquests directors i directores, que són amics –explica Villavieja–. Això ja ve del màster de documental de creació de la Pompeu Fabra d’on va sorgir En construcció: allà no em sentia només una sonidista; per a mi el so estava molt vinculat a la direcció, no puc separar les dues coses”. Casanovas se sent en una mica més a prop del cinema comercial que Villavieja arran del seu treball amb Oriol Tarragó, un dels grans dissenyadors de so de Catalunya, de qui va ser ajudant. I Praderas se sent igual de còmoda en el cinema de gènere que en el d’autor: “La qüestió és entendre que cada pel·lícula té el seu codi, i el cinema català en té molts. I no és el mateix treballar per a Jaume Balagueró que per a Cesc Gay”. I no per ser diferents l’un ha de donar menys importància al so que l’altre. “Estrany riu és cinema d’autor i té una expressivitat sonora molt gran –apunta Villavieja–. Al final, el so de les pel·lícules té a veure amb les persones que les somien, perquè les imaginen visualment però també sonorament”.

Pensat per al cinema

Una de les alegries que Sirat ha donat a les sonidistes és el seu èxit en sales de cinemes, que ha fet lluir més que mai la feina de so. “Ara que el cinema s’està televisant i tot tendeix a explicar-se a través dels diàlegs, estic molt agraïda d’haver treballat a Sirat, que és una pel·lícula pensada i feta per als cinemes”, diu Casanovas. Per a Praderas ha sigut “molt emocionant veure com la gent escoltava i apreciava el so de la pel·lícula”. Totes tres valoren molt positivament el fenomen que ha envoltat Sirat des de la seva presentació a Canes. “De sobte t’adones que un cinema que en principi semblava que havia de ser minoritari també pot funcionar al mateix nivell que el cinema comercial”, diu Villavieja, que ha viscut amb sorpresa que Laxe es convertís en un personatge mediàtic. “Abans no apareixia als mitjans, però ara de sobte el veus a tot arreu i et surt tota l’estona a Instagram, el canvi és abismal”.

Totes tres reconeixen, de fet, haver rebut “un fotimer” de mems de Laxe al mòbil en els últims mesos, i també han percebut la polarització d’opinions al voltant de la pel·lícula. “Jo ho veig com una cosa positiva, està bé no agradar-li a tothom –apunta Casanovas–. És normal quan es tracta d’una pel·lícula tan emocional i sensorial. Entenc tant els detractors com els entusiastes, perquè si et deixes portar et condueix a llocs increïbles, però si no, pot generar rebuig”. Sigui com sigui, creuen que la divisió d’opinions ha alimentat el fenomen de Sirat. “Hi ha persones que m’ataquen quan s’assabenten que he treballat a Sirat, com si jo els hagués fet alguna cosa –explica Villavieja–. És una pel·lícula que provoca reaccions molt viscerals. I això ho multiplica que l’Oliver s’hagi convertit en una figura pública, perquè vivim en l’era del haterisme. Però en el fons és bonic que hi hagi opinions tan dispars”.