Mia Hansen-Love: “Sento que hi ha una connexió entre el cinema de Carla Simón i el meu”

BarcelonaEl 2011 el públic català va descobrir el cinema de Mia Hansen-Love en la primera edició del Festival D'A, que va presentar la segona pel·lícula de la directora francesa, Le père de mes enfants. Des d'aleshores, tant el festival com la cineasta han crescut en importància i són referents essencials per a qualsevol cinèfil. Per tant, el premi D'A que en aquesta 15a edició del festival ha rebut Hansen-Love té alguna cosa de reconeixement mutu i celebració compartida. El cinema necessita tant el Festival D'A com Mia Hansen-Love.

La seva visita Barcelona coincideix amb l’estrena d’una pel·lícula de Pedro Almodóvar que s’interroga sobre els perills de l’autoficció i el mal que pot ocasionar a les persones en què s’inspira. Vostè utilitza sovint la seva vida i la dels que l’envolten per alimentar les seves ficcions. ¿Té alguna regla o línia vermella per evitar fer mal a les persones en les quals s’inspira?

— Sí que en tinc. Hi ha línies vermelles que no creuaré mai sobre com utilitzar fets o aspectes de la vida de la gent que m’envolta. No he escrit cap pel·lícula per fer mal a ningú, però soc conscient que això és només la meva intenció i que podria haver ferit algú sense voler. Crec que la manera com miro la gent a les meves pel·lícules no hauria de fer mal a ningú, però és cert que algú es pot sentir ferit pel simple fet de reconèixer-se en un personatge. És una qüestió molt complexa. En el meu cinema hi ha personatges més o menys inspirats en persones que conec i que són importants per a mi, però sempre han sigut un punt de partida i s'han acabat convertint en una altra persona. Al final es tracta d’un procés de transformació, i per transformació no vull dir traïció. A Un bon matí, Léa Seydoux interpreta una dona que, en molts aspectes, està basada en mi, però quan veig la Léa a la pantalla no em veig a mi mateixa, veig un personatge nou que és el resultat de la trobada entre la Léa, jo mateixa i més gent que m’ha inspirat.

I aquest és l’objectiu que busca, al partir de la realitat?

— Sona paradoxal, però sí. Aquest procés, la transformació de la realitat en ficció, és el que més m’agrada de fer cinema. I no tinc la sensació d’estar agafant una cosa i portant-la a un altre lloc, no sento que estigui traint la veritat. És gairebé el contrari: que per arribar a una veritat a través del cinema i la ficció és necessari un procés transformatiu. És com donar frescor o una nova vida a una relació o a una persona que ja no hi és. Al reinventar aquests personatges hi aportes una nova presència. És com un pintor que retrata un paisatge o unes fruites: l’aspecte és semblant, però són coses diferents. El que ens agrada de la pintura és que ens fa mirar d'una altra manera el paisatge o les persones, amb una nova frescor en la nostra percepció. I sento que la meva feina com a directora és crear aquesta frescor, i que fins i tot personatges que estan inspirats en gent molt propera es transformin en algú diferent.

Quan va presentar Un bon matí a Canes, Léa Seydoux va dir que li estava molt agraïda perquè, finalment, havia pogut interpretar “una persona normal”. Em va semblar un elogi molt bonic.

— Suposo que la Léa es referia al fet que, en aquesta pel·lícula, no havia de fer escenes superdramàtiques, i que desprèn una sensació de quotidianitat i senzillesa que contrasta amb els personatges que sol interpretar, que són més sofisticats i excèntrics, i segurament més allunyats del seu propi món. En el fons, és el personatge el que és normal? O és el món que habita, el que fa que sembli diferent? El mateix personatge en un món extremadament dramàtic i ple d'esdeveniments i violència no seria igual. Fins i tot si mantenim l'argument, el d'aquest personatge que sent un estrany dol pel seu pare malalt i que s'enamora d'un home casat.

Tot depèn de la manera com s'explica la història.

— Sí, de les situacions que t'interessa mostrar i les que no. Per a mi la clau és la simplicitat del personatge i de les escenes, tot i que els sentiments no són necessàriament simples. Simplicitat no vol dir que no hi hagi una gran complexitat soterrada. Ara estic treballant en el càsting d'una nova pel·lícula, i és difícil trobar actors que diguin les coses d'una manera simple, sense la necessitat d'afegir res per donar més intensitat o matisos, o coses que, simplement, quan les sento no acaben d'encaixar-me. Al final, els que parlen d'una manera directa i simple són els que transmeten més veritat. De fet, una de les coses que més em van agradar de treballar amb la Léa és que pot arribar a semblar que no és actriu professional, en el sentit que té una manera molt crua i directa d'actuar, i això és molt poc habitual en una actriu del seu nivell.

Ja fa cinc anys d'Un bon matí. Què ens pot explicar de la nova pel·lícula que prepara?

— Em ficaré en un embolic, perquè el productor m'acaba de dir que no en parli, però és una pel·lícula d'època ambientada al segle XVII sobre la vida de Mary Wollstonecraft. Saps qui és ella?

Sí, l'escriptora i pensadora feminista, la mare de Mary Shelley.

— Fa quatre anys que intento aixecar aquesta pel·lícula, i em sembla que finalment les peces estan encaixant. És un projecte molt difícil, perquè l'escala és més gran que la de les meves pel·lícules anteriors, fins i tot que Eden. Ah, i té producció espanyola d'Elastica Films.

És la productora de les últimes pel·lícules de Carla Simón. Coneix el seu treball?

— Sí, el cinema de la Carla m'agrada molt. Sento que hi ha una connexió entre el seu cinema i el meu. Ens vam conèixer fa un parell d'anys a través d'Elastica Films, que també distribuïa les meves pel·lícules, i hem estat en contacte des d'aleshores. No la conec gaire, només una mica, però em sembla que tenim moltes coses en comú, sobretot en la manera d'aproximar-nos al cinema.

Una curiositat. A L'illa de Bergman, dos personatges secundaris eren crítics de cinema i per interpretar-ne un vostè va fitxar el crític de cinema Jordi Costa. Ell i el dibuixant Pep Brocal van publicar a l'ARA una magnífica sèrie d'historietes relatant aquella experiència, però em segueix intrigant per què va triar un crític català amb qui no tenia cap relació.

— [Riu] Que estàs gelós que no t'ho demanés a tu? No, quan trio una persona per fer un paper petit no estic buscant l'intèrpret més extraordinari, només cares, mirades i presències que m'agradin i que semblin naturals per a una escena, i aquesta és una qualitat que no necessàriament té a veure amb l'actuació. Estic molt acostumada a treballar amb actors no professionals. Jo havia conegut el Jordi abans, m'havia entrevistat un cop o dos. Sabia com era físicament, m'agradava la sinceritat i autenticitat que desprenia, encaixava en el personatge. És una decisió molt instintiva, aquí no hi ha cap estratègia. No ho vaig fer per acontentar els cinèfils catalans! Només perquè m'agrada el Jordi i la seva naturalitat, i té una presència agradable que volia portar a la pel·lícula.

Si expliquessis la història de com la filla de dos professors de filosofia es va acabar convertint en una de les grans cineastes de la seva generació, quina seria la primera escena?

— Si intento anar realment a les arrels de la meva relació amb el cinema, el que em ve al cap no és estar al cinema veient una pel·lícula increïble, sinó els estius a les muntanyes de l'Alt Loira, al sud de França, on vaig passar els estius de petita. La meva àvia tenia una granja on anàvem durant les vacances, un indret remot i aïllat amb molt poca gent. I crec que durant aquells estius va néixer la meva relació amb el temps, la natura i el que és invisible, amb la bellesa del món. Passar les vacances en un lloc avorrit en el bon sentit, on no hi havia res més a fer que passejar pels camins de muntanya i nadar als rius, era una experiència tan diferent de la meva vida a París que va estructurar-me mentalment i ha sigut molt definitori per convertir-me en la directora que soc ara. No et sé dir una escena, és més aviat un context i una experiència que està molt connectada amb el meu cinema, també en el sentit que aquesta relació amb la infància i la innocència és essencial en la meva manera d'entendre el cinema.