La persecució real i simbòlica de la República durant la Transició i més enllà

GironaPer als sectors reformistes del franquisme, la monarquia establerta pel general Franco va ser una línia vermella que no podia ser creuada. Al marge de la voluntat popular, el rei era una institució indiscutible, que garantia la continuïtat del sistema i dels seus servidors, i permetia també una transició controlada. Un referèndum sobre la forma d’estat va ser impossible, però no solament això: tot allò que significava imatge, valor i símbol de la República, com la bandera tricolor, va ser perseguit durant una colla d’anys. El combat va prolongar-se més enllà de l’aprovació de la Constitució de 1978, més enllà dels anys de la transició institucional i de la política.

Els partits electoralistes o partidaris del consens –conscients de la seva debilitat– van renegar de les conviccions pròpies i acceptaren d’entrar en el joc polític, per tal de poder ser legalitzats per als comicis del juny de 1977. Així, la renúncia del PCE i del PSOE a la tradició republicana va deixar en mans de l’esquerra radical i minoritària la defensa de la República, per als valors democràtics i els progressos socials de la qual havien lluitat moltes persones en els temps difícils de la dictadura.   

El 1977 va ser legalitzat el Partit Comunista i va ser desmantellada l’organització del Movimiento, però la paraula república va esdevenir un tabú permanent, i les formacions que la reivindicaren foren assenyalades a l’hora de la vigilància i les restriccions. A Catalunya, en les primeres eleccions generals, Esquerra Republicana no va poder explicitar la paraula mal vista i hagué de presentar-se com a Esquerra de Catalunya. D’altres formacions que incloïen aquesta mateixa idea tampoc no foren legalitzades.

Carregar, detenir i retenir 72 hores

El combat antirepublicà va ser canalitzat per mitjà de la legislació, les ordres governatives i les forces d’ordre públic. En el primer sentit, el 12 d’abril de 1977, dos dies abans del 46è aniversari de la proclamació de la Segona República, el BOE va inserir un decret sobre la llibertat d’expressió (!), en què advertia que serien segrestades les publicacions “que constituyan demérito o menoscabo de la Institución Monárquica”, la qual cosa equivalia a prohibir el debat sobre la forma d’estat.

En el segon, tots els governadors civils van rebre la normativa a aplicar davant l’aniversari republicà, signades per Enrique Sánchez de León, director general de Política Interior, membre de l’equip ministerial de Rodolfo Martín Villa. Entre les indicacions especials del dia 14, la vehemència era innegable: “No se trata de disolver, sino de reprimir con toda contundencia el menor indicio de alteración. La fuerza deberá cargar y detener el máximo número de posibles manifestantes, a los cuales se les retendrá durante 72 horas y serán objeto de muy fuertes multas. Estas severas instrucciones serán válidas para cualquier tipo de acción subversiva durante este día, en el que se perseguirá cualquier bandera o enseña republicana”.

La mobilització de les forces d’ordre públic davant d’aquell aniversari va comportar, a Girona, un desplegament extraordinari. La ciutat va ser dividida en quatre zones i, per al control de les jornades del 13 al 14 d’abril, el comissari principal va distribuir-hi els seus agents en torns de nit i de dia per impedir les accions de propaganda. Setze foren els mobilitzats a la nit: Hernández Oliván, Rastrilla Serra, Osorio Burón, Albacete Molina, Nevado González, Ramiro Cisneros, Castaño Moreno, Hoz Gabiola, Mariscal Carchenilla, Matito Soler, González Fiestas, Serrano Sanz, Castro Juvanteny, Pasamontes Ibáñez i Palarea Atiénzar. I nou els del torn diürn: Haro Arrabal, Rosa Monge, Ortega Páez, Menac Menac, García Lanseros, Figueiras Allo, Jodra Arribas, Sanjuán Martínez i Rodríguez Ballou.  

Fent balanç de l’actuació policial, el governador Armando Murga va poder traslladar al director general de Política Interior i al director general de Seguretat les novetats de la jornada. Concretament, l’aparició de dues banderes: una d’Estat Català, en unes obres de la plaça de Catalunya, connectada a un paquet explosiu simulat, i una bandera republicana, a la Rambla, retirada immediatament per la policia, “sin que se produjera el menor incidente, ni se haya podido localizar a los autores de la colocación”. 

La premsa en va resultar afectada per un altre costat. El 16 d’abril, el setmanari Presència, que –aprofitant l’efemèride– havia col·locat a la portada els colors de la bandera tricolor per tal d’anunciar un dossier històric sobre l’episodi del 1931, també se’n va ressentir. Tot i que aleshores ja havia estat suprimit l’article 2 de la llei de premsa, calia respectar uns temes sagrats: la monarquia, les forces armades i la unitat d’Espanya. Per això, la delegació del ministeri d’Informació i Turisme va enviar l’exemplar de la revista a l’autoritat judicial, per si podia contenir alguna infracció en la nova legislació en matèria de premsa.

El director de la publicació, Narcís-Jordi Aragó, va ser citat al jutjat i hagué de declarar sobre la intenció simbòlica de la portada. El magistrat Fernández Oubiña va limitar-se a complir les formalitats legals i va indicar-li que aquelles diligències, ridícules i absurdes, serien arxivades immediatament. Però l’avís no deixava de ser intimidatori.  

Noves mesures coercitives

Un cop aprovada la Constitució de 1978, la persecució dels símbols republicans no va refrenar-se. Els efectes expansius de l’intent del cop d'estat del 23 de febrer del 1981 van deixar-se sentir. Així, el dia 11 d’abril d'aquell any, tots els governadors civils van rebre un tèlex del director general de Política Interior, Juan Gómez Arjona, per tal que –davant del 14 d’abril proper– apliquessin normes coercitives, destinades a evitar l’aparició de propaganda commemorativa (banderes, símbols, cartells, pintades, pancartes, etc.), la qual havia de ser retirada de seguida. En un altre dels apartats de l’ordenança s’especificava que, des de la recepció del tèlex i en col·laboració amb els serveis policials, “se evitará todo tipo de propaganda mural y pintadas referentes a la fecha, persiguiendo y sancionando esta clase de infracciones”.

D’acord amb les ordres rebudes, el 25 d’abril del 1981, el governador Ramon Codina va remetre al fiscal de l’Audiència Provincial un cartell de la Convenció Republicana dels Pobles d’Espanya - Unió Republicana de Catalunya, en el qual es llegia: “Per la República! Per les llibertats populars dels pobles! Per la legalització de totes les organitzacions populars. 14 d’abril. Visca la República!”.

Una placa prohibida el 1989

La prolongació de les prohibicions contra la simbologia republicana va tenir una evidència singular en temps dels governs del PSOE. L’any 1989 va sorgir la idea de col·locar una placa que evoqués la darrera sessió de les Corts republicanes al castell de Figueres, quan la ciutat empordanesa havia esdevingut capital de la República. La iniciativa no va sortir de baix, ni de cap organització marginal, sinó del Govern Civil de Girona. Per a l’acte previst, fins i tot van fer-se gestions perquè pogués assistir-hi José M. Prat, president de l’Ateneo de Madrid i antic diputat socialista.

Atès que el recinte defensiu era de propietat militar, el governador Pere Navarro, el 27 de gener d’aquell any, va demanar l’autorització reglamentària al capità general de Barcelona, José Luis Carrasco Lanzos, personatge vinculat a les reunions prèvies al cop d’estat del 23 de febrer del 1981, per bé que després –el 1987– havia estat ascendit a tinent general pel ministre de Defensa Narcís Serra.

El 30 de gener, dos dies abans de la commemoració, la negativa va arribar puntual: “Comprendo su interés en conmemorar con una placa un acontecimiento histórico de singular relevancia. Pero es el caso que en el momento actual el Castillo de Figueras constituye un recinto militar y como tal debe ser preservado de todo tipo de símbolos que no sean propiamente castrenses. Por ello, lamento no poder acceder a una legítima aspiración que excede a mis atribuciones”.

És a dir: catorze anys després de la mort del general Franco, la iniciativa del governador civil de Girona no va poder recordar les darreres Corts republicanes, però en casernes militars i en el mateix edifici de la Capitania de Barcelona s’exhibien símbols de la dictadura. L’autonomia militar els tolerava, malgrat que fossin contraris a l’ordre constitucional vigent. Per als franquistes, reconvertits o no, la República era considerada l’enemic vençut en la Guerra Civil.