Un cadell que va viure a Turquia fa 15.800 anys és, de moment, el gos més antic del món

D’ells diem que són el millor amic que podem tenir. Fidels, servicials, empàtics, afectuosos, ocupen un lloc ben especial en la història de la humanitat i són la mascota més habitual a les nostres llars. I, tanmateix, encara no sabem des de quan ni on ni com els gossos van deixar de ser llops per esdevenir companys inseparables. Ara dos nous estudis publicats a Nature s’acosten una mica més a resoldre aquest misteri.

En el primer dels treballs, les restes d’un cadell trobades en un jaciment a Turquia revelen que mantenim estrets lligams amb aquests peluts des de fa almenys 15.000 anys, 5.000 més del que fins ara pensàvem i molt abans que aparegués l’agricultura. Els grups de caçadors-recol·lectors que habitaven a Euràsia aleshores hi convivien, els cuidaven i alimentaven, en una època en què els recursos eren molt escassos. I, molt probablement, els estimaven, a jutjar per com els nostres avantpassats els enterraven.

En el segon estudi, l’anàlisi del genoma de més de 200 restes antigues de llops i gossos recuperades en diferents indrets d’Euràsia mostren que aquells grups d’humans, genèticament i cultural molt diferents i allunyats geogràficament, intercanviaven cànids: els investigadors han trobat moltes més semblances genètiques entre animals que van viure a més de 3.000 km de distància que entre els grups d’humans amb què convivien.

Aquests dos estudis proporcionen la primera evidència científica sòlida que els gossos ja existien al paleolític, abans que els humans desenvolupéssim l’agricultura i domestiquessin plantes i animals.  

“[Els nostres resultats] impliquen que fa més de 15.000 anys, gossos amb llinatges genètics diferents, tot i ser de la mateixa espècie (Canis lupus familiaris) ja existien per tot Euràsia, des de Somerset, al Regne Unit, fins a Sibèria”, apunta en un comunicat de premsa Lachie Scarsbrook, investigador de la Universitat d’Oxford i coautor d’un dels dos estudis. “Això planteja que la domesticació passés durant l’últim període glacial, més de 10.000 anys abans de l’aparició de les plantes o els animals domèstics”, afegeix.

Els alimentaven i cuidaven

Les restes arqueològiques trobades fins al moment suggereixen que els gossos es van diferenciar dels llops durant el paleolític, fa més de 15.000 anys. I s’han trobat restes compatibles amb gossos a Europa que daten de 14.000 anys d’antiguitat. El que passa és que l’ADN d’aquestes restes està tan fragmentat que fins ara havia dificultat poder distingir si es tractava d’exemplars d’una espècie o altra. Per aquest motiu, fins ara, l’evidència genètica de gos més antiga datava de fa 10.900 anys. Aquesta disparitat entre el registre arqueològic i l’anàlisi genètica feia impossible esbrinar quan i com s’havien domesticat els cans.

Fent servir tècniques de seqüenciació avançada, un equip internacional d’investigadors han analitzat l’ADN de restes òssies d’un cadell de gos trobades en un jaciment a Anatòlia, a Turquia, que daten de 15.800 anys enrere. També han estudiat restes procedents de la cova de Gough, a Somerset, al Regne Unit, de 14.300 anys d’antiguitat, així com altres restes procedents de dos jaciments a Sèrbia. 

Els resultats mostren que els gossos es trobaven per tot el continent europeu fa 14.000 anys. L’anàlisi d’isòtops de les restes de Turquia, a més, ha revelat que els cans tenien una dieta rica en peix, com els humans amb qui convivien. I han trobat que els patrons de dieta eren molt similars entre cànids i humans a la resta de jaciments, el que suggereix, diuen els autors, que els nostres avantpassats els alimentaven a propòsit, compartien amb els cans els recursos escassos de què disposaven.

Les restes de Turquia, a més, han posat llum sobre el lligam estret emocional que van mantenir aquells grups d’humans amb els animals. I és que van trobar restes òssies de tres cadells de gos enterrades sobre les cames d’un humà, disposats de la mateixa manera que enterraven les persones. Les restes de la cova britànica, on se sap que la comunitat que l’habitava tenia pràctiques de canibalisme, tenen forats a banda i banda de la mandíbula fets de manera intencionada. Probablement, apunten els investigadors, els humans es van menjar les mascotes després que morissin.

S'intercanviaven cànids

En el segon estudi, els investigadors amplien el coneixement sobre l’origen de la domesticació dels gossos analitzant més de 200 restes de cànids i llops trobades a Europa. L'espècimen més antic que analitzen procedeix de Suïssa i té una antiguitat de 14.200 anys. Els resultats corroboren que compartia ancestre genètic amb altres cans de regions més allunyades, el que, segons els autors del treball, evidencia que es comerciaven o intercanviaven exemplars entre grups d’humans de cultures molt diferents.

Per què els humans els cuidaven? No se sap del cert. Hi ha proves que els donaven menjar en una època en què els recursos escassejaven i compartien amb ells refugi. Potser els empraven per millorar l’eficiència a l’hora de caçar, o els anaven bé perquè alertaven de la presència de depredadors i ajudaven a mantenir la seguretat de les coves. Qui sap, el que queda clar és que va començar una amistat que encara perdura.